Volem votar... també al Barça!

Sandro Rosell va deixar ahir la presidència del Barça de la mateixa manera que ha afrontat els anys del seu curt mandat: sense explicar-se. La manca de comunicació, els errors evidents en aquest camp, la improvització constant, i el mantenir de portaveu una personatge con Toni Freixa, no ha estat a l’alçada del que mereix i requereix una institució de la magnitud del FC Barcelona, que agradi o no, és molt més que un club. És sorprenent que una candidatura plena de JASP, de professionals alguns de prestigi, empresaris d’èxit que haurien de conèixer com és mou el món avui en dia hagin estat capaços de fallar estrepitosament en la comunicació. Llevat que, és clar, Rosell i companyia consideressin que la manera de portar el club era l’obscurantisme, la informació poca i parcial, vers una massa social que tampoc, la veritat, exigia massa, ni tan sols quan se la mentia descaradament.

Si Rosell ha plegat pel contracte d’en Neymar, no s’entén. Encara no està imputat i encara que ho estigui, si ell realment estar segur del què va fer ha de tenir el coratge de donar la cara en defensa i nom del club en comptes de dimitir de forma covarda. Defensar-se no és perjudicar al club si les coses s’han fet bé. Encara s’aguanta menys l’argument quan el seu substitut pot acabar tan imputat com ell. Una altra cosa és si tot plegat hagi estat una nyap que pugui tenir conseqüències patrimonials pel Barça en el futur, via Hisenda. O bé, que pot ser el més probable, que una vegada més Rosell hagi mentit al soci i a tothom, aquesta vegada sobre els costos reals del fitxatge del brasiler.

Les amenaces aquí serien una bona cortina de fum per desviar l’atenció, sense menystenir la gravetat d’un problema inacceptable. Dic això perquè les amenaces no són d’aquesta setmana i, en canvi dilluns en roda de premsa Rosell es va mostrar desafiant i sense rastres de cap ganes de plegar. Quan un pensa plegar, no engega un projecte de la magnitud de les obres del Camp Nou i entorn, en fan la presentació i l’endemà se’n va. D’altra banda, ell ja havia vist que li havia passat a Joan Laporta amb això de les amenaces quan va netejar el Camp Nou de delinqüents. Parèntesi: molt no el devia preocupar a Rosell aquest fet segons va demostrar arribant en campanya a un acord amb grups violents que havien estat foragitats del camp i ell va intentar que hi tornessin a ser, i que si no hi són és gràcies als Mossos.

Tampoc es pot queixar Rosell de que un soci amb algú suposadament al darrera el persegueixi. També Laporta va tenir un soci amb algú suposadament al darrera que li va presentar una moció de censura i crec que Rosell aquí coneix molt bé de què parlo.

Precisament, el gran error de Rosell una vegada assolida la presidència amb un suport social impressionant va ser no saber passar pàgina, tenir la grandesa suficient per mirar endavant i fer desaparèixer definitivament aquest fantasma d’en Laporta que sembla que encara el desperta a les nits i que dóna la sensació, en el fons, que el té acomplexat. El dit a l’ull a en Cruyff (que no és sant de la meva devoció), la fredor amb en Guardiola i, sobretot, aquesta acció de responsabilitat patrimonial que exigeix als seus antics companys de junta li ha fet un mal irreparable, un mal que s’ha fet ell sol i que ha mantingut constant el mal viure a l’anomenat entorn.

Rosell marxa i deixa un president legal però sense la legitimitat d’unes votacions. S’obre un període d’interinitat que difícilment arribarà al 2016 i que genera una debilitat al club totalment contraproduent en aquests moments quan es tenen tants fronts oberts. No podem viure més èpoques d’inestabilitat i el que cal, per tant, és que els propietaris del club, que som els socis, puguem votar acabada la temporada un president i un equip que, enfortits, afrontin els reptes plantejats. Aquest és l’únic servei al club que han de fer els actuals directius, si el seu objectiu és aquest, servir a un club que és més que un club.