Si no sabem on som, no entendrem res del que està passant

Potser em faré pesat amb dades, però aquesta és la freda foto d’on estem. Els pressupostos de la Generalitat van tenir l’any passat, el 2010, un dèficit de 8.352 milions d’euros, que són prop d’un bilió i mig de les antigues pessetes. Això vol dir un 4,2% del PIB, un punt més del que havia assegurat el PSC que hi havia en fer el traspàs de govern. La sanitat sola va generar l’any passat a Catalunya un dèficit de 850 milions d’euros. L’única partida pressupostària que s’incrementarà aquest any en els pressupostos de la Generalitat serà el pagament dels interessos del deute, un 51,9% més. L’increment sol supera el pressupost de 5 departaments del govern. Durant el 2011, cada dia pagarem 4 milions d’euros d’interessos i el 2012 seran 6 milions d’euros diaris, que aviat és dit. En només 2 anys, entre 2010 i 2012 la partida d’interessos financers s’haurà més que doblat i serà 8 o 9 vegades la partida del departament de Cultura. Un de cada tres euros gastats el 2010 venia de l’endeutament. Hi ha 54.000 milions d’euros en factures per pagar més enllà del 2020. Catalunya té avui prop de 700.000 persones desocupades, una taxa d’atur del 18%, és a dir, 700.000 persones que no tenen sou fixe, ni nòmina.

Si no tenim clara aquesta foto, no entendrem res del que passa. Amb tota la cruesa, el president Mas va demanar dimarts als grups del Parlament la màxima responsabilitat i unitat política per sortir de l’atzucac, especialment a aquells que havien provocat en bona part aquesta situació. El PSC i Iniciativa no es van donar per al•ludits, com si ells no haguessin governat mai ni tinguessin cap responsabilitat. Dels comunistes no podíem esperar res però el PSC ha perdut en aquest debat el poc capital que tenia, ser un partit amb mentalitat de govern. Esquerra en canvi, va reconèixer una mica quina era la situació. El PP per la seva banda està en campanya però és cert i s’ha de reconèixer que venint de l’oposició va col•laborar aprovant els pressupostos d’enguany. Encara espero escoltar d’uns i altres (també dels sindicats, perquè no dir-ho) alternatives al que s’està fent des del Govern: sabem que no agrada però no el que farien ells. Bé, sí, recuperar l’impost de successions com si fos la pedra filosofal. I posar el de patrimoni, si es pot. Total, uns 250 milions, restat del forat de 8.352 milions del 2010 en falten 8.102 milions d’euros per retallar. Com ho fem? Silenci sepulcral.

La situació obliga a prendre mesures que no agraden a ningú, menys encara als gestors polítics, als governants. És sempre millor invertir, fer inauguracions i repartir subvencions que no pas retallar i dir no. Però la gravetat de la realitat s’imposa. El Govern no pretén carregar-se l’estat de benestar, pretén salvar-ne la seva essència, una cosa impossible si com anàvem fins ara. Estem parlant d’evitar gastar de més 8.352 milions d’euros, no 50 o 100. És una xifra que no deixa espai a la demagògia. Ni espai per a continuar fent la bola grossa i esperant que siguin les generacions venidores les que paguin que nosaltres hàgim viscut per sobre de les nostres possibilitats. Ho va dir el president Mas dimarts: “¿la solidaritat val per tot, excepte per les generacions futures? Excepte pels nostres fills i els nostres néts? Si el llegat que deixem és una acumulació de deutes i d’interessos per pagar, ¿no correm el risc de ser vistos com la generació més egoista de la història, l’única que pretén viure millor que els seus descendents? Crec que cada generació hauria de pagar la seva hipoteca, i no deixar-la en herència.” Es pot dir més fort però no més clar. Reflexionem-hi.