Pareu Espanya, que em baixo!

Costa d’entendre el que passa però l’acolloniment és general. No n’hi ha per menys. El país es passeja per les vores del precipici enmig del nostre astorament, incredulitat i, sobretot, de la nostra impotència. L’atur està disparat sense control; els sous baixen; els impostos pugen; no hi ha crèdit per les empreses ni per les famílies; el creixement és negatiu, i no es veu la llum a final del túnel. Se’ns diu que no hem de ser catastrofistes, però preocupats sí perquè per ser optimista sense complexes amb aquest panorama, la veritat, s’ha d’estar desconnectat del món en què vivim. Ja n’hi ha alguns que ho estan, els que demanen que no es retalli d’aquí o d’allà, que tot continuï igual com si res no passés.

Doncs passa i molt. I el que encara ha de passar! Hem viscut molts anys del cuento, tots, i ara toca pagar la festa, a nosaltres i a les properes generacions, que elles no hauran viscut la nostra festa però sí que l’hauran de pagar. O qui us penseu que pagarà els crèdits que va demanant l’estat espanyol? Que tot sigui dit de passada, ja són crèdits petits perquè de gran no ens deixaria ningú els diners. L’aixeta està tancada, encara que paguis l’interès car. Per tant, només es pot gastar el que es genera, el que s’ingressa.

Això obliga més que a retallar, a tenir els serveis que ens podem permetre amb els nostres recursos i deixar de viure dels serveis dels que hem gaudit molts anys a crèdit. No serà fàcil acostumar-s’hi però sempre hi ha l’alternativa de fer com Grècia, que ja veureu com acabarà. També nosaltres aquests dies hem estat a un pas de la intervenció formal per part d’Europa i hem passat de moment, amb un rescat amb totes les lletres per a la banca, que vol dir també pels estalvis de la gent, que s’haurà de pagar amb aquests estalvis perquè –recordem- els bancs i les caixes no tenen diners, inverteixen els nostres de diners. I recordem també que si tothom va de cop a treure els seus diners a finestreta, no els hi donaran perquè no existeixen físicament, estan invertit en pisos que no es poden vendre.

Ara bé, una intervenció total seria traumàtica i no entenc que alguns la defensin encara que sigui amb la boca petita. Seguint l’esquema que hem vist en altres països, vindrien uns interventors aquí i patam!, l’IVA al 23% i fora tipus reduïts (aigua, llum, etc), les pensions reduïdes un 15%, els sous del funcionaris un 25%, la prestació de l’atur al mínim, els 400 euros assistencials fora, subvencions de tota mena liquidades, fora deduccions a la renta, pagament per tots els serveis (sanitat, ensenyament, etc), llars d’infants subvenció zero, desaparició de ¾ parts dels ajuntaments, etc, etc. Seria això i segur que em quedo curt perquè costa d’imaginar.

I davant tot el que tenim a sobre i el que pot venir, hem de ser primer de tot, humils, molt humils. La prepotència nacionalista espanyola, aquesta xuleria que hem vist aquests dies al govern del PP i a certa premsa madrilenya els perd. La comunicació del rescat de la banca ha fet vergonya aliena i hauria de figurar en els manuals universitaris com exemple del què no s’ha de fer mai. Demanem cent mil milions d’euros perquè sinó s’ensorra tot i el president del govern s’amaga primer i se’n va a futbol després, per negar-se a dir la paraula rescat sense cap sentit del ridícul.

Gràcies a tot aquest xou, l’efecte positiu que havia de tenir la mesura se n’ha anat a orris. L’Espanya de la pandereta, dels Ozores i la boina en estat pur. Com deia aquell, parin Espanya que jo em baixo.