Botifarra del PSC al dret a decidir

Ja és trist que el millor regal que hagi rebut Mariano Rajoy en el segon aniversari de la seva victòria electoral no hagi vingut del seu partit, sinó d’un seu rival teòric, el PSC. Diumenge Pere Navarro i els seus van fer botifarra als seus compromisos electorals i van embolcallar amb paper de seda, lluent, la seva renuncia al dret a decidir. És el que va fer el consell nacional del PSC, dominat per l’àrea metropolitana i la gent de comarques col·locada en llocs de responsabilitat en el partit. L’efecte de l’aplaudiment de Navarro en la convenció del PSOE de la setmana anterior, en què els socialistes espanyols van collar els socialistes catalans, que, una vegada més, es van deixar collar de bon grat. De fet, al PSC se li ha d’agrair moltes coses pel que fa el seu paper en la cohesió social del país i en temes de llengua i cultura catalanes, però se li ha de recriminar que sempre que ha hagut de triar entre PSOE o Catalunya hagi acabat triant PSOE.

Aquesta vegada però, dol especialment. CiU, ERC, PSC, ICV i la CUP formàvem una majoria parlamentària molt sòlida i transversal si parlem de dretes i esquerres en favor del dret a decidir i de la consulta. Tots ho portàvem al programa de l’any passat i la gent va votar. Només la dreta espanyolista del PP i el populisme espanyolista de Ciutadans negaven a Catalunya ser un subjecte polític amb capacitat per poder decidir lliurement i democràtica el seu futur com a país. No hi ha cap enquesta que reflecteixi que el dret a decidir està avalat per menys de 3 de cada 4 catalans o que la majoria dels electors del PSC no ho avalin. Ja feia temps que als socialistes els tremolaven les cames, sigui per vots diferents al Parlament i a Madrid (miracle!), per la canya dels seus “companys” espanyols o el foc amic des de dins com el de l’exministre Corbacho i associats que són més espanyol que el porompompero. I les cames els han flaquejat definitivament justament quan es feia el que ells havien demanat sempre, intentar una consulta pactada amb Madrid i dins el marc legal. Què hi ha més legal que anar al Congrés, tal i com estableix la llei, a demanar que l’Estat cedeixi la competència per fer referèndums per poder-lo fer dins la legalitat vigent? Com es pot assumir des del PSC que si Rajoy diu no, no hi ha d’haver consulta? Quin dret a decidir és aquest? El que busca un federalisme simètric, un federalisme para todos com el famós cafè?

Alguns creuen que el PSC havia d’afluixar per evitar una federació catalana del PSOE, la qual cosa és un error perquè els forts aplaudiments a Navarro a la convenció per part de tots els crítics del socialisme espanyol una vegada va haver passar pel tub demostra que el PSC ja assumeix aquest paper de federació catalana del PSOE. No hi ha diferència. Per cert, s’ha de donar menjar a part a la nova presidenta andalusa, Susana Díaz, que té un discurs monotemàtic centrat en Catalunya igualet, igualet, al del PP dels millors temps. Tant que parla de Catalunya sense venir a cuento i tant poc que parla dels ERO quan és un tema que coneix molt més i de més a prop. O de la marranada ètica que suposa ser presidenta d’una comunitat sense haver-se presentat coma cap de llista a les eleccions andaluses de l’any passat. La pregunta ara és si anant de la mà de PP i Ciutadans aconseguirà el PSC millorar els resultats electorals. Quan hi hagi eleccions se sabrà però penso que han de tenir en compte que els problemes del PSC desgraciadament per ells no són només pel dret a decidir. José Montilla, gens sospitós d’independentista, va fer el pitjor resultat del PSC el 2006 sense debat sobiranista i encara el va aconseguir empitjorar el 2010, per perdre després els socialistes bous i esquelles a les municipals del 2011 amb el debat sobiranista encara ben incipient. Una realitat que els hauria de fer reflexionar, tot i que la única realitat certa a dia d’avui és que el PSC regala aire fresc a Rajoy ventant una coça a on més mal fa per a les aspiracions de la majoria de catalans.