divendres, 28 de març del 2014
Una vegada més, ha
funcionat aquella formula tan nostra de lloar el mort quan l’hem matxacat en
vida. En aquesta ocasió, parlo d’Adolfo Suárez, el polític més maltractat de la
nostra breu història democràtica malgrat la seva indiscutible aportació a la convivència
civilitzada. Per entendre (i sobretot jutjar) l'obra de Suárez, ens hem de
posar el xip de l'any 1976, cosa molt difícil per a la majoria de ciutadans
actuals encara que només sigui per qüestions d'edat. D’altres ni ho intenten: per
ells era un franquista i punt. Amb aquests anàlisis queda retratada la nul·la envergadura
intel·lectual de qui els fa.
Si no hagués provingut
del franquisme, com tanta i tanta gent, no hauria pogut fer el què va fer sense
ruptures. Només des de dins es podia va liderar un procés, la Transició, amb
moltes mancances en molts àmbits però que va servir perquè, per fi, acabéssim
amb la tradició hispana de matar-nos entre nosaltres cada canvi de règim.
Suárez dialogava i, molt important, escoltava. I actuava. Només així s'entén
tot el que va arribar a passar tan ràpidament en aquest país amb el cos del
dictador encara calent. L'harakiri del règim (reforma política), amnistia, legalització
del PCE, primeres eleccions el 1977, restabliment de la Generalitat de
Catalunya, la Constitució...
He de confessar que
Suárez va ser qui em va despertar el cuc de la política de ben jovenet perquè
va demostrar que la política amb majúscules podia ser una eina útil a la
societat, que fent política d'una determinada manera, dialogant, escoltant,
cedint quan cal, consensuant, servia per anar endavant com a comunitat.
Evidentment, vist el que tenim ara, eren altres temps. Però Suárez no va saber
plegar, segurament per les espines clavades en el calvari viscut fins a la seva
dimissió el 1981. Va fer tant en tant poc temps que va quedar políticament
amortitzat en pocs anys. L'aventura del CDS va dilapidar part del seu bagatge
com a patrimoni comú de tots, més enllà de sigles de partit. La política a
vegades és com una droga (tot i que sana!): t'absorbeix, t'apassiona i en vols
més i més. Costa plegar si ho portes a dins. Però quan es va retirar
definitivament el 1991, també a partir d'aquí va tenir un comportament públic
exemplar i no va ser una nosa com són avui alguns expresidents.
Ara fins i tot els que
el van masegar des de dins i des de fora, i fins i tot el van humiliar, quan
era president del govern intenten capitalitzar de forma vomitiva el seu llegat,
quan el llegat de Suárez és senzillament demostrar que amb la política es poden
fer coses que semblen impossibles a base de parlar amb tothom i saber cedir com
tothom, quan cal, pel bé comú. És a dir, un principi que a Espanya avui ja no
es practica, primer perquè hi ha polítics en minúscula i segon perquè el
nacionalisme espanyol, curiosament, és més radical avui que durant la
transició, ha perdut la vergonya que podia tenir en aquells anys. Avui segurament
ni tan sols el PSOE avalaria el capítol VIII de la Constitució, el de les
autonomies, ni tampoc seria possible un article que diferenciés entre regions i
nacionalitats. No oblidem que vivim uns moments en què fins i tot es menteix de
forma pueril dient que tenim Generalitat gràcies a la Constitució quan Suárez
la va reinstaurar abans.
Una Constitució que
havia de ser per la concòrdia, que havia de servir per reconèixer la pluralitat
de l’estat com una riquesa, és avui una presó per als pobles d’Espanya i una
eina que s’usa sense cap escrúpol com a coartada recentralitzadora del
nacionalisme espanyol que governa a Madrid. Que trist.