divendres, 20 d’abril de 2012

No podem viure més del cuento, perdó, vull dir del crèdit

Setmana de males notícies per a les butxaques, que malauradament, tindran continuïtat. Hem estat molts anys vivint de l’endeutament, és a dir, pagant l’estat social amb crèdit i no amb els recursos que generàvem. Mentre estat econòmicament potents com Alemanya tenen molts més copagaments que aquí en camps com el sanitari, nosaltres hem viscut en una bombolla idíl·lica quan no ens ho podíem permetre, ni de lluny. Ara ha petat i hem de tornar més a vall fins i tot d’on ens pertocaria estar.
El president Mas parla molt clar des del dia que va prendre possessió i va ser conscient de l’herència rebuda. Rajoy hauria de fer el mateix però li costa, igual que al seu ministre d’Economia. En el que no tenen cap mania és en no pagar, envair competències per la cara, passar-se pel forro fins i tot les sentències com les que obliguen a traspassar el 0,7% social de la renda i, a sobre, amenaçar amb intervencions.

No em cansaré de recordar que el problema peta perquè en comptes d’aprofitar els anys de bonança econòmica per a posar els fonament d’una economia que tingués un creixement sòlid i sostingut i d’invertir els recursos en recerca i innovació per millorar els nivells de productivitat, es va optar per construir un Estat del benestar collonut però que tenia un fallo: no ens el podíem permetre. Alguns exemples d’això són l’increment desmesurat de la despesa en polítiques socials que es va dur a terme entre els anys 2003 i 2007 i que no van canviar un cop va arribar la crisi econòmica l’any 2008.
La despesa sanitària, per exemple, va passar de 6.615 milions d’euros l’any 2004 a 9.875 milions l’any 2010. Mentre la despesa en sanitat va incrementar-se un 50%, la població a Catalunya durant aquest període va créixer només un 13%. Ja sé que això no és agradable d’escoltar però és la punyetera realitat i és inútil tapar-nos les orelles. Aquest insostenible nivell de despesa ens ha conduït a un nivell de deute que l’any 2010 arribava a representar el 16,2% del PIB català quan només tres anys abans, l’any 2007, aquesta xifra era del 7,5%.
L’any 2010, 1 de cada 3 euros gastats per la Generalitat de Catalunya no estaven coberts pels impostos, de manera que s’havien de finançar a través de l’endeutament. Una política irresponsable com aquesta ha provocat que aquest any 2012 els pressupostos de la Generalitat hagin de destinar 2.000 milions d’euros, 6 milions al dia (o sigui, 1.000 milions de les antigues pessetes), a pagar interessos de deute.

Més exemples d’una despesa irracional dels darrers anys. Hi ha uns compromisos de despesa en el Departament de Territori i Sostenibilitat (abans Política Territorial) de prop de 30.000 milions d’euros que no s’acabaran de pagar fins l’any 2064. Un altre exemple és la situació de fallida financera de l’Agència Catalana de l’Aigua o els 131 milions d’euros que anaven destinats a ajudar les famílies amb fills a càrrec i que es van deixar pendents de pagament.
Ens pot no agradar el model econòmic, podem estar emprenyats i podem protestar i cridar tot el que es vulgui i més, però les mesures d’austeritat són imprescindibles. Davant d’una situació econòmica que no sembla que hagi de millorar de forma imminent, no tenim cap altra opció que la de situar el nostre nivell de dèficit dins dels límits que fixen les institucions europees. Tots els països europeus estan aplicant polítiques d’austeritat i alguns, com Alemanya, ja les van començar a aplicar fa anys i és per això que avui tenen una economia més sòlida i no es veuen obligats a aplicar dràstiques mesures d’estalvi. Mentre ells retallaven, a la Moncloa hi havia un president que deia que havíem passat al davant d’Itàlia i anàvem a atrapar França.

Per dur que sigui, hem d’adaptar l’Estat del benestar a la realitat econòmica i haurem d’aprendre a viure amb menys diners i, els que puguin, segurament treballant més hores. Mentre la situació econòmica no millori haurem de fer un model d’Estat del benestar més humil del que havíem somiat aquests darrers anys. I no només això, sinó que a llarg termini haurem de ser capaços de dimensionar les nostres polítiques socials d’acord amb les nostres possibilitats. No tindrem un Estat del benestar sòlid fins el dia que no hàgim de demanar diners prestats per finançar-lo.



Més informació »