Un any sense res per celebrar

A tres dies perquè s’acabi l’any, és un bon moment per fer un resum d’un 2012 que no ens ha donat gaire motius per a celebracions. Tres fets per mi el resumeixen: la cruesa de la crisi econòmica, la voluntat recentralitzadora de l’estat espanyol i el camí sobiranista decidit pel poble català en les eleccions del 25 de novembre. Anem per punts. L’atur s’ha situat a nivells propis de països subdesenvolupats, han augmentat l’IVA i altres impostos que afecten el consum i l’emprenedoria, i els rescats bancaris situen el nostre punt de decisió econòmica a Brusel·les (o Berlin millor dit) i no pas a Madrid. Dues vagues generals amb manifestacions multitudinàries han discutit el mite que el PP disposa de bons gestors econòmics. De Guindos i Montoro ho han desmentit, i també el no lideratge de Rajoy.

L’estat no s’aprima i es limita a centrifugar les exigències de dèficit de la Unió Europea cap  a les autonomies, que són les que sustenten la immensa majoria de l’estat del benestar. Una mesura aquesta, exigir un dèficit a les autonomies inferior al que s’autoexigeix l’estat, que en el cas de Catalunya els serveix com a una excusa més per l’ofec de l’autogovern, que s’ha demostrat com una de les obsessions del PP aquest any que acaba i que, malauradament tot fa pensar que continuarà el 2013. Hi ha ofec econòmic no invertint el que toca ni executant el poc compromès i n’hi ha també no pagant el que es deu però cobrant interès per avançaments provocats per aquest no pagament. I també hi ha ofec econòmic quan no es garanteixen solucions per a  la injustícia que suposen aquests 16.000 milions llargs d’euros que marxen de Catalunya i no tornen.

Històric el cop de porta de Rajoy a la negociació d’un pacte fiscal per a Catalunya demandat per una gran majoria del Parlament i del poble català, un cop de porta que es produeix pocs dies després d’un altre fet històric, la manifestació més gran viscuda mai a Catalunya, la de l’11 de setembre. El 2012 és l’any que els catalans hem dit prou, en què hem estat cridats a les urnes i una majoria important del poble ha optat pel dret a decidir el seu futur, lliurement i democràticament. Aquest “ja n’hi ha prou, fins aquí hem arribat” no s’entendria sense l’ajut dels separadors, d’aquells que han atacat l’autogovern sense cap vergonya, que ens han espoliat mentre ens han titllat d’insolidaris, que ens volen assimilar a una Espanya que no serà mai la nostra, que no respecten la nostra llengua ni els símbols de la nostra nació, i un llarg etcètera. El catalanisme fins ara transversal ha donat pas a un sobiranisme també transversal i centrat, allunyat del radicalisme.

Políticament el 2013 ha de ser l’any de negociació i preparació de la consulta sobre el futur de Catalunya combinat amb l’any en què s’ha d’intensificar la lluita contra la crisi, una lluita que comportarà encara més sacrificis per ajustar el nostre estat del benestar a allò que podem pagar. N’hem de ser tots conscients que viure per sobre de les nostres possibilitats, que gastar més del que s’ingressa, s’ha acabat. Ara bé, l’esforç fiscal dels catalans dóna per patir força menys del que patim ara i, sobretot, per posar unes bases de cara al futur en forma d’inversions i de polítiques en favor de l’emprenedoria que ara Espanya ens nega. És a dir, no ens estem jugant el present sinó que ens juguem el futur, per això hem d’afrontar el repte pensant a mig i a llarg i no a curt. Aquest punt és el que ens dóna el plus de responsabilitat per afrontar els reptes plantejats, que per grans que siguin, no n’hi ha d’impossibles si la majoria del país té clars els objectius. Aviat ho sabrem.