divendres, 2 de novembre del 2012
Un dels punts claus del discurs
de la por que aquests dies alguns fan que campi per l’opinió publicada és la suposada
sortida de Catalunya de la Unió Europea en cas d’independència. Hi ha
interpretacions per a tots els gustos i només una cosa certa: que ningú no ho
sap perquè estem davant un cas del qual no hi ha precedents. Ara bé, una altra
cosa és certa també: perquè et facin fora de la Unió o no et vulguin, algú ha
d’impulsar-ho. És a dir, tinc la sensació que es dóna per fet que el que hagi
de fer Espanya en cas d’independència de Catalunya sigui amargar-nos l’existència
tot el que pugui. És, sembla, el que donen per bo Sánchez-Camacho i la seva
camarilla cada vegada que deixen anar l’amenaça, com si fos el més normal del
món. I això s’ha de tenir clar, que aquesta gent jugarien contra els interessos
dels catalans en cas d’assolir l’estat propi, ja que no és un tema menor.
La prova de la incertesa són les
mateixes veus discrepants que hem escoltat de la pròpia Comissió Europea les
darreres setmanes. La vicepresidenta Reding ve a Espanya i en una entrevista
se’n fot rient dels que diuen que Catalunya quedaria fora de la Unió. El govern
espanyol posa en marxa la seva maquinària amenaçadora i Reding fa una carteta
privada, es veu, on diu el contrari del què havia dit. El mateix portaveu de
l’executiu comunitari ha dit blanc i negre en més d’una ocasió, i un altre
vicepresident gens sospitós de nacionalista català, el socialista espanyol
Joaquin Almunia, ha assegurat que no es pot dir amb certesa que un Estat Català
quedés fora d’Europa. També tenim l’informe del Parlament britànic en què s’assegura
que Escòcia no podria ser foragitada en cas d’independitzar-se, redactat ni més
ni menys que pel director general honorari de la Comissió Europea i persona que
ha supervisat tres de les darreres ampliacions de la Unió. Un punt a tenir molt
en compte: mentre el Parlament de la Gran Bretanya fa informes defensant que
Escòcia continuï a la Unió en cas d’independència, el Parlament espanyol ens
amenaça amb les plagues bíbliques i el veto, com si fos el més normal del món.
En resum, en aquest tema no hi ha
res clar i, oficialment i més enllà d’opinions, la Comissió només es mullarà si
algun estat demana de forma oficial un dictamen. Espanya ja ha dit que no
demanarà res. Per alguna cosa deu ser. Perquè en aquest tema falta a la veritat
tant el que diu que sortiríem d’Europa automàticament com el que diu que no hi
ha dubte que ens hi quedarem com si res hagués passat. La reunificació
d’Alemanya va demostrar que Europa pot ser molt flexible quan vol, fins al punt
d’incloure dins les seves fronteres un estat sencer amb molts més milions
d’habitants que Catalunya, l’antiga RDA, sense haver de fer ni tan sols un
tractat d’ampliació.
Que el camí no serà fàcil ho
sabem del primer dia, però llegit amb deteniment l’informe britànic hi ha gruix
jurídic suficient per no donar res per tancat. Debatre sobre el sí o el no d’un
tema que cap dels que parli pot dir res amb seguretat no deixa de ser una
pèrdua d’esforços. No hi ha exemples, ni jurisprudència, ni precedents, del què
parlem. L’objectiu del full de ruta del President Mas (com era el lema de la
manifestació de l’11 de setembre) és Catalunya nou estat d’Europa. Cap aquí hem
d’anar en comptes de perdre el temps, com deia l’admirat Pla, amb
collonades. La gent ha de votar el 25
sense por, amb el cap, amb el cor i amb la cartera i tot si es vol, però
sobretot sense por. I el 26, el missatge ha de ser que el President ha estat
reforçat per liderar el procés i que es plantarà a Madrid a negociar amb una
majoria aquí igual que la que té el PP allà. Si això no va així, haurem acabat
abans de començar.
<< Inici