11S: un missatge alt i clar

Quina diferència hi ha entre aquest 11 de setembre i el de l’any passat? Què ha passat en un any? Bàsicament, que la crisi ha empitjorat i que el PP governa a Madrid, que a efectes pràctics és el mateix que si ho fa el PSOE però aquests del PP els pot la xuleria portes enfora. Això fa emprenyar i molt el personal a casa nostra i augmenta la sensació que tots tenim de ser cornuts i haver de pagar el beure. En resum, hi ha hagut un increment d’independentistes per culpa exclusivament de la butxaca primer i del fàstic que fan algunes declaracions de personatges del PP després, d’altra banda semblants a les d’un Rodríguez Ibarra o un Alfonso Guerra. Hem radicalitzat els nacionalistes catalans però no veig que hagi augmentat la base social del nacionalisme.

De fet, el nacionalisme té un problema clar d’unitat que no ha permès fer una manifestació com la del 10 de juliol en que tot el sentiment patriòtic català s’hi trobés còmode. I s’ha fet expressament. Al final però tothom n’ha passat i per això la mani serà un guirigall i tothom explicarà la fira segons li vagi, des dels independentistes que demanen un nou estat fins els d’Iniciativa queixant-se per les retallades. Tanmateix, cal que la mani sigui un èxit i tothom treballa per aquest objectiu. Serà un missatge clar al govern de Madrid en uns moments en què estem a l’aparador internacional, no pel fet nacional sinó per la crisi que afecta l’estat.

El dia 20 el president Mas anirà a la Moncloa a parlar del pacte fiscal, potser la darrera estació del trajecte comú amb un estat que no només ens espolia sinó que, a més, se’n fot. Un milió de persones al carrer el dia 11 ajudarà i molt en aquesta negociació, independentment de amb la pancarta que hagi sortit cadascú. El que s’ha de demostrar que hi ha un poble que està cansat, fart, de ser maltractat, que s’ha acabat abaixar el cap i que estem en el decisiu moment del caixa o faixa. Aquest és el missatge que ha d’arribar a Espanya. Res serà fàcil perquè, és cert, per molta gent que hi hagi al carrer, n’hi haurà més a casa i no oblidem que el segon i el tercer partit del país no estan ni pel pacte fiscal. I que Catalunya és molt gran més enllà de l’Empordà, el Segrià o Osona, que també hi ha un Hospitalet o un Badalona.

Per això és molt important que la gent que, des del catalanisme mateix, en aquests moments no opta per la independència vegi que no hi ha res a fer, que són els separadors que no ens volen, que hem fet tots els intents i més per poder sobreviure com a nació dins aquest estat però que és impossible. El sentiment independentista del país ha d’arribar a ser molt majoritari per tenir èxit en comptes de fractura social, i a dia d’avui no ho és. Potser d’aquí mig any ho serà, però avui 7 de setembre no ho és, per greu que sàpiga a molts. El Parlament, elegit fa menys de dos anys, va traçar al juliol un full de ruta clar  amb els vots de CiU, ERC i Iniciativa. Ara és l’opció democràticament vigent i la que situa la pilota en el teulat d’Espanya. Si ens foten la porta pels morros, només queden dos camins: referèndum o eleccions anticipades amb programes clars. I qualsevol dels dos, són camins de no retorn. Que ho tinguin ben present.

Ens veiem dimarts a la tarda a Barcelona.