El Parlament proclama el dret a decidir

Dimecres al Parlament va tenir lloc la votació més important d’ençà la seva reinstauració el 1980, més i tot que la de l’Estatut del 2006. La cambra catalana, representant de la sobirania del poble català, va reconèixer aquesta sobirania i va declarar que el poble de Catalunya tenia dret a decidir, lliurement i democràtica, el seu futur. Els diputats vam recollir la voluntat expressada a les urnes per una gran majoria de conciutadans el passat 25 de novembre i la vam aprovar de forma solemne. Comença un camí gens fàcil però amb una incontestable voluntat pacífica i democràtica, democràcia en estat pur, un camí gens fàcil deia cap a una consulta en que tothom es pugui expressar amb lli-ber-tat. A qui pot fer por la veu de les urnes? A qui pot fer por que un poble s’expressi de forma lliure i democràtica? A cap demòcrata segur que no.

De totes maneres dimecres no es va votar cap declaració independentista, cal recordar-ho per la intoxicació permanent d’alguns sinó el dret dels ciutadans de Catalunya a decidir. I en una consulta, un pot decidir votar que sí o que no al que es pregunti. Per això costa d’entendre especialment el vot oficial del PSC i la seva foto al costat de PP i Ciutadans. Es va flexibilitzar i molt el text inicial de la declaració per incorporar una partit que malgrat sigui l’ombra del que va ser continua sent important al país, especialment a nivell municipal. Un partit que es va presentar a les eleccions de fa dos mesos defensant el dret a decidir en el seu programa. Hi havia ganes i voluntat, mentre que per la banda socialista res era prou i tot eren excuses per no haver de votar sí. Navarro i la direcció barcelonina del PSC ha optat per fer un reset després de la triple desfeta electoral i virar el rumb cap al PSOE. Ja no hi ha dues ànimes, es va veure dimecres amb un vot que hagués estat impensable la legislatura passada. Aquest PSC acabarà com a residual, amb el mateix nombre de diputats que la seva obsessió en aquests moments, Ciutadans, a qui atribueix tots els seus mals. Molt trist.

Lamentar també el “no” del primer secretari dels socialistes gironines, Juli Fernàndez, l’únic socialista de fora de Barcelona juntament amb el tarragoní Xavier Sabaté. L’ànima molt majoritària del PSC de les nostres comarques no crec que sigui la del no al dret a decidir, ni tampoc la seva, que com a alcalde té penjada l’estelada a l’entrada de Palafrugell. Sigui com sigui, s’inicia dins aquest partit un profund debat sobre el què ha d’acabar sent amb un resultat que pot no ser gens positiu per al país.

Malauradament, la capacitat de perdre la carta de navegar no és exclusiva dels partits anomenats “clàssics”, els de sempre, sinó que les noves incorporacions també, com hem vist amb la votació de la CUP. Davant la votació més important dels darrers trenta davant, davant una declaració sobre el dret a decidir, un partit independentista es permet el luxe que 2/3 parts dels seus diputats no hi votin a favor i s’abstinguin. Qui ho pot entendre això? Un sí crític? El sí crític es fa votant sí i explicant-ho. Les CUP han despertat en el món real i s’han equivocat com tots els mortals valorant més els seus interessos de partit que la capacitat de renunciar al tot per un acord final més que acceptable. Política tradicional en estat pur exercida per aquells que en reneguen.

De PP i Ciutadans, res a dir, nacionalisme espanyol ranci i caspós, coherència total per qui considera que Catalunya és una simple regió, una realitat només administrativa, d’una sola nació que es diu Espanya. Cal però que ells que presumeixen de demòcrates respectin la primer norma de la democràcia que és el respecte a les majories, majoria que aquí és de 2/3 terços, no d’un o dos diputats. Ja no demano respecte als catalans per poder decidir el seu futur perquè ja han deixar clar que aquest respecte no el tenen.

En resum, comença un procés ple d’incerteses però sense, de moment, traçat alternatiu si nosaltres i els que ens venen darrera volem continuar vivint com a catalans en un país que pugui ser pròsper gràcies al nostre esforç.