I ara, què?

Els que teniu la paciència d’escoltar els divendres el meu modest comentari haureu notat que fa dies que no parlo del procés de transició nacional. De fet no ho faig des del 9N. He preferit escoltar i observar més que no pas entrar en una batussa que ja té massa actors. Perquè estem en plena batussa entre els partidaris del dret a decidir, per molt que es vulgui dissimular de cares a la galeria. Hi ha batussa a nivell de partits però també a nivell de carrer, també a l’ANC... per culpa del full de ruta a partir del 9N.

No deixa de ser curiós que a les manifestacions i mobilitzacions de l’11 de setembre tots haguem anat sempre junts, units i sense cap sigla, i ara es plantegin unes eleccions plebiscitàries en que no hi pugui haver una llista junta, única i sense cap sigla dels partidaris al dret a decidir o fins i tot de l’independentisme, si es vol. Personalment, sempre he estat un escèptic amb l’esquerra d’aquest país, que quan més cap a l’esquerra està més sectària es torna. Ha estat sempre així, la història ho demostra. Un exemple del què dic, traslladat al que passa ara: el president Mas s’empassaria el gripau de compartir llista amb en Joan Herrera però aquest no faria mai el mateix. Primer és ser d’esquerres i després hi ha el procés, el país i la resta. Sempre ha estat igual, a ningú li pot sorprendre que Herrera demani el retorn del tripartit canviant però el PSC per Podemos.

És ben cert que a molta gent de bona fe li ha sorprès la resposta d’ERC primer a la proposta de nou 9N del president i ara al seu full de ruta. Recordem que el surrealisme arriba als extrems que malgrat vam poder votar el 9N amb una pregunta pactada i haver estat un èxit, el Govern del país perd el suport parlamentari dels republicans i queda a precari quan més fort hauria de d’estar. Jo tinc una teoria fa temps sobre quina era l’estratègia real d’ERC, però que ja explicaré més endavant, no vull en aquests moments d’abundància de pells fines que m’acusin de dinamitar res, Déu me’n guard. El que sí em sorprèn és que no es vulgui entendre que si fem unes plebiscitàries sense una lectura clara de portes enfora, no hauran servit per a res i el procés serà mort. Així de cru.

I si s’han d’avançar les eleccions simplement per complicar més la composició del Parlament, fer ingovernable el país i engreixar Ciutadans i Podemos doncs potser que ens aturéssim un moment a agafar aire i rumiar. Ho dic perquè sembla que haguem entrat en una mena d’esprint quan hauríem d’estar en una carrera de fons. Aquesta pressa per unes eleccions és força sospitosa, la veritat. No hem ni tingut temps de reflexionar sobre el 9N, i crec que hi ha algunes coses que s’haurien de mirar amb molt de compte i que molta gent no gosa fer per no sortir-se del que algú ha decidit que és el políticament correcte. De fet, les darreres enquestes que donen una majoria justeta o ni això a la suma de CiU i ERC també van en el mateix sentit. Si el 9N va mobilitzar tot el si+si és evident que tenim un problema. No oblidem que tot i així un 20% dels votants del 9N no van apostar pel si+si. Això són dades que cal analitzar en comptes de bramar contra qui les posa sobre la taula. I també mirar quin ha estat el mapa de la participació a nivell de tot Catalunya. Els que desitgen la independència podrien arribar a la conclusió que encara queda feina per fer, buscar més complicitats, o dit d’una altra forma, s’ha d’acabar de passar el rasclet. Perquè és important per un independentista poder convocar una consulta però encara ho hauria de ser més guanyar-la, penso jo.

En fi, ara sortosament tindrem un parell de setmanes per frenar i reflexionar. Mengem els torrons, brindem i expressem els nostres millors desitjos amb aquells que més estimem. Bon Nadal i Bones Festes a tothom!