Adéu al PSC, hola al PSC-PSOE

Malgrat la importància de la votació d’ahir del Parlament pel que fa el full de ruta del procés de transició nacional, és inevitable parlar del trist paper del PSC, dels socialistes. El 1978, diferents sensibilitats socialistes que actuaven a Catalunya van confluir en un nou partit, el PSC, partit teòricament independent i federat al PSOE. Diferents sensibilitats que s’han mantingut durant tots els anys en què el poder del partit al país ha estat gairebé absolut guanyant totes les eleccions excepte les del Parlament, ocupant durant dècades les principals alcaldies catalanes i tenint vicepresidents i ministres en el govern de Madrid. Les diferents sensibilitats i les dependències de Madrid però, s’accentuen i queden en evidència amb el primer tripartit i amb el seu fratricida acabament i el partit entra en caiguda lliure amb el segon.

Més enllà de les misèries històriques del PSC, que són moltes, des de la complicitat en l’intent d’empresonar el president Pujol fins a les renuncies pel que fa el finançament, passant pel doble discurs Madrid-Barcelona, més enllà d’això dic, crec que és de justícia valorar les aportacions positives d’aquest partit. El PSC amb el seu catalanisme fins a dia d’ahir va ser un pilar important a l’hora de cohesionar el país, de la integració d’amplis sectors socials en aquest projecte compartit d’ençà 1980. Hi ha estat sempre en grans temes de país. També en matèria lingüística, fent costat des de la centralitat a la normalització de la nostra llengua, que no és un tema menor. Potser sí que eren mes catalanistes els dirigents que la majoria de les bases, potser sí que el control del partit el tenia una àrea metropolitana més ligth nacionalment parlant, però la realitat, la trajectòria i els companys de viatge eren els que eren. Tot això ha canviat i ahir el comptador es va posar a zero.

El PSC es presenta a les eleccions de fa poc més d’un any amb un programa electoral que recollia clarament la defensa del dret a decidir i de la celebració d’un consulta. Un compromís amb el ciutadans té més o menys importància que l’acord d’un consell nacional de partit? Tot i que debatre aquest tema dóna per uns quants comentaris de divendres més, alguns podríem coincidir en que, al final, els trànsfugues, els crítics, no serien els 3 diputats socialistes que van trencar ahir la disciplina del vot sinó que els trànsfugues de veritat són els 16 que van trair els ciutadans que els havien atorgat la seva confiança. A qui et deus, com a diputat, al partit o a la gent que t’ha votat en funció d’uns compromisos ben concrets? L’escó és dels partits mentre no hi hagi llistes obertes, és cert, però tot a la vida té uns límits. No va ser ahir un dia fàcil pels 3 discrepants, les llàgrimes de Marina Geli en donaven fe però ben segur que compten amb el reconeixement dels qui els van fer confiança en base a un programa. Els aplaudiments que els vam dedicar la resta de diputats, dels 87, us ben asseguro que no va ser per ficar el dit en la ferida aliena, la de l’adversari, sinó per un gest que si algú sap que no és fàcil som precisament els altres diputats.

El PSC volia consulta legal i pactada; ahir es va votar demanar a Madrid la cobertura legal i el pacte amb el seu vot en contra. Amb l’agreujant dels companys de viatge que conscientment ha buscat l’actual PSC oficial, els nacionalistes espanyols radicals de PP i C’s. Definitivament, una de les ànimes del PSC s’ha imposat i ha forçat amb el seu “no” el trencament del grup parlamentari, del partit al territori i amb la seva pròpia cultura política. L’abstenció era possible –i fàcil!- per mantenir la unitat interna però hi ha hagut voluntat per part de la direcció d’acabar amb la polifonia de veus al PSC i jugar a fons la carta metropolitana en detriment de la resta del territori, que pateix i patirà una sagnia de baixes. Cop de puny a la taula i coll a terra al discrepant. El pitjor servei al país en el pitjor moment.