L'imam parla i els/les progres callen

El cas de l’imam de Terrassa és un exemple clar del papanatisme, disfressat de bonisme, en què està instal•lada part de la nostra societat. Partits i associacions suposadament progres i certs mitjans de comunicació han fet molta feina en el nostre país en favor de relativitzar i treure ferro a tot allò immoral i fins i tot il•legal que provenia dels entorns islàmics. Van riure –ells, jo no- amb el comando Dixan malgrat una condemna de l’Audiència Nacional i malgrat algun dels acusats estar reclamat a Algèria; van tractar de turisme casual la visita a Tarragona de l’autor material de l’atemptat a les torres bessones; i van comentar amb incredulitat el possible atemptat del metro de Barcelona. Ara no sé què diran de la visita a Girona el 2007 de l’assassí de Toulousse, potser que va venir a veure el Temps de Flors...

Si el temes importants es tracten amb aquest rigor, no ha d’estranyar que en casos com una prèdica d’un imam s’intenti passar de puntetes. Les acusacions derivades de la investigació dels Mossos van ser posades en dubte d’immediat pels tertulians de guàrdia i els progres de torn. Les gravacions però, han fet tancar moltes boques. Aquest imam considerat moderat per alguns es dedicava a criticar les lleis del país que l’acull perquè són contràries a l’islam ja que no deixen apallissar les dones i explicava el bon home com s’havia de picar la senyora d’acord amb la religió i sense deixar marques ni trencar res. D’aquí deu venir la seva moderació: no se l’apallissa d’entrada, primer se l’amenaça amb el que li pot passar i després, només si no creu, de la maltracta això sí, moderadament, sense sang ni trencar ossos. Un autèntic cavaller... i moderat, això sobretot!

Abans de fer avui aquest comentari, he estat revisant hemeroteca i declaracions sobre el particular. De moment he vist –millor dir, no he vist- cap entitat feminista demanar per ser acusació particular d’aquest presumpte moderat. No he trobat tampoc ni declaracions sobre el particular de cap entitat feminista, ni tan sols d’alguns que s’han llençat al carrer en el passat per exigir coses a d’altres religions. Tampoc alguns partits que fan de comentaristes de cada decisió de la conferència episcopal catòlica han obert la boca aquí. Una altra cosa que també he vist són les manifestacions de suport al moderat per part d’associacions islàmiques terrassenques, els membres de les quals o són sords, o es queden dormits en els sermons o simplement, són encobridors de la comissió d’un delicte, encara presumpte. Aquestes entitats culturals haurien de ser dissoltes de manera immediata per la Generalitat si es demostra que han intentat encobrir un delicte. Ja està bé de prendre el pèl a la gent.

La comunitat islàmica hauria de ser la primera interessada en assenyalar amb el dit les ovelles negres que s’amaguen al seu si i, malauradament, no passa mai. No passa amb els imams, però tampoc passa amb els delinqüents comuns. I s’ha de dir i s’ha de denunciar. Dir la veritat no és ser xenòfob ni ser racista. El que és ser racista de veritat és perseguir el delicte contra la dona en els casos de persones d’origen espanyol i treure importància al tema en els casos de persones d’origen estranger. Aquesta doble vara de mesurar que ja es té a l’hora d’exigir drets i deures en la quotidianitat, també es manté en els casos més gruixuts, i comença a ser hora de denunciar-ho. El racisme no està en exigir a tothom els mateixos deures, està en intentar que alguns tinguin privilegis. En el nostre entorn més immediat, hem vist que polítiques que es venen practicant sobre immigració des de fa molts més anys que nosaltres estan fracassant de forma estrepitosa i nosaltres en comptes d’aprendre’n i intentar revisar el rumb de les nostres, optem per fer el mateix que han fet ells i que els ha portat al fracàs. Serà imperdonable.