divendres, 25 de març del 2011

Objectiu: l'apartheid lingüístic?


La consellera d’Ensenyament de la Generalitat, Irene Rigau, ha posat aquesta setmana una altra vegada sobre la taula la necessitat que les llengües cooficials de l’estat que no són el castellà es coneguin a les escoles espanyoles. És evident que no s’està demanant que sigui aprendre un domini com el que es pot exigir de l’anglès. El que estem parlant és de donar a conèixer la realitat als ciutadans del demà, de que espanya no és el país uniforme i unicultural que ha volgut fer vendre el nacionalisme espanyol al llarg de la història i que avui es troba en plena ofensiva. Fer-ho amb naturalitat, que allò diferent no és dolent, que no és ni millor ni pitjor. Fer entendre que aquí no es parla català per anar contra ningú ni contra cap altra llengua. Per això és bàsica l’escola, per capgirar segles de mentalitat jacobina, la gran assignatura pendent de la transició democràtica.

32 anys després de l’aprovació de la constitució, hem avançat en molts terrenys però molt poc en el reconeixement i sobretot el respecte del fet plurilingüístic espanyol. Del que s’hauria d’entendre com una riquesa se n’ha fet un problema cabdal que està masegant la cohesió de l’estat. La proposta de Rigau és més necessària que mai i que ja s’ha perdut prou temps. Quan un nen d’Extremadura, la Rioja o Múrcia, tingui una assignatura que li ensenyi que a l’estat on viu hi ha territoris que parlen llengües que no són la seva gràcies a la riquesa cultural d’Espanya i la llarga història de les nacions que l’integren, quan aquest nen en pugui pronunciar quatre paraules, aquest nen serà després un noi i un home que entendrà en quin país real viu. Res més.

Dit això, em sembla que coincidirem en que no hi ha massa motius per a l’optimisme quan veiem la polsera que aixeca que es pugui parlar català, basc o gallec al Senat, la Cambra territorial segons la Constitució. Ni allà. El nacionalisme espanyol, de dretes o d’esquerres és igual, no ho pot aguantar, és impossible. Sap que el moll de l’ós de la cultura catalana, del nostre ser com a poble, és la llengua. És el nostre principal signe d’identitat i és el que posa més nerviós a l’integrisme espanyol, que intenta eliminar-lo des de 1714 (per no dir abans) sense èxit.

Des de la mort del dictador, passant per la transició i fins arribar al dia d’avui, a Catalunya no hi ha cap conflicte lingüístic. N’hi ha que volen fer veure que hi és, fins i tot intenten provocar-lo de forma artificial però no se n’han sortit mai. Els rebenta que els nens surtin de les escoles catalanes amb el mateix coneixement del castellà que els nens castellans o andalusos, malgrat la immersió lingüística, el gran objectiu a batre encara que l’alternativa sigui l’apartheid lingüístic i el preu a pagar, el trencament de la convivència. Que trist, tot plegat.