divendres, 28 de març de 2014

L'adéu a un polític amb majúscules

Una vegada més, ha funcionat aquella formula tan nostra de lloar el mort quan l’hem matxacat en vida. En aquesta ocasió, parlo d’Adolfo Suárez, el polític més maltractat de la nostra breu història democràtica malgrat la seva indiscutible aportació a la convivència civilitzada. Per entendre (i sobretot jutjar) l'obra de Suárez, ens hem de posar el xip de l'any 1976, cosa molt difícil per a la majoria de ciutadans actuals encara que només sigui per qüestions d'edat. D’altres ni ho intenten: per ells era un franquista i punt. Amb aquests anàlisis queda retratada la nul·la envergadura intel·lectual de qui els fa.
 
Si no hagués provingut del franquisme, com tanta i tanta gent, no hauria pogut fer el què va fer sense ruptures. Només des de dins es podia va liderar un procés, la Transició, amb moltes mancances en molts àmbits però que va servir perquè, per fi, acabéssim amb la tradició hispana de matar-nos entre nosaltres cada canvi de règim. Suárez dialogava i, molt important, escoltava. I actuava. Només així s'entén tot el que va arribar a passar tan ràpidament en aquest país amb el cos del dictador encara calent. L'harakiri del règim (reforma política), amnistia, legalització del PCE, primeres eleccions el 1977, restabliment de la Generalitat de Catalunya, la Constitució...
He de confessar que Suárez va ser qui em va despertar el cuc de la política de ben jovenet perquè va demostrar que la política amb majúscules podia ser una eina útil a la societat, que fent política d'una determinada manera, dialogant, escoltant, cedint quan cal, consensuant, servia per anar endavant com a comunitat. Evidentment, vist el que tenim ara, eren altres temps. Però Suárez no va saber plegar, segurament per les espines clavades en el calvari viscut fins a la seva dimissió el 1981. Va fer tant en tant poc temps que va quedar políticament amortitzat en pocs anys. L'aventura del CDS va dilapidar part del seu bagatge com a patrimoni comú de tots, més enllà de sigles de partit. La política a vegades és com una droga (tot i que sana!): t'absorbeix, t'apassiona i en vols més i més. Costa plegar si ho portes a dins. Però quan es va retirar definitivament el 1991, també a partir d'aquí va tenir un comportament públic exemplar i no va ser una nosa com són avui alguns expresidents.
Ara fins i tot els que el van masegar des de dins i des de fora, i fins i tot el van humiliar, quan era president del govern intenten capitalitzar de forma vomitiva el seu llegat, quan el llegat de Suárez és senzillament demostrar que amb la política es poden fer coses que semblen impossibles a base de parlar amb tothom i saber cedir com tothom, quan cal, pel bé comú. És a dir, un principi que a Espanya avui ja no es practica, primer perquè hi ha polítics en minúscula i segon perquè el nacionalisme espanyol, curiosament, és més radical avui que durant la transició, ha perdut la vergonya que podia tenir en aquells anys. Avui segurament ni tan sols el PSOE avalaria el capítol VIII de la Constitució, el de les autonomies, ni tampoc seria possible un article que diferenciés entre regions i nacionalitats. No oblidem que vivim uns moments en què fins i tot es menteix de forma pueril dient que tenim Generalitat gràcies a la Constitució quan Suárez la va reinstaurar abans.
Una Constitució que havia de ser per la concòrdia, que havia de servir per reconèixer la pluralitat de l’estat com una riquesa, és avui una presó per als pobles d’Espanya i una eina que s’usa sense cap escrúpol com a coartada recentralitzadora del nacionalisme espanyol que governa a Madrid. Que trist.