Uns mals pressupostos que no ajudaran a sortir de la crisi

Aquesta setmana hem vist com tirava endavant la tramitació dels pressupostos generals de l’Estat gràcies a bascos i canaris. Curiosament, el PNB ha salvat Zapatero qui ha condemnat al país amb uns pressupostos dolents i el manteniment d’unes polítiques econòmiques que ens allunyen de la sortida de la crisi. Els bascos han practicat pura i dura la política del peix al cove que tant s’ha criticat a CiU en el passat, això sí, sense cap mena de “sentit d’estat” però es veu que això només es demana als catalans als bascos és igual. Sigui com sigui, la realitat és que tira endavant un projecte de pressupost que no serviran per recuperar l’activitat econòmica ni crear llocs de treball, quan hauria de ser la prioritat. En comptes d’aprimar l’estructura política de l’administració, es retalla la inversió. Com es pot reactivar l’economia d’un país si la despesa en infraestructures es redueix un 40%? Les inversions més eficients i més necessàries per a la competitivitat, sigui el corredor del Mediterrani o sigui en investigació, caldria no només no aturar-les sinó fins i tot accelerar-les.

Però l’obsessió del govern socialista per la reducció del dèficit, que és important, no pot oblidar-se de l’atur, el tancament d’empreses, la morositat i el desànim que tot plegat provoca. Ni tampoc el dèficit, mentre hi hagi altres polítiques per fer, pot ser excusa per retallar drets socials com les pensions. No es poden congelar les pensions, és un error greu que afecta un dels col•lectius més vulnerables de la societat. Ni tampoc es pot reduir dèficit a costa de deixar de fer polítiques per crear ocupació. Com poden aprovar-se uns pressupostos que només preveuen crear 43.000 llocs de treball en un any quan arrosseguem 4milions i mig d’aturats, el percentatge més alt de la Unió Europea? Una empresa que dona feina a una persona que està a l’atur és evident que treu una càrrega a l’estat, que deixa de pagar la prestació a aquesta persona. Doncs no seria lògic bonificar d’alguna manera aquest fet, amb una subvenció directa i amb bonificacions a les cotitzacions? O, un altre exemple, perquè no es pot capitalitzar el 80% de la prestació a la qual es té dret si un aturat vol muntar el seu negoci i autoocupar-se? És millor tenir la persona dos anys asseguda en un sofà o visquent de l’economia submergida? Pot a dia d’avui un govern responsable rebutjar mesures com aquestes quan estem al 20% d’atur? Costa d’entendre perquè no s’és més valent en aquest terreny.

I si a nivell global, el trist panorama és aquest, pel que fa a Catalunya tornem a veure com se’ns rifen mentre el PSC xiula i mira enlaire. Resulta, per variar, que els pressupostos només preveuen un 15,2% d’inversions a Catalunya quan n’hauria de venir el 18,59% del total. Si a aquesta per al 2011 li sumem que el 2010, enguany, l’estat deixarà d’executar a casa nostra el 26,5% de la inversió pressupostada, la disbauxa és complerta. Donat que les sumes són fàcils de fer ens trobem que que l’estat deu a Catalunya gràcies als incompliments reiterats de la ja famosa disposició addicional tercera de l’Estatut entre el 2007 i el 2010 la xifra (agafeu-vos a la cadira), la xifra de 2.755,4 milions d’euros. Però per acabar-ho d’arreglar, dels diners previstos per l’estat d’inversió (que ja hem vist que no són els que toquen) doncs d’aquests, des del 2005 cap aquí s’han deixat d’invertir 3.124 milions d’euros. O sigui, que cada 5 anys l’estat s’estalvia un any d’inversió, que aviat és dit. Per si les xifres no són prou escandaloses i no indignen prou, afegirem que els pressupostos, per exemple, sí que preveuen complir estrictament amb el que toca a Andalusia, per exemple, o donaran a Castella i Lleó el doble d’inversió de la que li pertocaria. Això sí, els insolidaris continuarem sent nosaltres, més faltaria.

Si amb la que està caient, encara queda algú a part de Montilla que considera que no ens hem de seure amb Espanya i dir, senyors, fins aquí hem arribat: o girem això com un mitjó de forma immediata o ja us ho fareu, si encara queda algú que pensa que el que passa és normal, que s’ho faci mirar.