Que tingueu bona sortida i entrada d'Any!
Avui acaba un any que ha estat molt difícil i demà en comença un altre que pot ser pitjor. La gent està preocupada i les famílies estan patint els efectes d’una crisi de la qual la majoria no recorda precedents. Mentre l’activitat econòmica s’ha anat aturant i la llista d’aturats s’engreixava, s’ha trobat a faltar lideratge polític com mai s’havia trobat a faltar des de la Transició. La profunda entrada al túnel que hem patit ha coincidit també amb els pitjors governs a Espanya i a Catalunya, uns negant la crisi quan era més que evident i els altres mirant-s’ho des de la impotència. L’aplicació de mesures equivocades, també tard i malament, ha fet la resta. No hi ha alegria en el consum, no hi ha confiança en l’emprenedor i ningú fins a dia d’avui ha estat capaç de marcar el rumb a seguir. Hem vist estupefactes que mentre a Europa les grans economies eren capaces d’agafar el toro per les banyes, sigui exercint de govern sigui amb pactes d’estat amb empresaris i treballadors o sigui amb pactes govern-oposició, aquí Zapatero no només ha format part del problema sinó que l’ha agreujat. Fa temps que l’actual president del govern central hauria d’haver dimitit per incompetent.
Això sí, tampoc hi han ajudat gens Rajoy i el PP, que en cap moment han exercit d’oposició responsable. Hi ha moments en que no s’hi val asseure’s per esperar a veure passar el cadàver polític del teu adversari, hi ha moment que encara que siguis oposició has de tenir el que ells anomenen “sentit d’estat” i donar un cop de mà al que està al govern. Segur que costa, però aquesta és la grandesa de la política també. I aquesta grandesa s’ha trobat a faltar. Ho vam veure enguany quan després d’intervenir l’economia grega, la Unió Europea va estar a punt, a punt, de fer el mateix a Espanya. Ni PSOE ni PP van estar a l’alçada i, una vegada més, els nacionalismes perifèrics van ser els que van haver de salvar aquesta Espanya que els rebutja. Encara hores d’ara hi ha molt poca gent que sigui conscient de l’aprop que vam estar del desastre, de baixades de pensions i sous de funcionaris del 25%, d’acomiadaments massius a l’administració, de jubilacions als 70 anys, de sanitat pagant, etc, etc, imposats d’avui per demà des de fora. No se n’és conscient.
A Catalunya la gent va poder parlar a les urnes fa un mes i va provocar un canvi de color al govern, va donar un missatge clar a un nou president que ha demostrat tenir clares les seves prioritats, que són també les prioritats de la gent. El “gran gestor” del tripartit, però, el conseller Castells que ha alliçonat a tothom durant anys, deixa un forat a la caixa de 40.000 milions com a base sobre la que treballar. I ningú encara ha demanat perdó per la destrossa.
Els problemes de la crisis econòmica s’agreugen a Catalunya per l’espoli fiscal, per la quantitat de PIB català que es deriva cap a Madrid i no torna. En l’època de vaques grasses aquest tema no comporta les urgències que provoca ara. A Espanya hi ha una situació derivada de la mal anomenada solidaritat que no es pot mantenir perquè acabarem matant la vaca de tant munyir-la. Catalunya no pot continuar aportant la barbaritat que aporta i els que reben han d’entendre que arriba l’hora d’apretar-se el cinturó, que no ho diguem per gust, sinó que han d’entendre que es diu perquè puguin continuar rebent alguna cosa. El pacte fiscal amb Espanya per tant es fa inajornable, es vulgui o no es vulgui.
I parlant de pactes amb Espanya, 2011 serà també un any d’atacs contra l’autogovern de Catalunya i la seva cultura, amb la llengua a primera línia de front. Haurem de resistir com sempre hem fet, amb serenitat però sense permetre ni un pas enrera. La voluntat de ser del poble català, la seva identitat com a poble, no serà mai anorreada des d’un resclosit despatx de Tribunal Suprem o Constitucional. Ho poden intentar, ho podem passar malament fins i tot, ens podem indignar, però la voluntat dels pobles no hi ha sentència que la pugui esmicolar i menys encara les sentències fetes des de la ignorància i la mala fe.
Malgrat tot, permeteu-me que us desitgi a tots un Bon Any, a veure si entre tots fem possible que ho sigui una mica.
Això sí, tampoc hi han ajudat gens Rajoy i el PP, que en cap moment han exercit d’oposició responsable. Hi ha moments en que no s’hi val asseure’s per esperar a veure passar el cadàver polític del teu adversari, hi ha moment que encara que siguis oposició has de tenir el que ells anomenen “sentit d’estat” i donar un cop de mà al que està al govern. Segur que costa, però aquesta és la grandesa de la política també. I aquesta grandesa s’ha trobat a faltar. Ho vam veure enguany quan després d’intervenir l’economia grega, la Unió Europea va estar a punt, a punt, de fer el mateix a Espanya. Ni PSOE ni PP van estar a l’alçada i, una vegada més, els nacionalismes perifèrics van ser els que van haver de salvar aquesta Espanya que els rebutja. Encara hores d’ara hi ha molt poca gent que sigui conscient de l’aprop que vam estar del desastre, de baixades de pensions i sous de funcionaris del 25%, d’acomiadaments massius a l’administració, de jubilacions als 70 anys, de sanitat pagant, etc, etc, imposats d’avui per demà des de fora. No se n’és conscient.
A Catalunya la gent va poder parlar a les urnes fa un mes i va provocar un canvi de color al govern, va donar un missatge clar a un nou president que ha demostrat tenir clares les seves prioritats, que són també les prioritats de la gent. El “gran gestor” del tripartit, però, el conseller Castells que ha alliçonat a tothom durant anys, deixa un forat a la caixa de 40.000 milions com a base sobre la que treballar. I ningú encara ha demanat perdó per la destrossa.
Els problemes de la crisis econòmica s’agreugen a Catalunya per l’espoli fiscal, per la quantitat de PIB català que es deriva cap a Madrid i no torna. En l’època de vaques grasses aquest tema no comporta les urgències que provoca ara. A Espanya hi ha una situació derivada de la mal anomenada solidaritat que no es pot mantenir perquè acabarem matant la vaca de tant munyir-la. Catalunya no pot continuar aportant la barbaritat que aporta i els que reben han d’entendre que arriba l’hora d’apretar-se el cinturó, que no ho diguem per gust, sinó que han d’entendre que es diu perquè puguin continuar rebent alguna cosa. El pacte fiscal amb Espanya per tant es fa inajornable, es vulgui o no es vulgui.
I parlant de pactes amb Espanya, 2011 serà també un any d’atacs contra l’autogovern de Catalunya i la seva cultura, amb la llengua a primera línia de front. Haurem de resistir com sempre hem fet, amb serenitat però sense permetre ni un pas enrera. La voluntat de ser del poble català, la seva identitat com a poble, no serà mai anorreada des d’un resclosit despatx de Tribunal Suprem o Constitucional. Ho poden intentar, ho podem passar malament fins i tot, ens podem indignar, però la voluntat dels pobles no hi ha sentència que la pugui esmicolar i menys encara les sentències fetes des de la ignorància i la mala fe.
Malgrat tot, permeteu-me que us desitgi a tots un Bon Any, a veure si entre tots fem possible que ho sigui una mica.
enviat per Xavier Dilmé i Vert a la/es
19:29
<< Inici