Calia fer durar un altre mes aquest govern agònic?

No tornarem a entrar en el surrealista debat sobre la data electoral, però penso que si Montilla per una vegada a la vida hagués fet de president de Catalunya en comptes de primer secretari del PSC hauria convocat eleccions per a l’octubre. La legislatura catalana està més que acabada -fins i tot ho repeteixen els seus socis d’ERC- i és pur sentit comú. Els país necessita quan abans millor un nou govern que afronti els reptes, des de la crisi econòmica fins a les derivacions de la sentència del TC. Tenim al davant un panorama gens alentador que Catalunya no té cap necessitat d’afrontar a precari més enllà de les necessitats electorals dels socialistes, nerviosos com mai. El viatge de Montilla a la Xina en va ser un exemple, bombo i platerets per a no res, almenys de moment, o no res de nou si es vol. De peix al cove, ni un, vaja.

El PSC vol deixar córrer temps tenint ben present la dita de que “pitjor no podem estar”, a veure si aquestes setmanes extra permeten, a ells o als socis, revifar-se i aconseguir fer realitat un tercer tripartit. Pobres de nosaltres! Veurem molta comèdia aquests dos mesos, no en tigueu cap dubte. No és casualitat que TV3 comenci a semblar el No-Do. Veurem intents patètics de resucitar l’estatut amb l’ajut del “govern amic” que no serviran per ares; veurem el gran estadista Montilla inaugurant tot el que es pugui inaugurar, estigui acabat o no; i també veurem moltes cartes als Reis, molta intoxicació i, si cal, molta guerra bruta, no en dubteu. La “crosta” socialista no marxarà fàcilment i farà servir totes les males arts que siguin possibles, hagin de fer ells la feina bruta o els lacais de torn. Ja hem vist el galdós paper d’ERC en la impresentable comissió del cas Palau. Ara bé, ja poden anar fent que la gent no és tonta i set anys de desgavells del tripartit no s’amaguen en dos mesos. Hem patit el pitjor govern de la història de Catalunya i ja n’hi ha prou, penso que és un clam.

Els moments que vivim, els difícils moments que afrontem, exigeixen lideratges forts i governs sòlids, i al nostre país no tenim avui ni una cosa ni l’altra. A més a més de la situació general, hem de combatre l’atac més important dels darrers trenta anys contra l’autogovern i ho fem amb una mà lligada a l’esquena per culpa de les servituds i el vassallatge vergonyós del PSC vers el PSOE. “José Luís, te queremos pero queremos más a Catalunya”, va dir Montilla a Zapatero en un acte públic, ho recordeu? Doncs ni una sola vegada els 25 diputats del PSC a Madrid han votat diferent del PSOE, ni una!, ni tan sols per defensar allò que el PSC havia votat al Parlament de Catalunya. S’han estimat més escopir a la cara als seus diputats d’aquí que fer quedar malament els seus caps d’allà. I per si la cosa no fos prou clara, retorna cap aquí el delegat del PSOE català, el ministre Corbacho, a vigilar que ningú es desmandi i controlar l’endemà del 28-N. Un ministre la gestió del qual és l’enveja d’Europa! Missatge clar: marca Castells i torna Corbacho, en clau catalanista ja està tot dit.

Sigui com sigui, mentre l’atur no para de créixer, les dades econòmiques estan totes en vermell i el desànim generalitzat regna entre els emprenedors, “gaudim” d’un govern agònic que aguanta només per por a les enquestes, només per la seva pròpia supervivència. Digne final per al tripartit, trist resultat per a Catalunya.