divendres, 8 d’abril de 2011

La gestió del Tripartit ha posat en perill l’estat de benestar


Els primers cent dies de govern d’Artur Mas no han estat fàcils. Ni els més pessimistes podien esperar que els comptes de la Generalitat estiguessin en els números vermells en que estan, uns números vermells que hipotequen el país durant anys i que freguen la responsabilitat penal. Tenir un dèficit del 3,9 del PIB, tres vegades el que hauríem de tenir a finals d’any és per enfonsar qualsevol economia. Cal tenir present però que això té un responsable, que és el tripartit per una banda, gastant sense mesura i per l’altra el govern central que ho va permetre. Només recordar que el mes de novembre, poc abans de les eleccions catalanes, la situació del dèficit segons el Ministerio de Economia era correcta. Ara resulta que no era així i la ministre va fent grans escarafalls i exigint grans retallades quan ella es corresponsable de la situació.

Tampoc és mai de més recordar a Madrid que és important pagar el que deu, segur que fent-ho el govern català podria respirar una mica més. Què ha de fer el govern català amb aquest panorama tres mesos després de constituir-se? Carregar-se l’estat de benestar? Apujar impostos com recomanen des de Madrid?

La situació no és fàcil. Hi ha un punt a favor, que és la conscienciació ciutadana. Ningú vol que retallin les seves parcel•les però sí que penso que hi ha una consciència general que alguna cosa s’ha de fer i que no serà una cosa agradable. La gent està fent ajustos a casa seva i entén que l’administració ha de fer igual. El que no se li pot exigir al ciutadà són més impostos. Aquesta vella teoria de l’esquerra de tapar els forats que crea la seva gestió a base d’exprimir els ciutadans s’ha demostrat un desastre a mig termini. I com molt bé deia el president Mas, els catalans ja paguen més impostos que la resta de contribuents de l’estat. Aquests cents dies penso que han estat positius per arribar a saber quina és la realitat d’on som, que és molt diferent de la que ens va explicar el tripartit, amb el conseller Castells al capdavant. Un Castells totalment desaparegut que el mínim que se li hauria d’exigir és que donés la cara davant la ciutadania. També serà important conèixer els resultats de l’auditoria que ha encarregat la Generalitat.
Davant d’aquesta realitat, costa entendre a irresponsabilitat dels membres de tripartit amb la seves crítiques, que penso, haurien d’estar calladets una bona temporada, especialment el PSC, principal responsable del desgavell i del maquillatge dels números. Per salvar Zapatero i el tripartit el PSC s’ha carregat el calaix del país. És CiU qui posa en perill l’estat del benestar? No, no ens equivoquem, qui posa en perill l’estat del benestar és qui ha administrat irresponsablement el país els darrers anys, amb una despesa desbocada, qui posa en perill l’estat del benestar són el PSC, Esquerra i Iniciativa. Que ningú s’equivoqui. Això de fotre foc per poder criticar després l’actuació dels bombers és simplement indecent.

Tenim per tant una situació d’extrema gravetat que no es podrà administrar sense sacrificis. El tronc central dels ajustos passarà per més rigor en la despesa, per reduir teixit de l’administració o reduir inversió però no es podran evitar danys col•laterals en l’estat del benestar amb l’objectiu de garantir la viabilitat present i futura del gruix d’aquest estat. Ara bé, com fa el Govern, hem de començar a parlar de la solidaritat interterritorial. Cap país pot donar el 9 o el 10% del seu PIB a fons perdut com fa Catalunya amb Espanya. N’hi ha que pensem que hem de fer aportacions a la caixa comuna, això no ho discutim, però més d’un 4% és indigerible. Ningú entendrà que a Catalunya, contribuent net a la caixa comuna, allargui llistes d’espera sanitàries o redueixi serveis mentre Andalusia, perceptor net, regali les operacions de canvi de sexe.

Algú ha de posar ordre aquí o acabarem tots plegats a garrotades. Si calen sacrifics, han de ser compartits, això ho entendrà tothom. El que no entén ningú a aquestes alçades és continuar sent cornuts i pagant el beure. Ja n’hi ha prou!

divendres, 1 d’abril de 2011

I les llistes obertes?


Aquesta setmana ja ha sortit publicada al BOE la convocatòria d’eleccions municipals per al proper dia 22 de maig. Malauradament, hem perdut quatre anys més per canviar la llei electoral pel que fa aquests comicis amb l’objectiu d’obrir llistes en els municipis petits i mitjans, com a mínim. No estaria malament tampoc tenir en compte la possible inclusió del sistema de dues voltes que s’aplica a alguns països del nostre entorn per donar estabilitat als ajuntaments i confiança als electors.

Perquè de fet es tracta d’això, de retornar el poder de decisió al votant, una cosa tan simple com aquesta. L’elector ha de poder mostrar la seva confiança o desconfiança cap als integrants de la proposta en forma de candidatura que li fa un partit, i en municipis on tothom es coneix és molt fàcil de poder fer. De la mateixa manera, hauria de ser un objectiu vital evitar aquests pactes postelectorals que acaben perjudicant la candidatura que més vots va obtenir però que no va arribar a la majoria absoluta. A la ciutadania li costa d’entendre, per exemple, que un partit amb 3 regidors sobre 17 pugui tenir l’alcaldia de la seva ciutat perquè és una perversió del sistema polític, de les regles del joc democràtic. Serà legal però és més que discutible si és legítim.

En tot cas, el que aquest tipus de situacions provoquen és més escepticisme entre la ciutadania, més “ja s’ho faran” i més abstenció. Aquests pactes a porta tancada després de les votacions que decideixen l’alcaldia entre els perdedors i d’esquenes a la voluntat de l’elector, aquesta obscena perversió del sistema, genera avorriment entre l’electorat i fa inajornable la reforma de la legislació electoral. L’elector es pensa que vota un alcalde i en realitat vota una llista de regidors que després, entre ells, voten un alcalde. I s’ho pensa perquè el màrqueting polític li ven així. Per això, mentre molts alcaldes no els triï directament el ciutadà amb el seu vot sinó que es decideixin en reunions secretes entre partits gràcies a pactes inexplicables i canvis de cromos territorials, la cosa només pot anar a pitjor pel que fa a la implicació de la gent amb les seves institucions i a la participació electoral.

Ja que parlem d’ajuntaments, i atesa la situació econòmica general, és inevitable parlar del seu finançament. L’administració més mal finançada és la primera a la que els ciutadans van a trucar la porta quan tenen un problema. I sabent això, és també l’administració a la que la resta d’administracions van carregant morts que no són competència seva: immigració, dependència, llars d’infants, habitatge, etc, etc. Els legisladors no tenen cap problema a l’hora de donar noves competències als ajuntaments sense adjuntar ni un euro extra de recursos addicionals. Durant molts anys els ajuntaments han pogut sobreviure fent d’especuladors amb la requalificació i venda de sòl. Però tot això s’ha acabat i moltes tresoreries estan més que escanyades. També es cert que alguns, molts, han estirat més el braç que la màniga pensant que l’època de vaques grasses duraria tota la vida.

El que sí tenen tots sobre la taula a dia d’avui és la dificultat de continuar mantenint les estructures i molts d’ells dificultats objectives per pagar, entre altres coses perquè tampoc les administracions superiors, especialment la Generalitat gràcies al tripartit, deuen milions i milions d’euros en pagaments endarrerits que mentrestant han de finançar els ajuntaments amb els seus propis recursos. La situació està arribant a uns extrems límit i no acabo de veure que tothom en sigui plenament conscient. No vull creure que hàgim d’esperar al primer tancament de portes d’un ajuntament per fallida econòmica per començar a prendre alguna mesura perquè ja fa massa temps que es crida que ve el llop mentre les administracions competents, especialment l’estatal, mirin cap a un altre costat.