Hem de plantar cara a l'atac contra el català

La sentència del tribunal constitucional sobre l’estatut va ser el tro i ara ha començat la pedregada. L’anul•lació encara que sigui cautelar dels preceptes dels reglaments d’ús del català de l’ajuntament de Barcelona i la diputació de Lleida són d’una gravetat extrema. De fet, de confirmar-se via sentència suposen el cop més dur al reconeixement oficial de la nostra llengua des de la fi del franquisme i dóna més arguments als que entenen que la coexistència amb Espanya és ja impossible. El moll de l’ós de la cultura catalana, del nostre ser com a poble, és la llengua. És el nostre principal signe d’identitat i és el que posa més nerviós a l’integrisme espanyol, que intenta eliminar-lo des de 1714 (per no dir abans) sense èxit. Des de la mort del dictador, passant per la transició i fins arribar al dia d’avui, a Catalunya no hi ha cap conflicte lingüístic. N’hi ha que volen fer veure que hi és, fins i tot intenten provocar-lo de forma artificial però no se n’han sortit mai. Tota la normativa lingüística catalana dictada pel Parlament de Catalunya d’ençà el 1980 ha estat recorreguda al Constitucional, que sempre l’havia avalada. La immersió a les escoles n’és l’exemple principal. Ara però es donen els primers passos per començar a canviar la cosa en aquesta ofensiva político-judicial de l’espanyolisme més radical i tronat, un espanyolisme de filosofia balcànica que té com a únic objectiu l’assimilació de tot fet cultural diferent dins l’estat. S’agafa la sentència de l’Estatut i es fa servir de coartada per una relectura interessada de tota la normativa vigent en el tema de la llengua amb l’únic objectiu de liquidar el concepte del català com a llengua pròpia del país i, de passada, la convivència lingüística. O sinó, què es busca intentant crear una doble línea escolar, classes de catalanoparlants separades de classes de castellanoparlants, que es busca sinó en trencament de la convivència? No serveix de res que l’actual sistema garanteixi de forma empírica que el nano surti de l’escola amb perfecte coneixement d’ambdues llengües oficials a Catalunya, és igual, no entra en el cervell de cap defensor de l’Espanya talibana que la llengua vehicular de l’ensenyament pugui ser una que no sigui el castellà. És igual quins siguin els resultats i és igual la realitat, el nacionalisme espanyol ha estat sempre de baioneta, no de lletres. I tampoc no és cap casualitat que tot plegat passi ara, quan la gent té altres preocupacions al cap com les derivades de la crisi econòmica i l’atur.

Què hem de fer des de Catalunya? Plantar cara, les institucions però també els ciutadans. Si no fóssim capaços de plantar cara a aquesta ofensiva judicial, motivada en la majoria de casos pel PP i entitats feixistes i amb molts silencis còmplices del PSOE, estaríem morts com a país. Catalunya ha sobreviscut com a cultura a dictadures sagnants i a tots els intents colonitzadors espanyols que ha sofert, que no han estat pocs, i ara no pot ser diferent. L’atac a la llengua, en el fons, ha estat històricament un element aglutinador a casa nostra perquè la defensa del català ha unit dretes i esquerres, nacionalistes i no nacionalistes. Aquest avís judicial cap a l’ús normal del català que hem viscut aquests dies i que s’anirà repetint en el temps ens ha de fer estar més alerta que mai i ens ha de fer tenir clar que la relació amb Espanya ha de canviar, que després de 32 anys de Constitució no podem encara estar parlant del que parlem i, molt menys, fer passos enrera com els crancs. És penós.

Diu sovint l’alcalde de Figueres, en Santi Vila, que corren mals temps pels moderats en aquest país i té tota la raó. Els defensors de la convivència amb Espanya, de que Catalunya pot ser plena com a nació dins una Espanya plurinacional, ens hem quedant sense arguments. Parlar avui d’Espanya plurinacional sona a acudit de mal gust, a quimera que fins i tot ha desaparegut de l’imaginari. Els separadors estant anant més enllà que els separatistes. Cal replantejar les regles del joc, l’encaix de Catalunya, si és que aquest encaix encara és possible. Jo en tinc els meus dubtes quan està passant el que està passant una trentena d’anys després d’aprovar-se la Constitució i l’Estatut de Sau, però també penso que malgrat tot s’ha d’intentar, que per nosaltres no ha de quedar. Permeteu-me però que expressi el meu profund pessimisme sobre el resultat final de tot plegat. Dir això però, aquí hem d’anar units, Catalunya ha d’anar unida, la unió és la nostra principal força juntament amb la raó. No hem de tolerar ni un pas enrera perquè quan n’acceptem tan sols un, serà el principi de la fi. Ens podem permetre ser pessimistes però no ens podem permetre deixar de ser ferms, de plantar cara per defensar una cultura i un país que és el nostre.