I les llistes obertes?

Aquesta setmana ja ha sortit publicada al BOE la convocatòria d’eleccions municipals per al proper dia 22 de maig. Malauradament, hem perdut quatre anys més per canviar la llei electoral pel que fa aquests comicis amb l’objectiu d’obrir llistes en els municipis petits i mitjans, com a mínim. No estaria malament tampoc tenir en compte la possible inclusió del sistema de dues voltes que s’aplica a alguns països del nostre entorn per donar estabilitat als ajuntaments i confiança als electors.

Perquè de fet es tracta d’això, de retornar el poder de decisió al votant, una cosa tan simple com aquesta. L’elector ha de poder mostrar la seva confiança o desconfiança cap als integrants de la proposta en forma de candidatura que li fa un partit, i en municipis on tothom es coneix és molt fàcil de poder fer. De la mateixa manera, hauria de ser un objectiu vital evitar aquests pactes postelectorals que acaben perjudicant la candidatura que més vots va obtenir però que no va arribar a la majoria absoluta. A la ciutadania li costa d’entendre, per exemple, que un partit amb 3 regidors sobre 17 pugui tenir l’alcaldia de la seva ciutat perquè és una perversió del sistema polític, de les regles del joc democràtic. Serà legal però és més que discutible si és legítim.

En tot cas, el que aquest tipus de situacions provoquen és més escepticisme entre la ciutadania, més “ja s’ho faran” i més abstenció. Aquests pactes a porta tancada després de les votacions que decideixen l’alcaldia entre els perdedors i d’esquenes a la voluntat de l’elector, aquesta obscena perversió del sistema, genera avorriment entre l’electorat i fa inajornable la reforma de la legislació electoral. L’elector es pensa que vota un alcalde i en realitat vota una llista de regidors que després, entre ells, voten un alcalde. I s’ho pensa perquè el màrqueting polític li ven així. Per això, mentre molts alcaldes no els triï directament el ciutadà amb el seu vot sinó que es decideixin en reunions secretes entre partits gràcies a pactes inexplicables i canvis de cromos territorials, la cosa només pot anar a pitjor pel que fa a la implicació de la gent amb les seves institucions i a la participació electoral.

Ja que parlem d’ajuntaments, i atesa la situació econòmica general, és inevitable parlar del seu finançament. L’administració més mal finançada és la primera a la que els ciutadans van a trucar la porta quan tenen un problema. I sabent això, és també l’administració a la que la resta d’administracions van carregant morts que no són competència seva: immigració, dependència, llars d’infants, habitatge, etc, etc. Els legisladors no tenen cap problema a l’hora de donar noves competències als ajuntaments sense adjuntar ni un euro extra de recursos addicionals. Durant molts anys els ajuntaments han pogut sobreviure fent d’especuladors amb la requalificació i venda de sòl. Però tot això s’ha acabat i moltes tresoreries estan més que escanyades. També es cert que alguns, molts, han estirat més el braç que la màniga pensant que l’època de vaques grasses duraria tota la vida.

El que sí tenen tots sobre la taula a dia d’avui és la dificultat de continuar mantenint les estructures i molts d’ells dificultats objectives per pagar, entre altres coses perquè tampoc les administracions superiors, especialment la Generalitat gràcies al tripartit, deuen milions i milions d’euros en pagaments endarrerits que mentrestant han de finançar els ajuntaments amb els seus propis recursos. La situació està arribant a uns extrems límit i no acabo de veure que tothom en sigui plenament conscient. No vull creure que hàgim d’esperar al primer tancament de portes d’un ajuntament per fallida econòmica per començar a prendre alguna mesura perquè ja fa massa temps que es crida que ve el llop mentre les administracions competents, especialment l’estatal, mirin cap a un altre costat.