divendres, 22 de març de 2013

Ens creiem la importància del turisme?


Sovint em pregunto si som prou conscients de la importància cabdal que té a casa nostre el sector turístic com a motor econòmic. De fet, a dia d’avui és el principal coixí que tenim, ja que ha permès mantenir els llocs de treballs en plena crisi. El turisme a Catalunya ocupa de forma directa 400.000 persones a Catalunya i representa el 12% del nostre PIB, que aviat és dit. En el passat recent, ens ha fet com mitja vergonya reconèixer la nostra dependència, sana, del turisme, com si fos una menysvaloració comparat amb el que suposava una dependència de la industria. Dèiem que érem zona turística amb la boca petita. Sortosament, aquesta concepció a dia d’avui ha canviat però encara ens queda molt de camp per córrer.
A vegades ha donat la sensació que els turistes veien sols i tot, que no calien polítiques de promoció ni una oferta que anés més enllà del sol i platja. Això ja no és així, el turisme és una indústria molt competitiva, mundial, i requereix l’atenció per part d’administracions i privats a que obliga la part de PIB que genera. I tenir present que qualsevol normativa nova, qualsevol impost nou, pot repercutir en la competitivitat d’aquesta indústria. Precisament, un altre dels problemes històrics és que en temes de turisme, tants caps tants barrets: les administracions han anat cadascuna per la seva banda i el sector privat ha fet exactament el mateix. Més que entrar en competència amb altres zones turístiques del nostre entorn, ens hem fet competència entre nosaltres a tots nivells. Aquest model propi de país subdesenvolupat ha estat deixat de banda però no del tot. Costa encara a l’actualitat unir esforços quan és bàsica la cooperació a totes bandes per optimitzar els pocs recursos disponibles.
Sortosament, la Costa Brava ha aguantat tots els xotracs que hi ha hagut primer perquè té un marc únic, i després perquè molta gent ha fet els deures i ha tingut visió suficient per adaptar-se i oferir al visitant el què volia trobar. La Costa Brava avui ja no són només l’encant de Cadaqués, les cales de Begur, els serveis de Platja d’Aro o el lleure de Lloret, sinó que també s’hi ha afegit el Dalí de Figueres, el romànic de Sant Miquel de Cruïlles, el cicloturisme per les Gavarres o el turisme rural de l’Empordà. I l’objectiu no és que vingui gent i vinguin només a casa meva; és que vingui gent, i si ve gent, que també passin per casa meva. Però la gallina dels ous d’or s’ha de mimar i se n’ha de tenir cura. La promoció continua sent una eina fonamental. En temps de dificultats, cal pensar molt bé cap a on invertim i en els objectius que busquem. Queden enrere els temps de bonança i un cert dispendi, d’equipaments poc pensats avui difícils de mantenir i de dubtosa utilitat.
I queden debats eterns que algun dia s’hauran de resoldre, que s’haurà de tenir el coratge de resoldre, com la desestacionalització de les vacances com es fa a França especialment i altres països, que ens eviti el col·lapse total de l’agost i ens permeti oferir un millor servei durant més mesos. Que molt poc perquè aquest tema esdevingui inajornable, potser ja ho seria si els conflictes al nord d’Àfrica no haguessin fet tornar un turisme que ja havíem perdut. O debats com la revalorització dels espais naturals com a eina turística sense malmetre les activitats del sector primari que es puguin estar fent en aquests espais. O com adequar l’oferta formativa dels nostres joves a la realitat econòmica del territori on viuen, cosa que avui encara no es dóna per increïble que sembli a aquestes alçades. En fi, s’ha fet i es fa bona feina, però en queda molta encara per fer perquè l’oferta ha de ser constantment dinàmica com ho és també una demanda cada dia més exigent i amb més alternatives de destí a les seves mans.

divendres, 15 de març de 2013

El 0,7% o com retallar a fons l’estat del benestar


El soroll mediàtic de temes que, tot i ser importants, amb la que està caient haurien de ser secundaris, distreu el punt del mira del ciutadà de les qüestions realment bàsiques. Són temes que no venen tant, són de mal entendre i de mal explicar i amb titulars difícils. Parlo per exemple de l’objectiu de dèficit per al 2013. És més fàcil sortir al carrer o escriure al facebook bramant contra les retallades del Govern de Catalunya que analitzar els per quès, és més fàcil el populisme demagog i teledirigit políticament que no pas la recerca de la veritat després de l’anàlisi i la reflexió. És el que hi ha. Entra millor veure guàrdies civils encaputxats i amb la pistola al cinturó emportar-se un expedient de la Diputació que parlar d’objectius de dèficit.
Dir que la Generalitat enguany només pot generar un “forat” del 0,7% del seu pressupost vol dir que s’hauran de retallar uns 4.400 milions d’euros, que se sumarien a les retallades dels darrers dos anys que ja han situat el pressupostos al límit. Aquesta quantitat no s’aconsegueix com diuen cínicament des de l’espanyolisme tronat retallant consells comarcals, TV3, oficines a l’exterior o la normalització lingüística, ni tan sols tancant el Parlament de Catalunya (que ja agradaria a alguns) o fent fora tots els polítics (com volen alguns per posar-hi, ells, evidentment). Són xifres tan besties que no aguanten cap proclama populista. Retallar aquestes quantitats suposa retallar -i a fons- l’estat de benestar, drets socials adquirits al llarg dels anys. Lamentant-ho dir, perdre mitja paga extra dels treballadors públics serà una anècdota ja que amb un 0,7% d’objectiu la retallada del capítol de personal haurà de ser sagnant, terrible. I molt i molt injusta perquè Catalunya ha fet els deures els darrers anys. Per això s’entén que el govern Mas esperi al màxim fer els pressupostos a que, Europa primer i el PP a Madrid després, decideixin si flexibilitzen els dèficits.
El Govern de la Generalitat ha aconseguit passar d’un dèficit del 4,2% del PIB a principis de l’any 2011 a un dèficit del 2% al tancament de l’any 2012. Això vol dir que en només dos anys s’ha reduït el dèficit de la Generalitat en un 2,4%. En aquests dos anys la despesa ordinària de la Generalitat de Catalunya s’ha reduït en 4.200 milions d’euros, o el que és el mateix, durant aquests dos darrers anys la despesa s’ha reduït en 5,7 milions d’euros cada dia. I s’ha fet amb moltes dificultats i decisions doloroses, però prioritzant les polítiques socials. Ho diuen les xifres, no jo: la reducció de despesa que han experimentat conjuntament els departaments de Salut, Ensenyament i Benestar Social i Família ha estat del 12,5%, mentre que en la resta de departaments ha estat del 21,9%. Tanmateix, el dèficit que el 2012 s’exigia que fos del’1,5 ha estat de l’1,96. Això vol dir que s’han gastat uns 1.000 milions més dels que es podien i aquests mil milions no estan coberts pel finançament de l’Estat.
Cal recordar que sovint s’oblida interessadament o per ignorància, que el Govern de la Generalitat no pot trucar cap altra porta per finançar-se, per buscar liquiditat, que la del Tresor espanyol. Abans es buscava liquiditats als mercats nacionals o internacionals, ara està prohibit. Per tant, estem en mans del govern del PP i per això no ha d’estranyar que costi pagar farmàcies, hospitals, concerts o al tercer sector.
Per acabar d’arreglar les xifres del 2013, els ingressos que rebrà Catalunya del sistema de finançament seran un 1% inferiors atesa la caiguda de la recaptació. Al mateix temps els interessos del deute (es paguen 6 milions d’euros diaris d’interessos) creixeran en 300 milions més i els pagaments diferits d'obres públiques augmentaran en 150 milions, una autèntica ruïna ideada pels socialistes, aquells mateixos que ara tenen el morro i la pocavergonya de manifestar-se contra les retallades.
No m’agrada posar el retrovisor, però m’agrada menys encara que alguns prenguin el pèl al personal, per això és just recordar que el sobreendeutament de Catalunya respecte altres CCAA és degut a la nefasta gestió del tripartit. Ara ningú ho vol recordar això, però és una veritat com un temple i s’ha de recordar cada vegada que s’escolten segons quines crítiques de PSC, ERC o ICV. Igual que s’ha de recordar al PP que Montoro ha imposat els objectius de dèficit el 2013 reservant per a l’estat tota la flexibilització aconseguida a Brussel·les i castigant les CCAA que són les que aguanten l’estat del benestar. És a dir, l’estat retalla indirectament el benestar dels ciutadans i encara renya a les autonomies per fer allò que obliga a fer. Com diuen a les Castillas, “que cada palo aguante su vela”.

divendres, 8 de març de 2013

El burka, sentencia contra la dignitat humana


La recent sentència del Tribunal Suprem sobre l’ús del burka és un greu pas enrere pel que fa la dignitat i la igualtat de les persones. Que un ajuntament com el de Lleida -o el que sigui- no pugui establir unes normes mínimes d’accés a les instal·lacions municipals costa d’entendre, però encara costa més d’entendre que aquesta sentència, com va dir l’advocat recorrent, sigui la primera d’aquestes característiques a nivell europeu. Una vegada més, líders continentals en bestieses i a la cua pel que fa el sentit comú.
Després de llegir les 56 pàgines de la sentència del Suprem només puc esperar modestament que no creï jurisprudència. Els cinc magistrats (cap dona entre ells, per cert) parteixen de la base que les dones estan encantades de portar burka i que és un tema simplement religiós. No qüestionen si és una norma de l’islam en general o només d’un grup de radicals que van afegir a la seva pràctica religiosa una tradició cavernícola prèvia a Mahoma, ni qüestionen que el seu origen i pervivència es basi en la submissió de la dona. Amb aquesta futura jurisprudència, si una secta religiosa decideix que no s’ha de vestir i ha de practicar el nudisme pel carrer, cap ajuntament podria sancionar aquesta pràctica. I parlo del nudisme per no haver de parlar de l’ablació de clítoris, que tampoc genera problemes d’ordre públic com diu el Suprem que no genera l’ús del burka, ja que l’ordre públic és la limitació que estableix la Constitució, segons ells, per a la pràctica religiosa. Per acabar d’arreglar la barrabassada, els cinc magistrats diferencien que països com França puguin legislar restrictivament sobre aquests temes perquè allà són laics i en canvi aquí la Constitució espanyola no ho és. Esperem (és molt esperar) que el Constitucional subsani aquesta xarlotada no ja jurídica sinó menystenidora de principis constitucionals i drets humans bàsics. La dignitat de la persona, de quan no està per sobre de la llibertat religiosa?
I un altre “detallet”: es pot obligar un funcionari a atendre una persona en un local públic sense veure la cara de qui parla? Però cap a quin model de país anem, cap a un país civilitzat, modern i avançat o cap a un país com l’Iran? Els valors de la llibertat i la igualtat, els nostres valors històrics que prou han costat d’assentar-se, han de ser foragitats per donar cabuda a costums alienes que atempten contra ells?
Dit això, la llàstima de tot plegat és que hagin de ser els ajuntaments els que intentin posar mà a aquesta situació mentre els governs miren cap un altre costat. Aquesta deixadesa de funcions, aquesta tolerància estúpida, l’estem pagant i la pagaran encara més els nostres fills. Mireu, parlem clar com ens agrada a l’Empordà: falta valentia per abordar aquest tipus de situacions perquè el polític està literalment acollonit per l’opinió publicada -que no vol dir l’opinió pública- en tot allò que fa referència a la immigració. El discurs políticament correcte, el progressisme benpensant o el populisme de tertúlia defensen (o disculpen amb la boca petita o obviant el tema) qualsevol pràctica que executin els nouvinguts, sigui matar xais als balcons dels pisos o tenir les dones tancades a casa amb pany i clau. I desbudella mediàticament qualsevol polític o similar que tingui un missatge diferent, per reflexionada que sigui la discrepància. I la majoria social, mentre passa això, calla o critica de portes endins. Hi ha pensament únic, i qui pensa diferent, s’etiqueta ràpidament de racista i xenòfob, i a vall.
Un detall bàsic: quantes associacions feministes han sortit criticant la sentència sobre el burka? He passat una bona estona buscant al Google i he estat incapaç de trobar cap referència. Si fos alguna cosa de l’església catòlica vers les monges, saltarien de seguida i diumenge mani assegurada a les principals capitals, amb els sindicats i els partits suposadament progres al capdavant. Coherència total d’alguns. Però, és clar, costa molt fer entendre certes coses a persones que xerren molt, però viuen a la part alta de Barcelona o a la Moraleja de Madrid i que els únics immigrants amb qui tenen contacte són el personal del seu servei.

 

dimecres, 6 de març de 2013

Transparència: més eficàcia i menys populisme


Per no parlar de ningú altre que es pugui ofendre, parlaré de mi. L’any 1990 vaig ocupar per primera vegada un càrrec públic electe i fins avui he estat regidor, conseller comarcal i diputat al Parlament, a govern i oposició. La meva gestió pública haurà estat més encertada o menys, però ningú podrà dir mai que he fotut la mà al calaix o he fet servir cap càrrec en benefici propi o que m’he venut. Ningú. Vaig compaginar sempre la feina representativa amb la meva feina professional fins que vaig tenir l’honor de poder entrar al Parlament fa sis anys. He treballat des de ben jove, ni jo ni la meva família tenim patrimoni i els meus bens estan aviat vistos. Vaig entrar a l’Ajuntament del meu poble després d’haver cofundat diverses entitats ciutadanes i d’haver dirigit o format part de les juntes de vàries associacions. L’Ajuntament va ser una extensió lògica d’aquest compromís amb la comunitat. I com jo, la immensa majoria de les persones que en aquest país es dediquen a la res publica. L’honorabilitat és l’únic patrimoni realment valuós que tenim moltes persones, el que ens permet mirar a la cara als nostres fills amb l’orgull de la feina que fem.  
El debat sobre la corrupció s’ha sobredimensionat -interessadament- de tal manera que correm el risc no només de caure en la injustícia sinó també a aplaudir aquesta injustícia. Entre altres coses, jo estic en política per combatre la injustícia, no per cometre’n. No hi pot haver una escala de valors per als polítics i una altra per a la resta de la societat. No podem dir que val més un culpable d’assassinat al carrer que no pas un innocent a la presó i, al mateix temps, defensar que val més un polític innocent castigat que un de presumpte culpable exercint.

Ara bé, dit això, també s’han de dir altres coses. Primera, que una Justícia lenta no és Justícia. Cal que la Justícia sigui ràpida i se li donin els mitjans legals per poder castigar de forma exemplar els corruptes sentenciats en ferm. Exemplar. Segon, si diem que la societat no confia amb la política hem de ser justos i recordar que tampoc confia en la justícia. Cal una gran reforma judicial perquè està profundament polititzada, no només la cúpula que es reparteix descaradament per quotes de partit, sinó també la base, en funció de quina associació professional (conservadora o progressista) pertany cada jutge. El pas de Garzón per la política i la seva sortida de la judicatura ha obert molts ulls. I no parlem ja dels fiscals, que per llei no són independents sinó jeràrquicament dependents d’una màxima autoritat, el fiscal general, que nomena el govern de l’estat. Si tot això no canvia, si es poden demanar imputacions o condemnar en primera instància innocents sense que hi hagi cap sanció pel fiscal o jutge que no fa bé la seva feina, hem de deixar la clau de qui fa plegar polítics a fiscals teledirigits o jutges que responen sovint a interessos corporatius? Llanço pregunta per a la reflexió.
Però ja posats, anem més enllà. Un metge, funcionari públic, imputat per negligència, ha de continuar operant malalts? I un periodista imputat per difamació o libel o ha de continuar treballant? I el director d’un mitjà que corromp el seu deure constitucional de donar informació veraç? I etc, etc...?

Tercer, és imprescindible fer públics els sous sencers de tots els polítics, totalment d’acord, però també de tot aquell que cobra total o parcialment del diner públic, encara que sigui via subvencions. Vull dir tots els funcionaris, tots; els periodistes, tertulians i estrelles mediàtiques dels mitjans públics o que rebin subvencions; de les ONG i altres entitats socials, culturals, ambientals, associatives, etc., subvencionades; de tothom en definitiva que rebi algun euro públic. Quart, si volen fer fora un polític processat, s’han d’establir les modificacions legals perquè, una vegada jutjat i declarat innocent, pugui recuperar de forma automàtica la situació anterior, cosa que ara és impossible.

Cinquè, si hem de ser tan curosos amb el diner públic existent, ja ingressat, ho hem de ser també amb el que ho havia de ser i es perd pel camí. El frau fiscal ha de ser castigat més durament, sense amnisties, des del d’alta volada fins a la típica facturació sense IVA, per petita que sigui.
S’ha de fer un debat sobre corrupció i transparència, ampli però situat en la seva justa dimensió, centrat, molt pensat i allunyat de la demagògia, o sigui, del populisme barat que comença a imperar. No fer-ho així seria una altra manera de corrupció, en aquest cas de corrupció de principis bàsics de la democràcia mateixa.