La Justícia és un catxondeo?

A finals de l’any passat, la pseudojustícia que patim en aquest país va anul•lar cautelarment part dels reglaments d’ús del català de l’Ajuntament de Barcelona i de la Diputació de Lleida, en base a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. A “l’Esgarrapada” d’aquella setmana vaig dir que de confirmar-se via sentència suposava el cop més dur per a la nostra llengua des de la fi del franquisme. Com veiem, les coses no poden fer més que empitjorar i ara el míssil ha anat directe contra la immersió a l’escola.

Fa 30 anys que el nacionalisme espanyol d’arrel balcànica intenta carregar-se el model lingüístic com a primer pas per carregar-se la convivència a Catalunya. Volen conflicte perquè enmig del conflicte, enmig de la merda, és on es trobem més còmodes. El Tribunal Constitucional sempre va donar la raó a la Generalitat i al Parlament fins l’any passat amb la tristament famosa sentència de l’Estatut, en que va girar com un mitjó la seva pròpia jurisprudència. El nacionalisme espanyol finalment va aconseguir obrir una escletxa i des de llavors està masegant amb ungles i dents per engrandir-la, costi el que costi. Aquí han trobat la complicitat d’una part del poder judicial, poder que - recordem de passada- ha estat el poder de l’Estat que menys ha passat pel filtre democràtic d’ençà la mort del dictador. I hi ha trobat tanta complicitat que un Tribunal Suprem o un Tribunal Superior es veuen amb cor de qüestionar i fer rectificar lleis, una cosa que només pot fer el Tribunal Constitucional. Però és igual, la Justícia a Espanya manca avui de qualsevol independència política i m’atreviria a dir que de qualsevol credibilitat.

Per això el TSJC s’atreveix a amenaçar la Generalitat i donar un termini de dos mesos per carregar-se la immersió; per això després surt el seu president dient que això només afecta les tres famílies (3 de 1,2 milions) que van recórrer; per això després el mateix Tribunal ha de fer una nota desmentint el seu president; i per això després diferents magistrats del mateix tribunal surten a donar la raó al president. Un catxondeo propi de l’Espanya dels Ozores que alguns troben a faltar. Sembla que la sentència l’hagi redactada en Chiquito de la Calzada i la surti a interpretar en Fernando Esteso. Caspa, caspa i més caspa. De fet la sentència no és altra cosa que la coartada pel cop d’estat, res més, ja se la faran venir bé, no patiu.

El que no entenen aquesta colla de talibans és que el seu somni d’appartheid lingüístic, de classes separades de catalanoparlants i castellanoparlants no serà tolerat per Catalunya. De cap manera. Ni amb sentències, ni amb inhabilitacions, ni amb el sumsumcorda. Poden expoliar-nos i podem asseure’ns a parlar del que paguem i dels que ens tocaria rebre; ens poden regatejar aquella i aquesta competència i en parlarem; ens poden dir insolidaris als morros quan si Baviera pagués a Alemanya el 10% del seu PIB com fem nosaltres amb Espanya ja seria independent, i negociarem; podem aguantar moltes coses però el límit és la convivència i el nostre ésser com a poble, com a nació. I el moll de l’òs de Catalunya és la llengua. Aquí, ni parlarem ni negociarem. A les escoles catalanes no hi ha cap problema de llengua: ho diuen inspectors, mestres, pares... Empíricament es demostra que els nanos surten de l’escola amb perfecte coneixement de les dues llengües oficials, amb millor castellà inclús que els alumnes de comunitats autònomes monolingües castellanes. El Parlament Europeu ens dóna la raó... però és igual, no entra en el cervell de cap defensor de l’Espanya eterna que la llengua vehicular de l’ensenyament pugui ser una que no sigui el castellà. És igual quins siguin els resultats i és igual la realitat, el nacionalisme espanyol ha estat sempre de baioneta, no de lletres.

I tampoc no és cap casualitat que tot plegat passi ara, quan la gent té altres preocupacions al cap com les derivades de la crisi econòmica i l’atur, i quan acabem de veure una reforma constitucional sectària que obre les portes de bat a bat a la reconquesta centralitzadora. Des de Catalunya hem de plantar cara, institucions i ciutadans. Si no fóssim capaços de plantar cara a aquesta ofensiva estaríem morts com a país. Catalunya ha sobreviscut com a cultura a dictadures sagnants i a tots els intents colonitzadors espanyols que ha sofert, i ara no pot ser diferent. L’atac a la llengua, en el fons, ha estat històricament un element aglutinador a casa nostra perquè la defensa del català ha unit dretes i esquerres, nacionalistes i no nacionalistes. Els defensors de la convivència amb Espanya, de que Catalunya pot ser plena com a nació dins una Espanya plurinacional, ens estem quedant sense arguments. Parlar avui ja d’Espanya plurinacional sona a acudit de mal gust. Els separadors estant anant més enllà que els separatistes i, malauradament, estan guanyant.