Algú pot tirar la primera pedra?

Vivim uns temps convulsos en què l’estat de dret sembla haver deixat pas als judicis públics sumaríssims o a les guerres més brutes mai vistes contra/entre persones i institucions. La presumpció d’innocència ha desaparegut de la vida pública deixant pas a la guillotina mediàtica i digital. Les xarxes bullen, la premsa diu que revela, els polítics s’autodestrueixen els uns als altres i tot el sistema sembla que faci aigües per moments. Una minoria molt minoritària, corrupta i podrida, està provocant una sensació de generalització de les seves activitats i la condemna de tot aquell que es dedica a la cosa pública. S’obvia, interessadament!, tota la majoria majoritària absolutament i escrupolosament honesta, sigui per vendre més o per fer mal. O per carregar-se directament el sistema per canviar-lo pel populisme barat, de xerrameca de fira, que ja comença a treure el cap electoralment, es digui Ciutadans o UPyD o Plataforma per Catalunya o Marios Condes de torn. Perquè aquesta és l’alternativa a la democràcia clàssica: el populisme. O sinó, d’on surt un Berlusconi, per exemple? Discursos que sonen bé a les orelles d’aquells que viuen del titular fàcil, que no aprofundeixen ni busquen motius, ni analitzen la realitat amb un cert equilibri, que volen que els diguin el que volen escoltar. S’ha de perseguir la corrupció política? I tant. I la judicial també. I l’econòmica. I la social, que també n’hi ha.

Catalunya viu un clima més que enrarit curiosament d’ençà l’inici de la travessia cap al dret a decidir. L’estat ja va anunciar que actuaria amb totes les seves forces i entre elles hi ha el CNI, avui còmodament instal·lat a casa nostra, però també hi ha la fiscalia, la Guàrdia Civil encaputxada i els mitjans afins que fan la feina bruta. El primer avís van ser els papers publicats pel Mundo en plena campanya contra el president Mas, que van fer mal, però que ja s’ha vist que eren un invent. Ningú ha estat sancionat, ningú ha estat cessat, ningú ha rectificat. El president Mas s’ha querellat però el mal ja estava fet. Si els polítics imputats alguns diuen que han de dimitir, què ha de passar amb els periodistes imputats per mentir i difamar? Han de poder continuar escampant porqueria com si res? I què ha de passar amb els fiscals que imputen alegrement persones que després són absoltes de qualsevol delicte però a les quals s’ha arruïnat la seva carrera política o el seu bon nom?  I amb els jutges que ordenen detencions que després queden en res? No tenen  també ells l’obligació, com a funcionaris que cobren del diner públic, de treballar de forma extremadament escrupolosa?

Ara estem enmig d’alcaldes que pleguen dient que són innocents i no se sap ben bé de què se’ls acusa; alcaldes condemnats que finalment són absolts; ex-xicotes rabioses que denuncien sense aportar proves; dinars secrets de difícil justificació que són -diuen- gravats; escoltes il·legals presumptament a dojo perquè encara no n’hem escoltat ni una: etc., etc. Ahir mateix, un alcalde detingut a qui cal respectar la seva presumpció d’innocència encara que molesti a alguns això i un televisiu, un comediant, un esperpèntic registre a seus d’òrgans de la Diputació que no va servir per gaire res que no fos fer veure que passava alguna cosa grossa. Veurem en què queda tot plegat, però de fet serà igual: el mal, una vegada més, ja està fet.

Tot plegat fa realment fastig i el realment trist de tot és que aquí al final semblarà que no hi hagi innocents. Tothom acaba predicant el que no creu, començant per alguns polítics, continuant per alguns empresaris, seguint per alguns periodistes i opinadors i continuant per alguns ciutadans, molt exigents amb segons qui però sense cap escrúpol a l’hora de cobrar o pagar en negre i estafar l’IVA de tota factura que pot. Veurem com acaba tot plegat, que pot acabar de moltes maneres, però crec que bé, malauradament, no acabarà.