Transparència: més eficàcia i menys populisme

Per no parlar de ningú altre que es pugui ofendre, parlaré de mi. L’any 1990 vaig ocupar per primera vegada un càrrec públic electe i fins avui he estat regidor, conseller comarcal i diputat al Parlament, a govern i oposició. La meva gestió pública haurà estat més encertada o menys, però ningú podrà dir mai que he fotut la mà al calaix o he fet servir cap càrrec en benefici propi o que m’he venut. Ningú. Vaig compaginar sempre la feina representativa amb la meva feina professional fins que vaig tenir l’honor de poder entrar al Parlament fa sis anys. He treballat des de ben jove, ni jo ni la meva família tenim patrimoni i els meus bens estan aviat vistos. Vaig entrar a l’Ajuntament del meu poble després d’haver cofundat diverses entitats ciutadanes i d’haver dirigit o format part de les juntes de vàries associacions. L’Ajuntament va ser una extensió lògica d’aquest compromís amb la comunitat. I com jo, la immensa majoria de les persones que en aquest país es dediquen a la res publica. L’honorabilitat és l’únic patrimoni realment valuós que tenim moltes persones, el que ens permet mirar a la cara als nostres fills amb l’orgull de la feina que fem.  

El debat sobre la corrupció s’ha sobredimensionat -interessadament- de tal manera que correm el risc no només de caure en la injustícia sinó també a aplaudir aquesta injustícia. Entre altres coses, jo estic en política per combatre la injustícia, no per cometre’n. No hi pot haver una escala de valors per als polítics i una altra per a la resta de la societat. No podem dir que val més un culpable d’assassinat al carrer que no pas un innocent a la presó i, al mateix temps, defensar que val més un polític innocent castigat que un de presumpte culpable exercint.

Ara bé, dit això, també s’han de dir altres coses. Primera, que una Justícia lenta no és Justícia. Cal que la Justícia sigui ràpida i se li donin els mitjans legals per poder castigar de forma exemplar els corruptes sentenciats en ferm. Exemplar. Segon, si diem que la societat no confia amb la política hem de ser justos i recordar que tampoc confia en la justícia. Cal una gran reforma judicial perquè està profundament polititzada, no només la cúpula que es reparteix descaradament per quotes de partit, sinó també la base, en funció de quina associació professional (conservadora o progressista) pertany cada jutge. El pas de Garzón per la política i la seva sortida de la judicatura ha obert molts ulls. I no parlem ja dels fiscals, que per llei no són independents sinó jeràrquicament dependents d’una màxima autoritat, el fiscal general, que nomena el govern de l’estat. Si tot això no canvia, si es poden demanar imputacions o condemnar en primera instància innocents sense que hi hagi cap sanció pel fiscal o jutge que no fa bé la seva feina, hem de deixar la clau de qui fa plegar polítics a fiscals teledirigits o jutges que responen sovint a interessos corporatius? Llanço pregunta per a la reflexió.

Però ja posats, anem més enllà. Un metge, funcionari públic, imputat per negligència, ha de continuar operant malalts? I un periodista imputat per difamació o libel o ha de continuar treballant? I el director d’un mitjà que corromp el seu deure constitucional de donar informació veraç? I etc, etc...?

Tercer, és imprescindible fer públics els sous sencers de tots els polítics, totalment d’acord, però també de tot aquell que cobra total o parcialment del diner públic, encara que sigui via subvencions. Vull dir tots els funcionaris, tots; els periodistes, tertulians i estrelles mediàtiques dels mitjans públics o que rebin subvencions; de les ONG i altres entitats socials, culturals, ambientals, associatives, etc., subvencionades; de tothom en definitiva que rebi algun euro públic. Quart, si volen fer fora un polític processat, s’han d’establir les modificacions legals perquè, una vegada jutjat i declarat innocent, pugui recuperar de forma automàtica la situació anterior, cosa que ara és impossible.

Cinquè, si hem de ser tan curosos amb el diner públic existent, ja ingressat, ho hem de ser també amb el que ho havia de ser i es perd pel camí. El frau fiscal ha de ser castigat més durament, sense amnisties, des del d’alta volada fins a la típica facturació sense IVA, per petita que sigui.

S’ha de fer un debat sobre corrupció i transparència, ampli però situat en la seva justa dimensió, centrat, molt pensat i allunyat de la demagògia, o sigui, del populisme barat que comença a imperar. No fer-ho així seria una altra manera de corrupció, en aquest cas de corrupció de principis bàsics de la democràcia mateixa.