divendres, 30 de setembre de 2011

Si no sabem on som, no entendrem res del que està passant

Potser em faré pesat amb dades, però aquesta és la freda foto d’on estem. Els pressupostos de la Generalitat van tenir l’any passat, el 2010, un dèficit de 8.352 milions d’euros, que són prop d’un bilió i mig de les antigues pessetes. Això vol dir un 4,2% del PIB, un punt més del que havia assegurat el PSC que hi havia en fer el traspàs de govern. La sanitat sola va generar l’any passat a Catalunya un dèficit de 850 milions d’euros. L’única partida pressupostària que s’incrementarà aquest any en els pressupostos de la Generalitat serà el pagament dels interessos del deute, un 51,9% més. L’increment sol supera el pressupost de 5 departaments del govern. Durant el 2011, cada dia pagarem 4 milions d’euros d’interessos i el 2012 seran 6 milions d’euros diaris, que aviat és dit. En només 2 anys, entre 2010 i 2012 la partida d’interessos financers s’haurà més que doblat i serà 8 o 9 vegades la partida del departament de Cultura. Un de cada tres euros gastats el 2010 venia de l’endeutament. Hi ha 54.000 milions d’euros en factures per pagar més enllà del 2020. Catalunya té avui prop de 700.000 persones desocupades, una taxa d’atur del 18%, és a dir, 700.000 persones que no tenen sou fixe, ni nòmina.

Si no tenim clara aquesta foto, no entendrem res del que passa. Amb tota la cruesa, el president Mas va demanar dimarts als grups del Parlament la màxima responsabilitat i unitat política per sortir de l’atzucac, especialment a aquells que havien provocat en bona part aquesta situació. El PSC i Iniciativa no es van donar per al•ludits, com si ells no haguessin governat mai ni tinguessin cap responsabilitat. Dels comunistes no podíem esperar res però el PSC ha perdut en aquest debat el poc capital que tenia, ser un partit amb mentalitat de govern. Esquerra en canvi, va reconèixer una mica quina era la situació. El PP per la seva banda està en campanya però és cert i s’ha de reconèixer que venint de l’oposició va col•laborar aprovant els pressupostos d’enguany. Encara espero escoltar d’uns i altres (també dels sindicats, perquè no dir-ho) alternatives al que s’està fent des del Govern: sabem que no agrada però no el que farien ells. Bé, sí, recuperar l’impost de successions com si fos la pedra filosofal. I posar el de patrimoni, si es pot. Total, uns 250 milions, restat del forat de 8.352 milions del 2010 en falten 8.102 milions d’euros per retallar. Com ho fem? Silenci sepulcral.

La situació obliga a prendre mesures que no agraden a ningú, menys encara als gestors polítics, als governants. És sempre millor invertir, fer inauguracions i repartir subvencions que no pas retallar i dir no. Però la gravetat de la realitat s’imposa. El Govern no pretén carregar-se l’estat de benestar, pretén salvar-ne la seva essència, una cosa impossible si com anàvem fins ara. Estem parlant d’evitar gastar de més 8.352 milions d’euros, no 50 o 100. És una xifra que no deixa espai a la demagògia. Ni espai per a continuar fent la bola grossa i esperant que siguin les generacions venidores les que paguin que nosaltres hàgim viscut per sobre de les nostres possibilitats. Ho va dir el president Mas dimarts: “¿la solidaritat val per tot, excepte per les generacions futures? Excepte pels nostres fills i els nostres néts? Si el llegat que deixem és una acumulació de deutes i d’interessos per pagar, ¿no correm el risc de ser vistos com la generació més egoista de la història, l’única que pretén viure millor que els seus descendents? Crec que cada generació hauria de pagar la seva hipoteca, i no deixar-la en herència.” Es pot dir més fort però no més clar. Reflexionem-hi.



divendres, 9 de setembre de 2011

La Justícia és un catxondeo?

A finals de l’any passat, la pseudojustícia que patim en aquest país va anul•lar cautelarment part dels reglaments d’ús del català de l’Ajuntament de Barcelona i de la Diputació de Lleida, en base a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. A “l’Esgarrapada” d’aquella setmana vaig dir que de confirmar-se via sentència suposava el cop més dur per a la nostra llengua des de la fi del franquisme. Com veiem, les coses no poden fer més que empitjorar i ara el míssil ha anat directe contra la immersió a l’escola.

Fa 30 anys que el nacionalisme espanyol d’arrel balcànica intenta carregar-se el model lingüístic com a primer pas per carregar-se la convivència a Catalunya. Volen conflicte perquè enmig del conflicte, enmig de la merda, és on es trobem més còmodes. El Tribunal Constitucional sempre va donar la raó a la Generalitat i al Parlament fins l’any passat amb la tristament famosa sentència de l’Estatut, en que va girar com un mitjó la seva pròpia jurisprudència. El nacionalisme espanyol finalment va aconseguir obrir una escletxa i des de llavors està masegant amb ungles i dents per engrandir-la, costi el que costi. Aquí han trobat la complicitat d’una part del poder judicial, poder que - recordem de passada- ha estat el poder de l’Estat que menys ha passat pel filtre democràtic d’ençà la mort del dictador. I hi ha trobat tanta complicitat que un Tribunal Suprem o un Tribunal Superior es veuen amb cor de qüestionar i fer rectificar lleis, una cosa que només pot fer el Tribunal Constitucional. Però és igual, la Justícia a Espanya manca avui de qualsevol independència política i m’atreviria a dir que de qualsevol credibilitat.

Per això el TSJC s’atreveix a amenaçar la Generalitat i donar un termini de dos mesos per carregar-se la immersió; per això després surt el seu president dient que això només afecta les tres famílies (3 de 1,2 milions) que van recórrer; per això després el mateix Tribunal ha de fer una nota desmentint el seu president; i per això després diferents magistrats del mateix tribunal surten a donar la raó al president. Un catxondeo propi de l’Espanya dels Ozores que alguns troben a faltar. Sembla que la sentència l’hagi redactada en Chiquito de la Calzada i la surti a interpretar en Fernando Esteso. Caspa, caspa i més caspa. De fet la sentència no és altra cosa que la coartada pel cop d’estat, res més, ja se la faran venir bé, no patiu.

El que no entenen aquesta colla de talibans és que el seu somni d’appartheid lingüístic, de classes separades de catalanoparlants i castellanoparlants no serà tolerat per Catalunya. De cap manera. Ni amb sentències, ni amb inhabilitacions, ni amb el sumsumcorda. Poden expoliar-nos i podem asseure’ns a parlar del que paguem i dels que ens tocaria rebre; ens poden regatejar aquella i aquesta competència i en parlarem; ens poden dir insolidaris als morros quan si Baviera pagués a Alemanya el 10% del seu PIB com fem nosaltres amb Espanya ja seria independent, i negociarem; podem aguantar moltes coses però el límit és la convivència i el nostre ésser com a poble, com a nació. I el moll de l’òs de Catalunya és la llengua. Aquí, ni parlarem ni negociarem. A les escoles catalanes no hi ha cap problema de llengua: ho diuen inspectors, mestres, pares... Empíricament es demostra que els nanos surten de l’escola amb perfecte coneixement de les dues llengües oficials, amb millor castellà inclús que els alumnes de comunitats autònomes monolingües castellanes. El Parlament Europeu ens dóna la raó... però és igual, no entra en el cervell de cap defensor de l’Espanya eterna que la llengua vehicular de l’ensenyament pugui ser una que no sigui el castellà. És igual quins siguin els resultats i és igual la realitat, el nacionalisme espanyol ha estat sempre de baioneta, no de lletres.

I tampoc no és cap casualitat que tot plegat passi ara, quan la gent té altres preocupacions al cap com les derivades de la crisi econòmica i l’atur, i quan acabem de veure una reforma constitucional sectària que obre les portes de bat a bat a la reconquesta centralitzadora. Des de Catalunya hem de plantar cara, institucions i ciutadans. Si no fóssim capaços de plantar cara a aquesta ofensiva estaríem morts com a país. Catalunya ha sobreviscut com a cultura a dictadures sagnants i a tots els intents colonitzadors espanyols que ha sofert, i ara no pot ser diferent. L’atac a la llengua, en el fons, ha estat històricament un element aglutinador a casa nostra perquè la defensa del català ha unit dretes i esquerres, nacionalistes i no nacionalistes. Els defensors de la convivència amb Espanya, de que Catalunya pot ser plena com a nació dins una Espanya plurinacional, ens estem quedant sense arguments. Parlar avui ja d’Espanya plurinacional sona a acudit de mal gust. Els separadors estant anant més enllà que els separatistes i, malauradament, estan guanyant.