La fi d'una etapa

Ahir el catalanisme polític va tancar una etapa i en va obrir una de nova. Plena d’incerteses però també d’il·lusió. Una etapa en la que no es vol anar contra ningú -tampoc contra Espanya-, sinó una etapa que ha de servir, simplement, per no morir, per poder continuar sent catalans, una nació. Ho va dir ahir al Parlament en Ramon Espadaler: “no som aquí per dilapidar l’herència dels nostres pares; som aquí per millorar l’herència dels nostres fills”. Aquesta és la clau. Catalunya no podia quedar com fins ara per més temps, no es podia permetre el luxe de quedar quieta mentre els seus recursos eren espoliats per un estat que ni tan sols complia els compromisos que tenia adquirits i signats. Exemples n’hem tingut aquests darrers dies amb el no desdoblament de la Nacional II, el decret del Ministeri d’Educació  i el no pagament tampoc el 2013 de la ja famosa disposició addicional tercera de l’Estatut ni del deute generat. Quedar-se immòbil, que vol dir sense el 8-9% del PIB català que va a Madrid i no torna, i permetre tot tipus d’agressions contra la llengua, la cultura o l’autogovern era una sentència de mort. Així de clar, sense radicalismes, només descrivint la realitat i dient les coses pel seu nom.

El catalanisme polític va enfocar les acaballes del franquisme i la complicada transició amb esperit pactista, no rupturista. Encara el dia 20, quan el president Mas va a la Moncloa a defensar el pacte fiscal tal i com li havia encomanat el Parlament, existia aquest esperit. Però la mentalitat del colonitzador que regna a l’estat, la mentalitat centralista i recentralitzadora, ho va fer impossible. Després de més de trenta anys d’autogovern recuperat, d’haver col·laborat en la governabilitat d’Espanya en els moments crítics, ja hem vist com ens ho paguen. Fins i tot, amb humiliacions com la retallada de l’Estatut votat pel poble català després del xou impresentable de mesos i mesos del Tribunal Constitucional. O amb declaracions insultants. O no reconeixent ni tan sols l’aportació econòmica que realitza Catalunya en favor de la majoria de comunitats espanyoles.

Podem dir, doncs, amb el cap ben alt i la consciència molt tranquil·la que hem fet el què havíem de fer, que ho hem intentat. Ara, s’ha acabat. La Constitució es va aprovar el 78 amb el cadàver del dictador encara calent i amb l’alè dels militars al clatell. Tot i així, és un text que permet una interpretació molt diferent, molt més oberta del que s’ha fet. Però Espanya no vol canviar ni ser canviada.

Tant la manifestació del 10 de juliol del 2010 com la del passat 11 de setembre demostren que la societat catalana, independentment d’edats, orígens i professions, n’està tipa, que vol decidir el seu propi camí. Ahir és el que va recollir el Parlament de Catalunya i és el que el president Mas farà també dilluns quan signi la convocatòria d’eleccions. El poble ha de parlar i ha de poder decidir el seu futur. A quin demòcrata poden fer por les urnes? Quin demòcrata pot negar el dret d’un poble a decidir el seu futur? Doncs sembla que n’hi ha uns quants, malauradament. Però no se’n sortiran. Entre altres coses, perquè avui Catalunya ha trobat un lideratge en la persona del seu president, que sap que té tot un poble al darrera. El 25 de novembre s’ha d’anar a les urnes amb missatges clars, sense fer por a ningú ni permetre que ens en facin, i de les urnes ha de sortir també un missatge clar. Una part de les possibilitats d’èxit depenen d’això. El camí serà llarg, incert, ple de dificultats i joc brut, però és un camí que s’ha de fer, primer, sense buscar dreceres, i, segon, amb la gran majoria del poble català fent pinya. Si ho aconseguim fer així, ens en sortirem, n’estic convençut.