divendres, 24 de gener de 2014

Volem votar... també al Barça!

Sandro Rosell va deixar ahir la presidència del Barça de la mateixa manera que ha afrontat els anys del seu curt mandat: sense explicar-se. La manca de comunicació, els errors evidents en aquest camp, la improvització constant, i el mantenir de portaveu una personatge con Toni Freixa, no ha estat a l’alçada del que mereix i requereix una institució de la magnitud del FC Barcelona, que agradi o no, és molt més que un club. És sorprenent que una candidatura plena de JASP, de professionals alguns de prestigi, empresaris d’èxit que haurien de conèixer com és mou el món avui en dia hagin estat capaços de fallar estrepitosament en la comunicació. Llevat que, és clar, Rosell i companyia consideressin que la manera de portar el club era l’obscurantisme, la informació poca i parcial, vers una massa social que tampoc, la veritat, exigia massa, ni tan sols quan se la mentia descaradament.

Si Rosell ha plegat pel contracte d’en Neymar, no s’entén. Encara no està imputat i encara que ho estigui, si ell realment estar segur del què va fer ha de tenir el coratge de donar la cara en defensa i nom del club en comptes de dimitir de forma covarda. Defensar-se no és perjudicar al club si les coses s’han fet bé. Encara s’aguanta menys l’argument quan el seu substitut pot acabar tan imputat com ell. Una altra cosa és si tot plegat hagi estat una nyap que pugui tenir conseqüències patrimonials pel Barça en el futur, via Hisenda. O bé, que pot ser el més probable, que una vegada més Rosell hagi mentit al soci i a tothom, aquesta vegada sobre els costos reals del fitxatge del brasiler.
Les amenaces aquí serien una bona cortina de fum per desviar l’atenció, sense menystenir la gravetat d’un problema inacceptable. Dic això perquè les amenaces no són d’aquesta setmana i, en canvi dilluns en roda de premsa Rosell es va mostrar desafiant i sense rastres de cap ganes de plegar. Quan un pensa plegar, no engega un projecte de la magnitud de les obres del Camp Nou i entorn, en fan la presentació i l’endemà se’n va. D’altra banda, ell ja havia vist que li havia passat a Joan Laporta amb això de les amenaces quan va netejar el Camp Nou de delinqüents. Parèntesi: molt no el devia preocupar a Rosell aquest fet segons va demostrar arribant en campanya a un acord amb grups violents que havien estat foragitats del camp i ell va intentar que hi tornessin a ser, i que si no hi són és gràcies als Mossos.
Tampoc es pot queixar Rosell de que un soci amb algú suposadament al darrera el persegueixi. També Laporta va tenir un soci amb algú suposadament al darrera que li va presentar una moció de censura i crec que Rosell aquí coneix molt bé de què parlo.
Precisament, el gran error de Rosell una vegada assolida la presidència amb un suport social impressionant va ser no saber passar pàgina, tenir la grandesa suficient per mirar endavant i fer desaparèixer definitivament aquest fantasma d’en Laporta que sembla que encara el desperta a les nits i que dóna la sensació, en el fons, que el té acomplexat. El dit a l’ull a en Cruyff (que no és sant de la meva devoció), la fredor amb en Guardiola i, sobretot, aquesta acció de responsabilitat patrimonial que exigeix als seus antics companys de junta li ha fet un mal irreparable, un mal que s’ha fet ell sol i que ha mantingut constant el mal viure a l’anomenat entorn.
Rosell marxa i deixa un president legal però sense la legitimitat d’unes votacions. S’obre un període d’interinitat que difícilment arribarà al 2016 i que genera una debilitat al club totalment contraproduent en aquests moments quan es tenen tants fronts oberts. No podem viure més èpoques d’inestabilitat i el que cal, per tant, és que els propietaris del club, que som els socis, puguem votar acabada la temporada un president i un equip que, enfortits, afrontin els reptes plantejats. Aquest és l’únic servei al club que han de fer els actuals directius, si el seu objectiu és aquest, servir a un club que és més que un club.

divendres, 17 de gener de 2014

Adéu al PSC, hola al PSC-PSOE

Malgrat la importància de la votació d’ahir del Parlament pel que fa el full de ruta del procés de transició nacional, és inevitable parlar del trist paper del PSC, dels socialistes. El 1978, diferents sensibilitats socialistes que actuaven a Catalunya van confluir en un nou partit, el PSC, partit teòricament independent i federat al PSOE. Diferents sensibilitats que s’han mantingut durant tots els anys en què el poder del partit al país ha estat gairebé absolut guanyant totes les eleccions excepte les del Parlament, ocupant durant dècades les principals alcaldies catalanes i tenint vicepresidents i ministres en el govern de Madrid. Les diferents sensibilitats i les dependències de Madrid però, s’accentuen i queden en evidència amb el primer tripartit i amb el seu fratricida acabament i el partit entra en caiguda lliure amb el segon.

Més enllà de les misèries històriques del PSC, que són moltes, des de la complicitat en l’intent d’empresonar el president Pujol fins a les renuncies pel que fa el finançament, passant pel doble discurs Madrid-Barcelona, més enllà d’això dic, crec que és de justícia valorar les aportacions positives d’aquest partit. El PSC amb el seu catalanisme fins a dia d’ahir va ser un pilar important a l’hora de cohesionar el país, de la integració d’amplis sectors socials en aquest projecte compartit d’ençà 1980. Hi ha estat sempre en grans temes de país. També en matèria lingüística, fent costat des de la centralitat a la normalització de la nostra llengua, que no és un tema menor. Potser sí que eren mes catalanistes els dirigents que la majoria de les bases, potser sí que el control del partit el tenia una àrea metropolitana més ligth nacionalment parlant, però la realitat, la trajectòria i els companys de viatge eren els que eren. Tot això ha canviat i ahir el comptador es va posar a zero.
El PSC es presenta a les eleccions de fa poc més d’un any amb un programa electoral que recollia clarament la defensa del dret a decidir i de la celebració d’un consulta. Un compromís amb el ciutadans té més o menys importància que l’acord d’un consell nacional de partit? Tot i que debatre aquest tema dóna per uns quants comentaris de divendres més, alguns podríem coincidir en que, al final, els trànsfugues, els crítics, no serien els 3 diputats socialistes que van trencar ahir la disciplina del vot sinó que els trànsfugues de veritat són els 16 que van trair els ciutadans que els havien atorgat la seva confiança. A qui et deus, com a diputat, al partit o a la gent que t’ha votat en funció d’uns compromisos ben concrets? L’escó és dels partits mentre no hi hagi llistes obertes, és cert, però tot a la vida té uns límits. No va ser ahir un dia fàcil pels 3 discrepants, les llàgrimes de Marina Geli en donaven fe però ben segur que compten amb el reconeixement dels qui els van fer confiança en base a un programa. Els aplaudiments que els vam dedicar la resta de diputats, dels 87, us ben asseguro que no va ser per ficar el dit en la ferida aliena, la de l’adversari, sinó per un gest que si algú sap que no és fàcil som precisament els altres diputats.
El PSC volia consulta legal i pactada; ahir es va votar demanar a Madrid la cobertura legal i el pacte amb el seu vot en contra. Amb l’agreujant dels companys de viatge que conscientment ha buscat l’actual PSC oficial, els nacionalistes espanyols radicals de PP i C’s. Definitivament, una de les ànimes del PSC s’ha imposat i ha forçat amb el seu “no” el trencament del grup parlamentari, del partit al territori i amb la seva pròpia cultura política. L’abstenció era possible –i fàcil!- per mantenir la unitat interna però hi ha hagut voluntat per part de la direcció d’acabar amb la polifonia de veus al PSC i jugar a fons la carta metropolitana en detriment de la resta del territori, que pateix i patirà una sagnia de baixes. Cop de puny a la taula i coll a terra al discrepant. El pitjor servei al país en el pitjor moment.

divendres, 10 de gener de 2014

Un Rei amortitzat

El darrer gran mite de la transició política espanyola està fent aigües per tots costats. Parlo de la Monarquia borbònica, imposada al tro pel dictador Franco i obligada a mantenir per la Constitució del 78. No negarem aquí el paper destacat de Joan Carles de Borbó en la fi de l’antic règim i la instauració de la democràcia constitucional, fins i tot el seu paper moderador i arbitral en moments importants. Però avui estem a l’any 2014 i aquest mite de la Monarquia suposadament exemplar i exemplaritzant va començar a morir quan la premsa es va atrevir, finalment, a trencar el tabú que l’envoltava durant dècades, aquell vassallatge que obligava els mitjans a lloar el rei i la seva família o callar, que sovint és el mateix que amagar. Això ha permès que durant anys, la Monarquia hagi anat fent sense aixecar ni fred ni calor entre bona part de la ciutadania, fins i tot entre una majoria de republicans. Tant de dretes com d’esquerres.  Ara però, el debat, interessat o no, no hi ha qui l’aturi.

Tenim per una banda l’esclat del cas Undargarín en el pitjor moment possible, en moments de crisi que generen patiment a moltes famílies i en què la societat rebutja amb més contundència la corrupció i el malbaratament de recursos públics. Però la part gran del pastís se l’emporta el propi monarca, primer pel seu ritme de vida i per les seves escapades tipus Botswana, segon per les Corines de torn, i tercer, pel seu estat de salut. Sense oblidar la seva pèrdua de paper moderador en temes com el procés català, ja que des del primer moment està jugant fort a favor d’una de les parts. Deien que Joan Carles tenia una veritable obsessió per garantir la continuïtat dinàstica en un estat que no és especialment monàrquic, que hi hagués més reis després d’ell però, a dia d’avui, les seves actuacions semblen dirigides a aconseguir el contrari.
En uns moments de qüestionament de la monarquia per primera vegada en gairebé quaranta anys i també de la seva pròpia figura, si el que realment li importés fos la dinastia hauria de demostrar més generositat. Sinó, haver humiliat al seu pare obligant-lo a renunciar als seus drets dinàstics, en base a què ho va fer, a assegurar la continuïtat de la seva branca de Borbons en el tro o només per asseure’s ell a la cadira? Quan parlo de generositat, parlo de fer un pas enrere, de canvi generacional. El rei avui està amortitzat com a tal, la societat espanyola i el món han canviat moltíssim d’ençà 1975 i els reptes plantejats són molt diferents. La majoria d’aquesta societat disposada a aguantar més reis es pot sentir més ben representada per un rei com Felip de Borbó, que pot aportar un toc de modernitat i un canvi de formes de fer. I que, de passada, pot amagar a l’armari i fer sortir de primer pla bona part de les actuals vergonyes familiars.
Diuen per Madrid que enguany serà l’any de l’abdicació de Joan Carles I, malgrat seu. Diuen que abans de l’estiu i tot, enfocat com una gran campanya publicitària de la institució i de la marca España que ha d’intentar eclipsar un possible judici a la infanta i també el procés català. Veurem. La veritat és que mi, sincerament, aquest debat em cau cada vegada més lluny i sense ni tan sols haver de recordar el què han aportat a Catalunya tres-cents anys d’intermitències borbòniques. Si recordo això en el seu conjunt, em venen ganes de demanar que Joan Carles continuï regnant molts anys al ritme actual, a veure si es carrega la dinastia definitivament, la veritat.