divendres, 9 de gener de 2015

La llibertat és l'enemic

charlie.jpgHi ha actes del nostre dia a dia als quals no donem importància però que són fruit de les llibertats de què gaudim. Per exemple, fer aquest comentari d’opinió. Dir el que un vol i com ho vol no només no està permès a molts països del món sinó que també pot tenir conseqüències nefastes per al autor. No acostumem a valorar prou l’entorn de llibertat –malgrat les limitacions i tot- en que vivim, que tampoc ens ha baixat del cel sinó que ha estat guanyat per la societat en un camí gens fàcil. La llibertat és el principal enemic del fanatisme, sigui del color que sigui, i dins aquest marc hem d’encabir l’atemptat contra el setmanari satíric francès Charlie Hebdo. Com ho hem de fer també amb les desenes de periodistes assassinats a tot el món durant el 2014. Encara que alguns bonistes no ho reconeguin, estem en guerra, i ho estem no contra l’islam o el món musulmà, sinó contra un integrisme que ens vol tornar a l’Edat Mitjana, contra un fanatisme que té segrestat a un déu per excusa per ensorrar la civilització occidental i els valors de llibertat, igualtat i fraternitat emanats precisament de la Franca del 1789. No és casualitat que tot hagi passat a França i els autors siguin francesos que reneguen dels valors de la republicans. El xoc entre la llibertat i l’integrisme és més gran allà.


Déu és l’excusa per imposar, per dominar, per sotmetre... però només això, l’excusa. L’objectiu dels que escalfen el cap als fidels és un altre. I, per cert, d’aquests que escalfen el cap als feligresos en tenim uns quants dins a casa, sigui a França o aquí. Paradoxalment, acollint-se a la llibertat d’expressió i de religió aquells que més les abominen, alguns imams i falsos profetes es dediquen a predicar l’odi i la violència des de les nostres pròpies mesquites, en un ventall d’odi que va des de la necessitat de l’extermini del que creu en un Déu diferent a la submissió forçada de la dona, tot una escala de contravalors intolerable. Ho han pogut fer venint directament del seu país, sovint sense conèixer l’idioma ni els costums del lloc que l’acull, i imposant a la comunitat del municipi noves i restrictives normes de convivència, sense cap filtre mínim. Greu error, comès per culpa de l’acomplexament amb què es tracta a Europa tot el que té a veure amb l’islam. I després acaben rebent justos, la immensa majoria, per pecadors.

Però els justos també s’han de mobilitzar quan passen coses com la d’aquesta setmana, més del que ho han fet, si es queixen de que se’ls posa al mateix sac. Les comunitats musulmanes europees haurien de ser  les primeres interessades en posar-se al capdavant de les mobilitzacions contra l’atemptat i també en favor de la llibertat d’expressió. I els seus països d’origen haurien d’evitar condemnes amb la boca petita. Potser m’ho sembla a mi, però hi veig reaccions massa tèbies, i és un altre element per a la reflexió.  

El primer perill que tenim ara al davant és un perill evident d’autocensura, que també era un dels objectius buscats pels terroristes, un avís per a navegants. De fet, alguns humoristes ja se l’apliquen fa temps, només cal mirar a casa nostra com alguns són absolutament atrevits i transgressors amb la religió catòlica i mai, mai, es posen amb la islàmica, ni de passada. Capellans, monges, verges, sant pares, etc, són mofats, ridiculitzats sovint amb molt mal gust, de forma ofensiva fins i tot, però ni profetes, ni imams no són ni esmentats, bàsicament per por a la reacció. Això és autocensura. Un altre tema a debat són els límits a la llibertat d’expressió, que en tot cas han de ser els establerts per la llei sorgida d’institucions democràtiques i per la Justícia emanada de la separació de poders i mai pot ser dictada des dels temples, i menys pels terroristes.

No ens queda altre camí que la fermesa, ser ferms, malgrat no tenir cap voluntat de màrtirs, molt ferms contra els fanatismes en la defensa de les nostres llibertats i dels nostres valors, en defensa en definitiva de la civilització.

divendres, 19 de desembre de 2014

I ara, què?



Els que teniu la paciència d’escoltar els divendres el meu modest comentari haureu notat que fa dies que no parlo del procés de transició nacional. De fet no ho faig des del 9N. He preferit escoltar i observar més que no pas entrar en una batussa que ja té massa actors. Perquè estem en plena batussa entre els partidaris del dret a decidir, per molt que es vulgui dissimular de cares a la galeria. Hi ha batussa a nivell de partits però també a nivell de carrer, també a l’ANC... per culpa del full de ruta a partir del 9N.

No deixa de ser curiós que a les manifestacions i mobilitzacions de l’11 de setembre tots haguem anat sempre junts, units i sense cap sigla, i ara es plantegin unes eleccions plebiscitàries en que no hi pugui haver una llista junta, única i sense cap sigla dels partidaris al dret a decidir o fins i tot de l’independentisme, si es vol. Personalment, sempre he estat un escèptic amb l’esquerra d’aquest país, que quan més cap a l’esquerra està més sectària es torna. Ha estat sempre així, la història ho demostra. Un exemple del què dic, traslladat al que passa ara: el president Mas s’empassaria el gripau de compartir llista amb en Joan Herrera però aquest no faria mai el mateix. Primer és ser d’esquerres i després hi ha el procés, el país i la resta. Sempre ha estat igual, a ningú li pot sorprendre que Herrera demani el retorn del tripartit canviant però el PSC per Podemos.

És ben cert que a molta gent de bona fe li ha sorprès la resposta d’ERC primer a la proposta de nou 9N del president i ara al seu full de ruta. Recordem que el surrealisme arriba als extrems que malgrat vam poder votar el 9N amb una pregunta pactada i haver estat un èxit, el Govern del país perd el suport parlamentari dels republicans i queda a precari quan més fort hauria de d’estar. Jo tinc una teoria fa temps sobre quina era l’estratègia real d’ERC, però que ja explicaré més endavant, no vull en aquests moments d’abundància de pells fines que m’acusin de dinamitar res, Déu me’n guard. El que sí em sorprèn és que no es vulgui entendre que si fem unes plebiscitàries sense una lectura clara de portes enfora, no hauran servit per a res i el procés serà mort. Així de cru.

I si s’han d’avançar les eleccions simplement per complicar més la composició del Parlament, fer ingovernable el país i engreixar Ciutadans i Podemos doncs potser que ens aturéssim un moment a agafar aire i rumiar. Ho dic perquè sembla que haguem entrat en una mena d’esprint quan hauríem d’estar en una carrera de fons. Aquesta pressa per unes eleccions és força sospitosa, la veritat. No hem ni tingut temps de reflexionar sobre el 9N, i crec que hi ha algunes coses que s’haurien de mirar amb molt de compte i que molta gent no gosa fer per no sortir-se del que algú ha decidit que és el políticament correcte. De fet, les darreres enquestes que donen una majoria justeta o ni això a la suma de CiU i ERC també van en el mateix sentit. Si el 9N va mobilitzar tot el si+si és evident que tenim un problema. No oblidem que tot i així un 20% dels votants del 9N no van apostar pel si+si. Això són dades que cal analitzar en comptes de bramar contra qui les posa sobre la taula. I també mirar quin ha estat el mapa de la participació a nivell de tot Catalunya. Els que desitgen la independència podrien arribar a la conclusió que encara queda feina per fer, buscar més complicitats, o dit d’una altra forma, s’ha d’acabar de passar el rasclet. Perquè és important per un independentista poder convocar una consulta però encara ho hauria de ser més guanyar-la, penso jo.

En fi, ara sortosament tindrem un parell de setmanes per frenar i reflexionar. Mengem els torrons, brindem i expressem els nostres millors desitjos amb aquells que més estimem. Bon Nadal i Bones Festes a tothom!

divendres, 30 de maig de 2014

La violència no pot obrir portes


És justificable el que ha passat a Barcelona les darreres nits? És justificable cremar contenidors i vehicles, trencar aparadors i bens públics i privats, llançar pedres i còctels molotov a la policia,  fer barricades i tot el reguitzell d’exemples de terrorisme urbà que hem vist? És justificable embrutar d’aquesta manera la marca Barcelona de cares al món, i de la qual depenen milers de llocs de treball ? Evidentment, no ho és i, a més, no es pot dir que sigui la resposta a res. Des de la civilitat no es pot enllaçar aquest debat amb cap altre. Ni amb un desallotjament ni amb res. De gent empipada, cabrejada, n’hi ha molta i per motius ben diversos i si tots féssim el mateix ens carreguem el país, seria el far west. No només estan indignats quatre antisistemes que viuen de xupar del sistema, molts d’ells autèntics paràsits socials vinguts d’arreu d’Europa i afincats a una Barcelona que en el passat els ha rigut les gràcies des de les institucions d’esquerres.
Deia dimecres el conseller Espadaler que si qui s’ha de justificar després de la violència viscuda és la policia, com a societat tenim un problema. Doncs sí, el tenim. És intolerable que representants polítics justifiquin la violència amb la boca petita o amb sil·logismes o simplement no condemnant. Si no condemnes, aproves, aquí no hi ha mitges tintes, ni es poden fer condemnes amb peròs al darrera. No és acceptable que càrrec públic electe, encara que sigui de la CUP, digui que la violència no és una opció sinó una imposició. Aquesta gent, la veritat, escoltant a fons el seu discurs, fa por.
I tampoc és tolerable que els mitjans de comunicació es converteixen en altaveus dels violents i molts opinadors d’aquests que saben de tot, des dels ritmes de l’Euribor fins a com muntar dispositius policials, bavegin davant d’ells. S’han escoltat i llegit aquests darrers dies una quantitat de bajanades de l’alçada d’un campanar, algunes per cert pagades amb diner públic. Una perla: els violents d’ara són els hereus dels 60! Au, qui ho supera? En realitat, del que són hereus són del “cojo manteca”, representen els mateixos no-valors. Perquè no ens hi cansem en buscar valors, ni romanticisme, ni anhels de justícia social, ni formes de vida alternatives al darrera dels contenidors encesos enmig del carrer o dels aparadors trencats. No n’hi ha, és la violència com a forma d’expressió, el totalitarisme de l’extrema esquerra igual de perillós i fastigós que el de l’extrema dreta. Són els fantasmes del passat que es resisteixen a desaparèixer, a Europa i aquí. És evident també que cal distingir entre les persones que creuen en una altra forma d’organització social i que la practiquen pacíficament dels generadors professionals d’aldarulls violents. Però també cal exigir que ni els emparin ni els entenguin, sinó que els condemnin perquè d’aquests fets en són clarament perjudicats si el moviment alternatiu és pacífic.
Tot i això, les normes són iguals per tothom i en conseqüència el seu compliment ha de ser també igual per tothom. I les institucions les vota la gent i representen al conjunt. De moment la societat funciona així perquè la majoria ho vol. I quan una minoria es vol imposar a la majoria, això té un nom. El Font Nacional a França, Tsitza a Grècia o Podemos i la CUP aquí proposen a les urnes altres alternatives, però tot i tenir suports importants en alguns casos, encara no són majoritaris, sortosament diria jo. Per això, si l’Ajuntament de Barcelona vol recuperar un espai degradat per reconvertir-lo, té tota la legitimitat per fer-ho. Tanmateix, és lògic que si hi ha un grup de gent que malgrat se l’hagi apropiat durant anys, hi ha organitzat activitats es dialogui amb aquestes persones per trobar espais alternatius on traslladar les seves activitats, amb les mateixes condicions que altres entitats ciutadanes, ni amb més drets ni amb menys. Ara bé, negociar amb qui no vol negociar ni reconeix el sistema imperant no deu ser gens fàcil.
I ull, si ara es fan segons quines concessions estarem enviant un missatge molt perillós a tots els cabrejats de la societat: que amb violència, s’aconsegueixen coses. L’estat de dret té molts mitjans per manifestar la disconformitat i intentar canviar les coses, si una majoria social ho vol. La violència no pot mai obrir portes sinó que n’ha de tancar. Aquí sí que no es pot fer ni un pas enrere.

divendres, 4 d’abril de 2014

Barcelona World, una bona jugada

El turisme és avui un dels principals pilars econòmics de Catalunya, però sembla que ens sàpiga greu. En comptes d’assumir-ho i intentar ser punters a nivell mundial en aquest terreny, els passos que s’intenten donar en aquest sentit sovint troben una oposició dins de casa mateix que costa d’entendre. Barcelona World n’és el darrer exemple, però no l’únic.

Enmig d’una crisi econòmica mai vista, amb unes xifres d’atur més africanes que europees, amb el jovent havent d’emigrar per trobar un lloc de feina, fem fàstics a una macroinversió de milers de milions d’euros i que pot arribar a oferir 17.000 llocs de treball, a banda de situar Catalunya com una destinació turística de referència mundial en mercats com l’asiàtic, que mig món es disputa. Manifestacions, plataformes, oposició política de l’esquerra radical... A favor, els “pesats” de sempre, empresaris, també els sindicats, ajuntaments, altres administracions, partits de govern, i la gent que vol poder treballar. O sigui, la Catalunya real.

La principal excusa dels opositors, a banda d’històries de màfies i prostitutes, ha estat la rebaixa exigida de l’impost sobre el joc del 55% al 10%. Ara la Generalitat recapta 17 milions d’euros a tot Catalunya amb aquest impost. Els guardians de les essències diuen que en temps de crisi, en que molta gent pateix i s’apugen impostos, no és ètic baixar els del joc. L’argument té recorregut mediàtic entre els que només llegeixen els titulars però cau immediatament si penses que l’important és la qualitat final que es recapta i no el percentatge de l’impost. És a dir, que potser és millor el 10% de molt que el 55% de poc, no s’ha de ser un gran analista per veure-ho. En aquest sentit l’acord CiU-PSC estableix mesures que garanteixen que en cap cas la Generalitat ingressarà menys dels 17 milions que ingressa ara. A banda d’altres compromisos de controls de capitals, ludopaties, inversió al territori, etc. S’ha acabat el problema.
Però a banda de la part econòmica, és evident que tot plegat té una vessant política molt interessant. Després de mesos de negociacions a moltes bandes, finalment l’acord s’ha firmat entre el partit del govern i un partit de l’oposició diferent del soci preferent d’aquest govern. Sembla clar que el PSC ha fotut un gol per tota l’esquadra a ERC principalment, i també al PP, que s’hi ha oposat simplement per anar contra el govern i que ara haurà de donar moltes explicacions a Tarragona. ERC ha patit el síndrome de voler ser govern i oposició, de voler estar a les dues bandes de la pancarta. Quedar-se de la banda d’ICV i la CUP, amb tots els respectes, no sembla la millor banda possible, ni la més transversal, si aspires a governar ben aviat Catalunya.
ERC ha perdut una oportunitat d’or de fer veure a aquesta gent que no se n’acaba de refiar, que té memòria encara del desgavell del tripartit, que hi podien confiar, que el pragmatisme de país pot superar les rigideses ideològiques de partit. Però no ha estat així i a la foto hi ha sortit un PSC que estava més mort que viu i que ha rebut oxigen. ERC es queda l’Ernest Maragall i en Toni Comin, un amortitzat i un descartat seu, i el PSC es queda la foto de partit responsable que signa amb el govern per crear riquesa per Catalunya. Bona jugada política del PSC, sens dubte, però bona jugada per al conjunt del país.

divendres, 28 de març de 2014

L'adéu a un polític amb majúscules

Una vegada més, ha funcionat aquella formula tan nostra de lloar el mort quan l’hem matxacat en vida. En aquesta ocasió, parlo d’Adolfo Suárez, el polític més maltractat de la nostra breu història democràtica malgrat la seva indiscutible aportació a la convivència civilitzada. Per entendre (i sobretot jutjar) l'obra de Suárez, ens hem de posar el xip de l'any 1976, cosa molt difícil per a la majoria de ciutadans actuals encara que només sigui per qüestions d'edat. D’altres ni ho intenten: per ells era un franquista i punt. Amb aquests anàlisis queda retratada la nul·la envergadura intel·lectual de qui els fa.
 
Si no hagués provingut del franquisme, com tanta i tanta gent, no hauria pogut fer el què va fer sense ruptures. Només des de dins es podia va liderar un procés, la Transició, amb moltes mancances en molts àmbits però que va servir perquè, per fi, acabéssim amb la tradició hispana de matar-nos entre nosaltres cada canvi de règim. Suárez dialogava i, molt important, escoltava. I actuava. Només així s'entén tot el que va arribar a passar tan ràpidament en aquest país amb el cos del dictador encara calent. L'harakiri del règim (reforma política), amnistia, legalització del PCE, primeres eleccions el 1977, restabliment de la Generalitat de Catalunya, la Constitució...
He de confessar que Suárez va ser qui em va despertar el cuc de la política de ben jovenet perquè va demostrar que la política amb majúscules podia ser una eina útil a la societat, que fent política d'una determinada manera, dialogant, escoltant, cedint quan cal, consensuant, servia per anar endavant com a comunitat. Evidentment, vist el que tenim ara, eren altres temps. Però Suárez no va saber plegar, segurament per les espines clavades en el calvari viscut fins a la seva dimissió el 1981. Va fer tant en tant poc temps que va quedar políticament amortitzat en pocs anys. L'aventura del CDS va dilapidar part del seu bagatge com a patrimoni comú de tots, més enllà de sigles de partit. La política a vegades és com una droga (tot i que sana!): t'absorbeix, t'apassiona i en vols més i més. Costa plegar si ho portes a dins. Però quan es va retirar definitivament el 1991, també a partir d'aquí va tenir un comportament públic exemplar i no va ser una nosa com són avui alguns expresidents.
Ara fins i tot els que el van masegar des de dins i des de fora, i fins i tot el van humiliar, quan era president del govern intenten capitalitzar de forma vomitiva el seu llegat, quan el llegat de Suárez és senzillament demostrar que amb la política es poden fer coses que semblen impossibles a base de parlar amb tothom i saber cedir com tothom, quan cal, pel bé comú. És a dir, un principi que a Espanya avui ja no es practica, primer perquè hi ha polítics en minúscula i segon perquè el nacionalisme espanyol, curiosament, és més radical avui que durant la transició, ha perdut la vergonya que podia tenir en aquells anys. Avui segurament ni tan sols el PSOE avalaria el capítol VIII de la Constitució, el de les autonomies, ni tampoc seria possible un article que diferenciés entre regions i nacionalitats. No oblidem que vivim uns moments en què fins i tot es menteix de forma pueril dient que tenim Generalitat gràcies a la Constitució quan Suárez la va reinstaurar abans.
Una Constitució que havia de ser per la concòrdia, que havia de servir per reconèixer la pluralitat de l’estat com una riquesa, és avui una presó per als pobles d’Espanya i una eina que s’usa sense cap escrúpol com a coartada recentralitzadora del nacionalisme espanyol que governa a Madrid. Que trist.

divendres, 24 de gener de 2014

Volem votar... també al Barça!

Sandro Rosell va deixar ahir la presidència del Barça de la mateixa manera que ha afrontat els anys del seu curt mandat: sense explicar-se. La manca de comunicació, els errors evidents en aquest camp, la improvització constant, i el mantenir de portaveu una personatge con Toni Freixa, no ha estat a l’alçada del que mereix i requereix una institució de la magnitud del FC Barcelona, que agradi o no, és molt més que un club. És sorprenent que una candidatura plena de JASP, de professionals alguns de prestigi, empresaris d’èxit que haurien de conèixer com és mou el món avui en dia hagin estat capaços de fallar estrepitosament en la comunicació. Llevat que, és clar, Rosell i companyia consideressin que la manera de portar el club era l’obscurantisme, la informació poca i parcial, vers una massa social que tampoc, la veritat, exigia massa, ni tan sols quan se la mentia descaradament.

Si Rosell ha plegat pel contracte d’en Neymar, no s’entén. Encara no està imputat i encara que ho estigui, si ell realment estar segur del què va fer ha de tenir el coratge de donar la cara en defensa i nom del club en comptes de dimitir de forma covarda. Defensar-se no és perjudicar al club si les coses s’han fet bé. Encara s’aguanta menys l’argument quan el seu substitut pot acabar tan imputat com ell. Una altra cosa és si tot plegat hagi estat una nyap que pugui tenir conseqüències patrimonials pel Barça en el futur, via Hisenda. O bé, que pot ser el més probable, que una vegada més Rosell hagi mentit al soci i a tothom, aquesta vegada sobre els costos reals del fitxatge del brasiler.
Les amenaces aquí serien una bona cortina de fum per desviar l’atenció, sense menystenir la gravetat d’un problema inacceptable. Dic això perquè les amenaces no són d’aquesta setmana i, en canvi dilluns en roda de premsa Rosell es va mostrar desafiant i sense rastres de cap ganes de plegar. Quan un pensa plegar, no engega un projecte de la magnitud de les obres del Camp Nou i entorn, en fan la presentació i l’endemà se’n va. D’altra banda, ell ja havia vist que li havia passat a Joan Laporta amb això de les amenaces quan va netejar el Camp Nou de delinqüents. Parèntesi: molt no el devia preocupar a Rosell aquest fet segons va demostrar arribant en campanya a un acord amb grups violents que havien estat foragitats del camp i ell va intentar que hi tornessin a ser, i que si no hi són és gràcies als Mossos.
Tampoc es pot queixar Rosell de que un soci amb algú suposadament al darrera el persegueixi. També Laporta va tenir un soci amb algú suposadament al darrera que li va presentar una moció de censura i crec que Rosell aquí coneix molt bé de què parlo.
Precisament, el gran error de Rosell una vegada assolida la presidència amb un suport social impressionant va ser no saber passar pàgina, tenir la grandesa suficient per mirar endavant i fer desaparèixer definitivament aquest fantasma d’en Laporta que sembla que encara el desperta a les nits i que dóna la sensació, en el fons, que el té acomplexat. El dit a l’ull a en Cruyff (que no és sant de la meva devoció), la fredor amb en Guardiola i, sobretot, aquesta acció de responsabilitat patrimonial que exigeix als seus antics companys de junta li ha fet un mal irreparable, un mal que s’ha fet ell sol i que ha mantingut constant el mal viure a l’anomenat entorn.
Rosell marxa i deixa un president legal però sense la legitimitat d’unes votacions. S’obre un període d’interinitat que difícilment arribarà al 2016 i que genera una debilitat al club totalment contraproduent en aquests moments quan es tenen tants fronts oberts. No podem viure més èpoques d’inestabilitat i el que cal, per tant, és que els propietaris del club, que som els socis, puguem votar acabada la temporada un president i un equip que, enfortits, afrontin els reptes plantejats. Aquest és l’únic servei al club que han de fer els actuals directius, si el seu objectiu és aquest, servir a un club que és més que un club.

divendres, 17 de gener de 2014

Adéu al PSC, hola al PSC-PSOE

Malgrat la importància de la votació d’ahir del Parlament pel que fa el full de ruta del procés de transició nacional, és inevitable parlar del trist paper del PSC, dels socialistes. El 1978, diferents sensibilitats socialistes que actuaven a Catalunya van confluir en un nou partit, el PSC, partit teòricament independent i federat al PSOE. Diferents sensibilitats que s’han mantingut durant tots els anys en què el poder del partit al país ha estat gairebé absolut guanyant totes les eleccions excepte les del Parlament, ocupant durant dècades les principals alcaldies catalanes i tenint vicepresidents i ministres en el govern de Madrid. Les diferents sensibilitats i les dependències de Madrid però, s’accentuen i queden en evidència amb el primer tripartit i amb el seu fratricida acabament i el partit entra en caiguda lliure amb el segon.

Més enllà de les misèries històriques del PSC, que són moltes, des de la complicitat en l’intent d’empresonar el president Pujol fins a les renuncies pel que fa el finançament, passant pel doble discurs Madrid-Barcelona, més enllà d’això dic, crec que és de justícia valorar les aportacions positives d’aquest partit. El PSC amb el seu catalanisme fins a dia d’ahir va ser un pilar important a l’hora de cohesionar el país, de la integració d’amplis sectors socials en aquest projecte compartit d’ençà 1980. Hi ha estat sempre en grans temes de país. També en matèria lingüística, fent costat des de la centralitat a la normalització de la nostra llengua, que no és un tema menor. Potser sí que eren mes catalanistes els dirigents que la majoria de les bases, potser sí que el control del partit el tenia una àrea metropolitana més ligth nacionalment parlant, però la realitat, la trajectòria i els companys de viatge eren els que eren. Tot això ha canviat i ahir el comptador es va posar a zero.
El PSC es presenta a les eleccions de fa poc més d’un any amb un programa electoral que recollia clarament la defensa del dret a decidir i de la celebració d’un consulta. Un compromís amb el ciutadans té més o menys importància que l’acord d’un consell nacional de partit? Tot i que debatre aquest tema dóna per uns quants comentaris de divendres més, alguns podríem coincidir en que, al final, els trànsfugues, els crítics, no serien els 3 diputats socialistes que van trencar ahir la disciplina del vot sinó que els trànsfugues de veritat són els 16 que van trair els ciutadans que els havien atorgat la seva confiança. A qui et deus, com a diputat, al partit o a la gent que t’ha votat en funció d’uns compromisos ben concrets? L’escó és dels partits mentre no hi hagi llistes obertes, és cert, però tot a la vida té uns límits. No va ser ahir un dia fàcil pels 3 discrepants, les llàgrimes de Marina Geli en donaven fe però ben segur que compten amb el reconeixement dels qui els van fer confiança en base a un programa. Els aplaudiments que els vam dedicar la resta de diputats, dels 87, us ben asseguro que no va ser per ficar el dit en la ferida aliena, la de l’adversari, sinó per un gest que si algú sap que no és fàcil som precisament els altres diputats.
El PSC volia consulta legal i pactada; ahir es va votar demanar a Madrid la cobertura legal i el pacte amb el seu vot en contra. Amb l’agreujant dels companys de viatge que conscientment ha buscat l’actual PSC oficial, els nacionalistes espanyols radicals de PP i C’s. Definitivament, una de les ànimes del PSC s’ha imposat i ha forçat amb el seu “no” el trencament del grup parlamentari, del partit al territori i amb la seva pròpia cultura política. L’abstenció era possible –i fàcil!- per mantenir la unitat interna però hi ha hagut voluntat per part de la direcció d’acabar amb la polifonia de veus al PSC i jugar a fons la carta metropolitana en detriment de la resta del territori, que pateix i patirà una sagnia de baixes. Cop de puny a la taula i coll a terra al discrepant. El pitjor servei al país en el pitjor moment.