Unes eleccions diferents

Aquesta nit han començat les eleccions catalanes més diferents, i també més importants, des de 1980. Agradi o no agradi, empipi o no empipi, el poble de Catalunya decidirà el dia 25 què vol fer amb el seu futur, si accepta el full de ruta que ofereix el President Mas o, si al contrari, prefereix continuar com estem. No són unes eleccions en què la notícia la trobarem en si aquest puja 3 o 4 o l’altre en perd 10, com passa sempre, ni són unes eleccions en què es dubta de qui governarà el país. Vivim temps excepcionals i aquestes també són unes eleccions excepcionals. Molta gent -jo entre ells- havia cregut que tot i ser difícil era possible viure com a catalans dins una Espanya plurinacional i plurilingüística. Passats 30 anys, la crua realitat ens ha demostrat què això no és possible, que Espanya no només no vol ser canviada sinó que veu la diferència com un greuge a reparar i no com una riquesa. Trenta anys que, gota a gota, han fet vessar el vas. Gotes com la humiliació de retallar un estatut votat pel poble, gotes de menyspreu per la llengua pròpia del nostre país, gotes d’espoli econòmic “in crescendo”, gotes de desagraïment per part dels que reben la nostra solidaritat, gotes d’incompliments en allò escrit i que és llei, gotes d’impagaments, etc, etc, que han esdevingut els darrers dos anys un autèntic ruixat i els darrers dos mesos una tempesta tropical.

El 25 Catalunya hauria d’enviar a Espanya i al món un missatge clar: les persones que formen aquesta antiga nació volen decidir, amb llibertat, quin ha de ser el seu futur i ho volen fer democràticament, a través d’un referèndum. A qui pot fer por la democràcia amb majúscules? A qui pot fer por que un poble decideixi el seu futur? Sembla que a molts, especialment en una Espanya que demostra una preocupant manca de cultura democràtica. Les bestieses, amenaces i pors que han escopit aquests dies algunes boques no ens deixen indiferents, però tampoc ens faran caure en cap provocació. Catalunya ha de fer el seu camí amb serenor, amb seny, sense presses, però ja no pot fer -no podem fer- cap pas enrere. És això o desaparèixer com a país. No encetem cap camí de roses sinó un camí ple d’entrebancs i incerteses però l’únic possible per un poble que vol continuar sent-ho. Un poble que mira amb enveja com estats com el Canadà o la Gran Bretanya han festejat, han mimat, el Quebec i Escòcia, respectivament, per evitar que marxin. Aquí en canvi, garrotada rere garrotada és el que hem rebut del nostre estat, fins i tot per part d’aquells que més agraïts haurien d’estar de l’esforç fiscal dels catalans.

El juliol de 2010, arran la humiliació de l‘estatut amb sainet inclòs del Tribunal Constitucional, el poble va sortir al carrer i va donar un avís. Espanya se’l va passar per on l’esquena perd el seu nom i després de dos anys de més del mateix, l’11 de setembre Catalunya va dir prou. No vam ser els polítics, o els mitjans de comunicació, o els sindicats, va ser la gent que va dir prou, n’estem farts i fins aquí hem arribat. Doncs és això, el 25 s’hauria de tancar una etapa i obrir-ne una altra, i és el que es farà si és el que el poble decideix, lliurement i democràticament. I el qui no ho entengui, hauria d’anar a classes de reciclatge democràtic.