divendres, 22 de febrer de 2013

En suport dels ajuntaments


Sóc un ferm partidari de fa anys, no d’ara, de reduir el pes de l’administració, tant a nivell polític com a funcionarial. És a dir, estic a favor que l’administració costi menys diners als ciutadans. Ja que abans no s’ha fet i ara la retallada s’haurà de fer per força, caldria esperar que es comencés per on hi ha el tall gros, per exemple, per modificar la constitució i fer desaparèixer el Senat, una cambra a la que no s’ha trobat sentit durant més de trenta anys. Ens estalviaríem de cop 52 milions d’euros. També haurien pogut retallar en ministeris que tenen totes les seves competències transferides i continuen funcionant, o amb les duplicitats que suposa tenir delegats del govern central i subdelegats a totes les autonomies i províncies. Fins i tot, podrien retallar governs autonòmics en territoris que mai van demanar ser autonomia. O reduir els diputats provincials, actualment 1.040 a tot l’estat. Doncs no, es comença per esporgar els regidors, la part més petita del problema. Això sí, el ministre Montoro ho fa a bombo i platerets com si fossin el gran problema actual i donant unes xifres d’estalvi ridículament allunades de la realitat.
Va obviar vàries coses, la principal, que la gran majoria de regidors ho són de pobles petits i fan la seva feina de manera altruista, per servei a la comunitat, sovint sense tenir ni tan sols el reemborsament de els despeses que li genera el càrrec. Molta gent està al seu ajuntament igual que pot estar a la comissió de festes a l’ampa. Evidentment, a les ciutats grans i algunes de mitjanes part dels regidors tenen dedicacions exclusives, dedicació total, i guanyen uns diners. Més enllà de sous i quantitats, hauríem d’aclarir primer si considerem que els regidors i altres càrrecs polítics han de cobrar o no. Jo sempre he pensat que sí, ja que en cas contrari només en podran ser en municipis grans i mitjans els rics i els jubilats. La dedicació i la responsabilitat necessiten una compensació econòmica que, evidentment, ha de ser justa i no desorbitada. És bàsic si volem que qualsevol persona pugui accedir a un càrrec públic. Pensem que tot i així, no és gens fàcil trobar gent que vulgui dedicar part del seu temps al seu ajuntament. Cada dia és més difícil i em temo que cada dia ho serà més. Estar instal·lats en un pim-pam-pum permanent i sota l’ombra de la sospita en uns temps DESAGRAITS EN que la veritat no pot servir per espatllar un bon titular no agrada ningú.
Un ajuntament és l’administració que el ciutadà té més propera, a la primera que va a trucar aquella persona que té una necessitat i no entén de repartiments competencials i acostuma a ser la que intenta solucionar-li la necessitat més enllà de les seves competències. D’això se n’han aprofitat altres administracions superiors per maltractar econòmicament i competencialment els municipis, com fa ara el govern del PP, que els persegueix i els castiga intentant traspassar competències a les diputacions, òrgans que a Catalunya no tenen raó de ser i a Espanya s’han mantingut gràcies a no creure els territoris en les seves artificials autonomies. Perquè a dia d’avui, una diputació pot desaparèixer tranquil·lament i ningú no la trobaria a faltar passant les seves competències i recursos a autonomies i ajuntaments. El gran problema d’Espanya i també de Catalunya és que les administracions s’han anat superposant, no fusionant. Es creen les autonomies a Espanya sense eliminar diputacions, es creen els consells comarcals a Catalunya sense eliminar diputacions.
Però no, anem pels ajuntaments, anem pel petit i així ens podrem continuar engreixant nosaltres, pensen de Madrid. Només recordar que l’administració central de l’estat no s’ha reduït en res, ni tan sols territorialment. Per tant, tot plegat una cortina de fum penosa, de cara a la galeria, absolutament populista i que no podem descartar que amagui interessos impurs quan parlem de concentrar serveis fins ara municipals a les diputacions i que aquestes hauran d’acabar externalitzant a empreses privades.    

divendres, 15 de febrer de 2013

Algú pot tirar la primera pedra?


Vivim uns temps convulsos en què l’estat de dret sembla haver deixat pas als judicis públics sumaríssims o a les guerres més brutes mai vistes contra/entre persones i institucions. La presumpció d’innocència ha desaparegut de la vida pública deixant pas a la guillotina mediàtica i digital. Les xarxes bullen, la premsa diu que revela, els polítics s’autodestrueixen els uns als altres i tot el sistema sembla que faci aigües per moments. Una minoria molt minoritària, corrupta i podrida, està provocant una sensació de generalització de les seves activitats i la condemna de tot aquell que es dedica a la cosa pública. S’obvia, interessadament!, tota la majoria majoritària absolutament i escrupolosament honesta, sigui per vendre més o per fer mal. O per carregar-se directament el sistema per canviar-lo pel populisme barat, de xerrameca de fira, que ja comença a treure el cap electoralment, es digui Ciutadans o UPyD o Plataforma per Catalunya o Marios Condes de torn. Perquè aquesta és l’alternativa a la democràcia clàssica: el populisme. O sinó, d’on surt un Berlusconi, per exemple? Discursos que sonen bé a les orelles d’aquells que viuen del titular fàcil, que no aprofundeixen ni busquen motius, ni analitzen la realitat amb un cert equilibri, que volen que els diguin el que volen escoltar. S’ha de perseguir la corrupció política? I tant. I la judicial també. I l’econòmica. I la social, que també n’hi ha.
Catalunya viu un clima més que enrarit curiosament d’ençà l’inici de la travessia cap al dret a decidir. L’estat ja va anunciar que actuaria amb totes les seves forces i entre elles hi ha el CNI, avui còmodament instal·lat a casa nostra, però també hi ha la fiscalia, la Guàrdia Civil encaputxada i els mitjans afins que fan la feina bruta. El primer avís van ser els papers publicats pel Mundo en plena campanya contra el president Mas, que van fer mal, però que ja s’ha vist que eren un invent. Ningú ha estat sancionat, ningú ha estat cessat, ningú ha rectificat. El president Mas s’ha querellat però el mal ja estava fet. Si els polítics imputats alguns diuen que han de dimitir, què ha de passar amb els periodistes imputats per mentir i difamar? Han de poder continuar escampant porqueria com si res? I què ha de passar amb els fiscals que imputen alegrement persones que després són absoltes de qualsevol delicte però a les quals s’ha arruïnat la seva carrera política o el seu bon nom?  I amb els jutges que ordenen detencions que després queden en res? No tenen  també ells l’obligació, com a funcionaris que cobren del diner públic, de treballar de forma extremadament escrupolosa?
Ara estem enmig d’alcaldes que pleguen dient que són innocents i no se sap ben bé de què se’ls acusa; alcaldes condemnats que finalment són absolts; ex-xicotes rabioses que denuncien sense aportar proves; dinars secrets de difícil justificació que són -diuen- gravats; escoltes il·legals presumptament a dojo perquè encara no n’hem escoltat ni una: etc., etc. Ahir mateix, un alcalde detingut a qui cal respectar la seva presumpció d’innocència encara que molesti a alguns això i un televisiu, un comediant, un esperpèntic registre a seus d’òrgans de la Diputació que no va servir per gaire res que no fos fer veure que passava alguna cosa grossa. Veurem en què queda tot plegat, però de fet serà igual: el mal, una vegada més, ja està fet.
Tot plegat fa realment fastig i el realment trist de tot és que aquí al final semblarà que no hi hagi innocents. Tothom acaba predicant el que no creu, començant per alguns polítics, continuant per alguns empresaris, seguint per alguns periodistes i opinadors i continuant per alguns ciutadans, molt exigents amb segons qui però sense cap escrúpol a l’hora de cobrar o pagar en negre i estafar l’IVA de tota factura que pot. Veurem com acaba tot plegat, que pot acabar de moltes maneres, però crec que bé, malauradament, no acabarà.