Tenim President
No ho tindrà fàcil Artur Mas en la seva tasca com a nou president de la Generalitat. A la situació de crisi s’afegeix un estat deplorable de les butxaques del govern català. Però a més a més, després dels tres dies de debat d’investidura, es visualitza també que els equilibris parlamentaris seran difícils. Quedar a sis diputats de la majoria absoluta obliga a acords permanents, cosa que no és dolenta sempre i quan entre els grups polítics hi hagi un elevat sentit de la responsabilitat una cosa de la que, almenys jo, en dubto i molt. També cal dir que hi ha honroses excepcions, com ha estat el PSC. Aquí simplement es distingeix el que s’anomena un partit de govern, un partit que sap mirar més enllà de les pròpies necessitats partidistes en els moments en que és necessari, d’un partit.
El PSC però, està en plena metamorfosi no se sap ben bé cap a on. Els socialistes catalans estaran molts mesos immersos en un debat intern que no serà fàcil ni curt i que pot ser agre fins i tot en funció dels resultats de les properes eleccions municipals. En mig any, el PSC corre el perill de governar-ho tot a Catalunya a no governar gairebé res i això seria de mal pair per a qualsevol. El gran debat del PSC, l’únic diria jo perquè tots els altres en pengen, és de fidelitats: si ha de continuar fidel al PSOE o per primera vegada el seu principal objecte de fidelitat esdevé Catalunya.
He de reconèixer però, que, per a mi, la gran sorpresa del debat d’investidura ha estat Esquerra, per variar. Del PP ja no n’esperes res perquè la seva visceralitat contra la llengua i contra l’autogovern l’autoexclou per ser un soci estable de CiU. La seva particular competició amb Ciutadans per veure qui és més espanyolista els fa passar de frenada i a la llarga els perjudicarà electoralment. Perquè el petit increment de vots del PP les passades eleccions no va ser per l’estatut, va ser pel seu radical discurs sobre immigració, que ningú s’equivoqui. Tornant a Esquerra, que també té uns quants debats pendents, costa d’entendre el seu NO a la investidura del president Mas. El nou president va fer el discurs d’investidura més sobiranista que s’ha escoltat a la cambra en moltes legislatures, molt més que qualsevol del tripartit, i va parlar de dret a decidir sense límits. Ni Jordi Pujol ho havia fet. Tot i així, Esquerra, que va votar Sí a Montilla, va votar ahir NO a Mas. Qui ho entengui que ho expliqui.
Pel que fa a Iniciativa, continuen amb el seu discurs integrista dirigit a una minoria molt minoria i sense visió de conjunt, és a dir, continuen igual que quan eren al govern. Per tant, el nou govern no en pot esperar res, com tampoc de Ciutadans, no cal dir-ho, ni tampoc de Solidaritat. Molt fluix en Laporta, prepotent com sempre i sense ser capaç de lligar una frase on no hi hagués independència. Ni crisi, ni sanitat, ni educació, ni seguretat, ni foment de l’ocupació, res que no sigui independència i ganes de sortir a la foto. Una cara sense límits això sí, atrevint-se a demanar “humilitat” a Mas (ell precisament!) i a recordar al nou president que el 62% dels catalans no l’havia votat. Ho diu algú a qui més del 60% dels socis del Barça van censurar amb el seu vot i no va deixar la presidència. Tela marinera.
Per tant, vist el panorama, queda clar que res serà fàcil però després de 7 anys d’oposició, la campanya viscuda i els discursos escoltats aquests dies, penso també que queda clar que tenim president, que té molt clar on som i on hem d’anar, i que és capaç de pensar com a president de Catalunya i no només com a dirigent de CiU, cosa que no ha passat els darrers 4 anys. Esperem que la responsabilitat que van demostrar els ciutadans els 28 de novembre donant amb el seu vot una majoria forta, un missatge clar, i anant més a votar del que hi havien anat el 2006, esperem que aquesta responsabilitat, dic, s’encomani a les forces polítiques catalanes. Estem en una situació prou complicada per evitar jocs de politiqueria de curta volada i com molt bé va dir el president, tots hem de remar en la mateixa direcció. Ja n’anirem parlant.
Bon Nadal, i que l’estel d’Orient ens il•lumini a tots.
El PSC però, està en plena metamorfosi no se sap ben bé cap a on. Els socialistes catalans estaran molts mesos immersos en un debat intern que no serà fàcil ni curt i que pot ser agre fins i tot en funció dels resultats de les properes eleccions municipals. En mig any, el PSC corre el perill de governar-ho tot a Catalunya a no governar gairebé res i això seria de mal pair per a qualsevol. El gran debat del PSC, l’únic diria jo perquè tots els altres en pengen, és de fidelitats: si ha de continuar fidel al PSOE o per primera vegada el seu principal objecte de fidelitat esdevé Catalunya.
He de reconèixer però, que, per a mi, la gran sorpresa del debat d’investidura ha estat Esquerra, per variar. Del PP ja no n’esperes res perquè la seva visceralitat contra la llengua i contra l’autogovern l’autoexclou per ser un soci estable de CiU. La seva particular competició amb Ciutadans per veure qui és més espanyolista els fa passar de frenada i a la llarga els perjudicarà electoralment. Perquè el petit increment de vots del PP les passades eleccions no va ser per l’estatut, va ser pel seu radical discurs sobre immigració, que ningú s’equivoqui. Tornant a Esquerra, que també té uns quants debats pendents, costa d’entendre el seu NO a la investidura del president Mas. El nou president va fer el discurs d’investidura més sobiranista que s’ha escoltat a la cambra en moltes legislatures, molt més que qualsevol del tripartit, i va parlar de dret a decidir sense límits. Ni Jordi Pujol ho havia fet. Tot i així, Esquerra, que va votar Sí a Montilla, va votar ahir NO a Mas. Qui ho entengui que ho expliqui.
Pel que fa a Iniciativa, continuen amb el seu discurs integrista dirigit a una minoria molt minoria i sense visió de conjunt, és a dir, continuen igual que quan eren al govern. Per tant, el nou govern no en pot esperar res, com tampoc de Ciutadans, no cal dir-ho, ni tampoc de Solidaritat. Molt fluix en Laporta, prepotent com sempre i sense ser capaç de lligar una frase on no hi hagués independència. Ni crisi, ni sanitat, ni educació, ni seguretat, ni foment de l’ocupació, res que no sigui independència i ganes de sortir a la foto. Una cara sense límits això sí, atrevint-se a demanar “humilitat” a Mas (ell precisament!) i a recordar al nou president que el 62% dels catalans no l’havia votat. Ho diu algú a qui més del 60% dels socis del Barça van censurar amb el seu vot i no va deixar la presidència. Tela marinera.
Per tant, vist el panorama, queda clar que res serà fàcil però després de 7 anys d’oposició, la campanya viscuda i els discursos escoltats aquests dies, penso també que queda clar que tenim president, que té molt clar on som i on hem d’anar, i que és capaç de pensar com a president de Catalunya i no només com a dirigent de CiU, cosa que no ha passat els darrers 4 anys. Esperem que la responsabilitat que van demostrar els ciutadans els 28 de novembre donant amb el seu vot una majoria forta, un missatge clar, i anant més a votar del que hi havien anat el 2006, esperem que aquesta responsabilitat, dic, s’encomani a les forces polítiques catalanes. Estem en una situació prou complicada per evitar jocs de politiqueria de curta volada i com molt bé va dir el president, tots hem de remar en la mateixa direcció. Ja n’anirem parlant.
Bon Nadal, i que l’estel d’Orient ens il•lumini a tots.
enviat per Xavier Dilmé i Vert a la/es
12:15
<< Inici