Zapatero, el millor aliat de Rajoy

Zapatero vol que Rajoy faci majoria absoluta i ja no sap què més fer per aconseguir-ho. No hi veig cap més explicació. La gestió de la crisi els darrers anys ha estat un grotesc espectacle d’improvització darrera improvització, d’ara cap aquí ara cap allà, fins arribar a les portes de la intervenció econòmica per part de la Unió Europea. Un polític mínimament acceptable hauria après alguna cosa però aquest no, Zapatero és diferent. Hem d’estalviar energia i tornem a improvitzar. Que si rebaixem la velocitat dels cotxes sense cap estudi que ho avali, que si canviem els fanals de les carreteres per després dir les bombetes i segurament acabar en res perquè no hi ha pagano, que si rebaixem els bitllets de Renfe però que paguin els demés, etc, etc, etc.

Aquest “que paguin els demés” ha estat una constant des de l’arribada del PSOE a la Moncloa, més finets que els del PP, però igual de nocius per l’autogovern català. La llei de la dependència n’ha estat potser l’exemple més gravós, tot i que va comptar amb la complicitat del tripartit, que no només va votar a favor d’una llei antiestatutària de cap a peus sinó que va titllar de deslleials amb els necessitats els que com CiU, no van combregar amb rodes de molí. Ja hem vist els resultats: la gent dependent morint-se abans de poder cobrar cap ajut, la Generalitat pagant pels descosits i a Madrid xiulant cap una altra banda.

Quan un ha perdut la carta de navegar el que ha de fer és anar cap a casa i donar el relleu. No es poden donar solucions al problema en el moment en que un ja forma part essencial d’aquest problema i aquest és el cas de Zapatero. L’únic oxigen que té l’actual líder del PSOE és que el seu adversari està encara pitjor valorat que ell. Rajoy és també una excepció a l’Europa democràtica: no trobaríem en cap altre país del nostre entorn una situació com la que tenim aquí, en que el president del govern no tingui ja cap credibilitat, la intenció de vot de l’oposició estigui deu punts per sobre del partit governant i, en canvi, el cap de l’oposició estigui per sota en valoració. Si Zapatero aguanta, a dia d’avui, és bàsicament perquè té Rajoy a davant, amb qualsevol altra contrincant ja seria història. I si aquesta feblesa de Zapatero perjudica l’economia i la recuperació per la manca de confiança que genera a tots nivell el seu lideratge, també està perjudicant l’estat autonòmic.

En plena crisi, n’hi ha que aprofiten per fer creure que bona part del problema econòmic del país el provoquen les autonomies i, no sé per què, quan a l’Espanya de la boina es parla d’autonomies sempre tenen la foto fixa de Catalunya al cap. Aquesta setmana l’oblidable Vidal-Quadras hi ha aprofundit demanant al PP que reconsideri la forma d’estat que recull la Constitució. Es veu que per segons què la Constitució és més intocable que una verge vestal però per segons què es pot porquejar sense problemes i, afegiria, sense escrúpols ni decència política. En recordar els 30 anys del 23F sembla que alguns s’hagin afaitat el bigoti i amagat el tricorni però continuïn remenant el mateix caliu ideològic que va comportar la Loapa i va imposar unes barreres mentals que abans d’aquesta data eren molt més difuses. Mireu si eren difuses que el 1978 es pot votar una Constitució que parla de regions i nacionalitats, que fa aquesta distinció, una cosa que seria impossible de votar avui.

Això sol, aquesta veritat sola, ja hauria de ser un motiu de reflexió profunda però crec que, malauradament, la visceralitat s’imposa, una vegada més, a la reflexió.