En suport dels ajuntaments

Sóc un ferm partidari de fa anys, no d’ara, de reduir el pes de l’administració, tant a nivell polític com a funcionarial. És a dir, estic a favor que l’administració costi menys diners als ciutadans. Ja que abans no s’ha fet i ara la retallada s’haurà de fer per força, caldria esperar que es comencés per on hi ha el tall gros, per exemple, per modificar la constitució i fer desaparèixer el Senat, una cambra a la que no s’ha trobat sentit durant més de trenta anys. Ens estalviaríem de cop 52 milions d’euros. També haurien pogut retallar en ministeris que tenen totes les seves competències transferides i continuen funcionant, o amb les duplicitats que suposa tenir delegats del govern central i subdelegats a totes les autonomies i províncies. Fins i tot, podrien retallar governs autonòmics en territoris que mai van demanar ser autonomia. O reduir els diputats provincials, actualment 1.040 a tot l’estat. Doncs no, es comença per esporgar els regidors, la part més petita del problema. Això sí, el ministre Montoro ho fa a bombo i platerets com si fossin el gran problema actual i donant unes xifres d’estalvi ridículament allunades de la realitat.

Va obviar vàries coses, la principal, que la gran majoria de regidors ho són de pobles petits i fan la seva feina de manera altruista, per servei a la comunitat, sovint sense tenir ni tan sols el reemborsament de els despeses que li genera el càrrec. Molta gent està al seu ajuntament igual que pot estar a la comissió de festes a l’ampa. Evidentment, a les ciutats grans i algunes de mitjanes part dels regidors tenen dedicacions exclusives, dedicació total, i guanyen uns diners. Més enllà de sous i quantitats, hauríem d’aclarir primer si considerem que els regidors i altres càrrecs polítics han de cobrar o no. Jo sempre he pensat que sí, ja que en cas contrari només en podran ser en municipis grans i mitjans els rics i els jubilats. La dedicació i la responsabilitat necessiten una compensació econòmica que, evidentment, ha de ser justa i no desorbitada. És bàsic si volem que qualsevol persona pugui accedir a un càrrec públic. Pensem que tot i així, no és gens fàcil trobar gent que vulgui dedicar part del seu temps al seu ajuntament. Cada dia és més difícil i em temo que cada dia ho serà més. Estar instal·lats en un pim-pam-pum permanent i sota l’ombra de la sospita en uns temps DESAGRAITS EN que la veritat no pot servir per espatllar un bon titular no agrada ningú.

Un ajuntament és l’administració que el ciutadà té més propera, a la primera que va a trucar aquella persona que té una necessitat i no entén de repartiments competencials i acostuma a ser la que intenta solucionar-li la necessitat més enllà de les seves competències. D’això se n’han aprofitat altres administracions superiors per maltractar econòmicament i competencialment els municipis, com fa ara el govern del PP, que els persegueix i els castiga intentant traspassar competències a les diputacions, òrgans que a Catalunya no tenen raó de ser i a Espanya s’han mantingut gràcies a no creure els territoris en les seves artificials autonomies. Perquè a dia d’avui, una diputació pot desaparèixer tranquil·lament i ningú no la trobaria a faltar passant les seves competències i recursos a autonomies i ajuntaments. El gran problema d’Espanya i també de Catalunya és que les administracions s’han anat superposant, no fusionant. Es creen les autonomies a Espanya sense eliminar diputacions, es creen els consells comarcals a Catalunya sense eliminar diputacions.

Però no, anem pels ajuntaments, anem pel petit i així ens podrem continuar engreixant nosaltres, pensen de Madrid. Només recordar que l’administració central de l’estat no s’ha reduït en res, ni tan sols territorialment. Per tant, tot plegat una cortina de fum penosa, de cara a la galeria, absolutament populista i que no podem descartar que amagui interessos impurs quan parlem de concentrar serveis fins ara municipals a les diputacions i que aquestes hauran d’acabar externalitzant a empreses privades.