Surrealisme a la política catalana

No parlaré més dels resultats electorals de diumenge perquè ja s’ha fet abastament i permeteu-me que em centri més en l’endemà perquè la situació, a priori, arriba a extrems de cert surrealisme. Catalunya deu ser l’únic país del món en què la majoria dels partits no es presenten per governar sinó per quedar segons i poder liderar l’oposició. Si això podia tenir mitja explicació -posant-hi- ganes en plena campanya electoral, quan les travesses eren una CiU amb més de 62 diputats, una vegada les urnes han parlat i han deixat el president Mas amb 50 diputats ja no té cap sentit. Els reptes de país pendents, referèndum però també dia a dia, són tant i tant importants que no els pot afrontar un govern dèbil. I aquí tothom té la responsabilitat que té, el primer el que té 50 diputats però el segon el que en té 21, després el de 20 i anar fent.

Si hem de fer cas del què diuen els màxims dirigents d’Esquerra, a Catalunya tindrem el primer partit de l'oposició que farà de govern des de l'oposició: ho votarà tot i dirà ok a tot el que faci el govern, però parlarà en nom de l'oposició. Mare de Déu Senyor! Quanta i quanta gent va votar ERC convençuda que farien govern amb CiU arribat el cas? És responsable que governi sol un partit amb només 50 diputats, cosa que no havia passat d’ençà 1980? Amb el què tenim al davant? És lògic ni voler-ne parlar tan sols de governar en coalició? Mireu que van tenir poques manies amb en Maragall i sobretot amb en Montilla, però es veu que governar amb nacionalistes als d'ERC els hi fa urticària. Quin és el problema de fons, d’entrar o no al govern? Doncs interessos exclusivament de partit, intentar salvar-se de la impopularitat d’uns ajustos inajornables i a veure si així fan un grapadet més de diputats a la propera aprofitant el desgast de CiU. El que passa és que aquests ajustos, estiguin en el govern o a l’oposició, ERC els haurà d’acabar votant perquè en cas contrari no s’aprovaran. I si no hi ha ajustos, no acomplirem amb els objectius de dèficit que ens imposa Europa. I què passaria en aquest escenari? Doncs ja tindríem l’excusa perfecte perquè l’estat espanyol ens intervingués amb l’aplaudiment internacional. I adéu referèndum també! I si algú es pensa que als de Madrid els tremolarà la mà, està molt equivocat. I més ara que la lectura que fan és que ells han guanyat i els d’aquí hem perdut, que serà una lectura equivocada però que és la seva.

De fet, vivim en un país de lectures equivocades i fets curiosos. O no és curiós que l'endemà mateix de la votació, a primera hora del matí, s'imputi els dos periodistes del Mundo? Es veu que el divendres devia ser complicat o poc agraït. I no n’és també de curiós que l'endemà de l'endemà peti mig PSC? No tres dies abans, l’endemà de l’endemà. Però segur que tot es casualitat. O potser també és culpa d’en Duran! La realitat com jo la veig és que no tothom és conscient del què s’està jugant Catalunya i encara n’hi ha que es dediquen a la política de vol gallinaci. El més trist de tot és que són precisament els que més importància haurien de donar al procés obert. I en comptes de pensar en les properes generacions, pensen en les properes eleccions. Però ens agradi o no, és el què hi ha i el que la gent ha triat.