Catalunya és Europa

Un dels punts claus del discurs de la por que aquests dies alguns fan que campi per l’opinió publicada és la suposada sortida de Catalunya de la Unió Europea en cas d’independència. Hi ha interpretacions per a tots els gustos i només una cosa certa: que ningú no ho sap perquè estem davant un cas del qual no hi ha precedents. Ara bé, una altra cosa és certa també: perquè et facin fora de la Unió o no et vulguin, algú ha d’impulsar-ho. És a dir, tinc la sensació que es dóna per fet que el que hagi de fer Espanya en cas d’independència de Catalunya sigui amargar-nos l’existència tot el que pugui. És, sembla, el que donen per bo Sánchez-Camacho i la seva camarilla cada vegada que deixen anar l’amenaça, com si fos el més normal del món. I això s’ha de tenir clar, que aquesta gent jugarien contra els interessos dels catalans en cas d’assolir l’estat propi, ja que no és un tema menor.

La prova de la incertesa són les mateixes veus discrepants que hem escoltat de la pròpia Comissió Europea les darreres setmanes. La vicepresidenta Reding ve a Espanya i en una entrevista se’n fot rient dels que diuen que Catalunya quedaria fora de la Unió. El govern espanyol posa en marxa la seva maquinària amenaçadora i Reding fa una carteta privada, es veu, on diu el contrari del què havia dit. El mateix portaveu de l’executiu comunitari ha dit blanc i negre en més d’una ocasió, i un altre vicepresident gens sospitós de nacionalista català, el socialista espanyol Joaquin Almunia, ha assegurat que no es pot dir amb certesa que un Estat Català quedés fora d’Europa. També tenim l’informe del Parlament britànic en què s’assegura que Escòcia no podria ser foragitada en cas d’independitzar-se, redactat ni més ni menys que pel director general honorari de la Comissió Europea i persona que ha supervisat tres de les darreres ampliacions de la Unió. Un punt a tenir molt en compte: mentre el Parlament de la Gran Bretanya fa informes defensant que Escòcia continuï a la Unió en cas d’independència, el Parlament espanyol ens amenaça amb les plagues bíbliques i el veto, com si fos el més normal del món.

En resum, en aquest tema no hi ha res clar i, oficialment i més enllà d’opinions, la Comissió només es mullarà si algun estat demana de forma oficial un dictamen. Espanya ja ha dit que no demanarà res. Per alguna cosa deu ser. Perquè en aquest tema falta a la veritat tant el que diu que sortiríem d’Europa automàticament com el que diu que no hi ha dubte que ens hi quedarem com si res hagués passat. La reunificació d’Alemanya va demostrar que Europa pot ser molt flexible quan vol, fins al punt d’incloure dins les seves fronteres un estat sencer amb molts més milions d’habitants que Catalunya, l’antiga RDA, sense haver de fer ni tan sols un tractat d’ampliació.

Que el camí no serà fàcil ho sabem del primer dia, però llegit amb deteniment l’informe britànic hi ha gruix jurídic suficient per no donar res per tancat. Debatre sobre el sí o el no d’un tema que cap dels que parli pot dir res amb seguretat no deixa de ser una pèrdua d’esforços. No hi ha exemples, ni jurisprudència, ni precedents, del què parlem. L’objectiu del full de ruta del President Mas (com era el lema de la manifestació de l’11 de setembre) és Catalunya nou estat d’Europa. Cap aquí hem d’anar en comptes de perdre el temps, com deia l’admirat Pla, amb collonades.  La gent ha de votar el 25 sense por, amb el cap, amb el cor i amb la cartera i tot si es vol, però sobretot sense por. I el 26, el missatge ha de ser que el President ha estat reforçat per liderar el procés i que es plantarà a Madrid a negociar amb una majoria aquí igual que la que té el PP allà. Si això no va així, haurem acabat abans de començar.