Prou!

Catalunya diu prou. Aquest és el titular que més destacaria a l’hora de resumir el clam de dimarts. Aquest prou ha portat molts catalans al convenciment que amb Espanya no hi ha res a fer, que s’ha intentat durant trenta anys llargs però que és inútil. L’independentisme ha passat de la marginalitat a la més absoluta centralitat. Els continus incompliments, atacs i menyspreus d’Espanya han fabricat independentistes a milers, uns més convençut que altres, tot sigui dit també. No és casualitat que el tema econòmic, la butxaca, hagi estat el motiu principal de l’esclat, per molt que dir això emprenyi als independentistes de tota la vida. Molts estaríem còmodes en una Espanya plurinacional que ens deixés viure com a catalans i amb un concert econòmic.

Si al PP fossin intel·ligents, el dia 20 Rajoy hauria d’oferir al president Mas les negociacions per al pacte fiscal que reclama el Parlament de Catalunya. Però no ho són i no ho faran. Per ells seria una mostra de debilitat que ni els grups de pressió ni el seu electorat no toleraria. Ni el PSOE els faria costat. Per tant, la trencadissa està servida i només queden dos camins: o el referèndum o les eleccions, dos escenaris complicats perquè la legalitat està de part d’Espanya. Em preocupa -i molt- la inconsciència de molta gent a l’hora d’exigir la independència ja, com si això fos d’avui per demà com un joc, com si Catalunya fos un monòlit de pensament únic. I Catalunya té també molta gent que se sent espanyola o tant catalana com espanyola. Em preocupa que se’ls menystingui i acabin tots mobilitzats també. El país es partiria per la meitat o, millor dit, ja ningú amagaria que el país està partit per la meitat i començaria una batussa civil d’imprevisibles conseqüències. Ahir mateix, el sempre impresentable Francisco Caja, des de Barcelona (no des d’Extremadura o Castella) demanava la intervenció de l’exèrcit. I s’està configurant un front antiindependentista PP-PSOE a Madrid i sembla que també hi serà aquí.

Vull dir amb tot plegat que s’hauran de fer els passos que s’hagin de fer, però tothom ha de ser conscient de les dificultats, del què pot passar i decidir amb tota la informació a la mà. Preguntes: Quina part del deute espanyol haurà d’assumir Catalunya? Quines empreses multinacionals marxaran en quedar fora de la Unió Europea i fins i tot potser de l’euro? Per exemple, què farà Wolkswagen amb Seat? O és que no es té clar que quedarem fora de la Unió i només hi podrem entrar amb el permís d’Espanya? Quina prima de risc pagaria una Catalunya independent per finançar-se als mercats? Perquè s’haurà de fer. I com pagarem funcionaris i pensions si no hi ha ni un euro a la caixa? Tot això ha de tenir respostes abans de prendre una decisió i, després es pot estar disposat a assumir-ne els conseqüències. Però el que no es pot fer és amagar les coses perquè es prengui una decisió determinada.

O és que s’ha d’amagar que Espanya s’oposarà a un procés d’independència d’una forma molt més unida del que acabarem estant nosaltres? I s’hi oposarà amb la llei a la mà, els articles 2 (indissoluble unitat, pàtria indivisible), 3 (l’exèrcit com a garant d’aquesta integritat) i 155 (suspensió de l’autonomia) de la Constitució a la mà. S’atreviran a actuar? Jo penso que Espanya lluitarà amb les ungles per evitar que marxi el 20% del seu PIB. L’ús de la força serà el darrer, però no és descartable en un escenari altament radicalitzat. D’animals n’hi ha a les dues bandes de l’Ebre, malauradament.

Hi ha tota una maquinària administrativa i judicial per posar en marxa abans d’enviar els tancs, des de la suspensió de l’autonomia passant per la inhabilitació de càrrecs públics i altres mesures coercitives. I Europa no dirà res o ben poca cosa, entre altres motius perquè voldrà cobrar tot el que s’està deixant a Espanya i serà més fàcil que cobrin amb Catalunya dins que amb Catalunya fora. No ho dic per fer por, ni per dissuadir ningú de res, que no es mal interpreti. Només es tracta d’analitzar-ho bé, s’hi ha de pensar i si es veu tot assumible, si -com va dir el president Mas- hi ha grans majories i voluntat de resistència, tot és possible. Però per fer el pas endavant, s’ha de ser molt conscient d’on ens posem i que tot plegat és molt complicat.