divendres, 26 de juny de 2009

Una sentència que no mereix respecte

El 6 d’octubre de 2004, dues joves policies en pràctiques eren torturades, assassinades i els seus cadàvers vexats a l’Hospitalet. Va ser un crim brutal que resulta que va tenir com a autor un individu amb permís penitenciari tot i tenir vuit condemnes per delictes sexuals i robatori. L’any passat, l’Audiència de Barcelona el va condemnar a 83 anys de presó pel doble crim després de valorar proves tan determinats com empremtes digitals, petxades, restes de semen, objectes robats a les víctimes i gravacions en les que se’l veu al voltant del seu pis abans i després dels assassinats. En resum, una sentència d’aquelles que deixen poc espai al dubte, per no dir cap. Doncs bé, resulta que ahir el Tribunal Suprem decideix anul•lar la sentència de l’Audiència de Barcelona perquè considera que era un jurat popular el que havia de jutjar el cas.

Això comporta que l’assassí seria avui al carrer si no fos perquè té altres condemnes pendents que el tindran a la presó fins el 2021. Però si no les tingués, avui seria al carrer. Davant d’aquest fet, d’aquesta barbaritat, els ciutadans no poden fer altra cosa que indignar-se i preguntar-se si els diners dels impostos que es destinen a pagar jutges i fiscals són en realitat diners llançats a les escombraries.

Encara no saben els tribunals quin són els casos que ha de jutjar ells i quins un jurat? Però quina mena de justícia bananera és la que protegeix la nostra seguretat i la de les nostres famílies? La Justícia ja va fallar permetent que un delinqüent sexual amb una llarga condemna sortís amb permís penitenciari i matés i torturés a dues noies joves. Però la incompetència judicial sembla no tenir límits i ara l’assassí tornaria al carrer sense que cap jutge rebés cap sanció ni cap inhabilitació. Potser seria bo que si ses senyories consideren que aquesta persona pot córrer pel carrer primer passés uns dies en companyia seva, a veure si després continuen pensant el mateix. No hi ha dret!

El Suprem ha generat alarma social amb la seva sentència i també ha creat encara més indignació contra el sistema judicial després d’un any força “lluït” pel que fa la facilitat dels delinqüents a l’hora de sortir al carrer. Jutges i magistrats semblen avui intocables, instal•lats en una mena de corporativisme predemocràtic i penso que comença a ser hora que ens deixem d’hipocresies. La Fiscalia va fer pública una nota de queixa tot i dir que respecta la sentència del Suprem. Doncs jo no la respecto,carai, s’han de començar a dir les coses clares. No només no la respecto sinó que em fa fàstic i penso que el legislador estatal alguna cosa hauria de fer davant aquest autèntic escàndol que si no esdevé nova tragèdia és degut a que l’acusat té un llarg “currículum” que el mantindrà a la presó.

Però, i si no l’hagués tingut i aquest cap de setmana ja corregués pels carrers de Barcelona? I si tornés a matar? Aniria algun jutge a la presó? Qui assumiria la responsabilitat per aquestes noves vides truncades? No pot ser, ja està bé. Sembla que ens prenguin el pèl i que juguin alegrement amb la

nostra seguretat i amb els nostres diners malbaratant processos judicials. Calen mesures per posar fi a aquest tipus d’animalades judicials, mesures dràstiques, contundents i immediates. És el mínim que podem exigir com a ciutadans que ja en tenim la pipa plena, la veritat, de tanta incompetència i de tanta impunitat.


(Article d’opinió emès per Onda Rambla Girona el divendres 26-06-09 dins la secció “L’esgarrapada”).

dijous, 4 de juny de 2009

Míting de CiU a Girona: chapeau!

Acabo d'arribar del míting central de CiU a Girona. Molt de nivell i molt parlar d'Europa, cosa estranya en aquestes eleccions per part dels altres partits, especialment dels d'obediència estatal com el PP i el PSC. Si a l'acte hi havia algú que encara es preguntava per què havia d'anar diumenge a votar, em sembla que ha surtit sense cap dubte. Catalunya és Europa, ho hem estat sempre, i més Europa és també menys España. Hem de començar a mirar més cap allà i no tant cap a Madrid. Dins Europa és on Catalunya ha de trobar el seu espai, però encara queda malauradament molt de camí per recórrer.