divendres, 12 d’abril de 2013

Abans, com avui, Unió fa nosa


Dimarts es van complir 75 anys de l'afusellament, al Burgos franquista, d'en Manuel Carrasco i Formiguera, dirigent màrtir d'Unió Democràtica de Catalunya i exdiputat a les Corts republicanes per la circumscripció de Girona. En esclatar la guerra incivil, Carrasco es va mantenir fidel a la Generalitat i a la República, sense renunciar evidentment ni al seu nacionalisme, ni a les seves creences catòliques. Tampoc a la doctrina social que emanava d’elles. Aquesta persona, lleial a la democràcia, al país i a la legalitat, va haver de marxar de Catalunya perquè els animals que es van fer els amos dels carrers catalans en aquells tristos dies el perseguien per ser catòlic, cosa que incomodava als sectaris enfollits. Si eres republicà, el políticament correcte era pelar capellans, no anar a missa; era el seu malaltís esquema mental. Abans d'arribar al País Basc, els franquistes el van apressar i, després de mesos empresonat, el van afusellar per ser nacionalista català i republicà.Formava part de "la tercera Catalunya", de la que tan poc s'ha parlat. I es parla, perquè repetim errors de forma mesella. Carrasco feina nosa fa més de setanta anys perquè feia nosa tot el que no era blanc o negre. Els antidemòcrates d'esquerres el volien eliminar per ser catòlic i fidel a la Catalunya republicana; els antidemòcrates de dretes el volien eliminar per nacionalista català coherent, ferm, arrelat. Les seves paraules abans dels trets assassins en són testimoni: "Visca Catalunya lliure" i "Jesús, Jesús, Jesús". Un crit per mi avui ben vigent. No faré esperitisme polític com veig que agrada fer a massa xerraires sobre el què faria o diria avui Carrasco. Tothom viu la seva època i en funció d'això actua i en aquest context s'ha d'analitzar la seva actuació. El que sí penso és que avui, igual que fa 75 anys, UDC continua fent certa nosa, tant Unió com també el seu actual màxim dirigent, Duran Lleida. Tornem (salvant les distàncies, esperem que indefinidament) als blancs o negres. Aquí, en aquest terreny, Catalunya i els catalans no hem guanyat mai. El sectarisme dels seus botxins tampoc no admetia republicans catòlics, els catòlics només podien ser franquistes, segons aquest altre malaltís esquema mental.
Carrasco formava part d’aquella "tercera Catalunya", de la que tan poc s'ha parlat. Ni es parla, perquè sembla que així podem repetim els errors de forma mesella. Ell feia nosa fa més de setanta anys perquè feia nosa tot el que no era blanc o negre. Els antidemòcrates d'esquerres el volien eliminar per ser catòlic i fidel a la Catalunya republicana; els antidemòcrates de dretes el volien eliminar per nacionalista català coherent i ferm. Les seves paraules abans dels trets assassins ho evidencien: "Visca Catalunya lliure" i "Jesús, Jesús, Jesús".  
No faré espiritisme polític com veig que agrada fer a massa xerraires sobre el què faria o diria avui Carrasco. Quin exercici més absurd! Tothom viu la seva època i en funció d'això actua i en aquest context s'ha d'analitzar la seva actuació. El que sí penso és que avui, igual que fa 75 anys, UDC continua fent certa nosa, tant Unió com també el seu actual màxim dirigent, Duran Lleida. Estem tornant a marxes forçades als blancs o negres -salvant les distàncies d’aquella època-.en el camp nacional però també en el social. I qui està al mig, rep dels dos extrems. O ets independentista o ets espanyolista. O estàs contra les retallades i defenses l’estat de benestar o estàs a favor d’elles i et vols carregar l’estat de benestar. O ets de dretes o d’esquerres. Etc., etc.
Han desaparegut els grisos, igual que ha desaparegut la reflexió, l’aprofundiment en els temes, per passar a viure de l’anècdota, el titular fàcil o la superficialitat, fins i tot de la mentida. El volum dels crits intenten tornar a superar la força dels raonaments, i les minories no accepten el seu paper i intenten imposar-se a les majories. Bufen mals vents per a la l’economia, amb les conseqüències que això té a nivell social, però bufen també vents ideològics que, com a mínim, hem de veure amb preocupació. Esperem haver après prou del passat.