I tant, que són uns pressupostos socials!

El conseller Mas-Collell ha presentat aquesta setmana al Parlament els pressupostos de la Generalitat per al 2014. Dues realitats a destacar: per primera vegada els darrers anys, no hi ha noves retallades a les xifres de despesa i la seva “obsessió” per protegir, per blindar, l’estat del benestar. Sembla que alguns partits de l’oposició els molesta aquesta realitat però 71 cèntims de cada euro que gastarà la Generalitat l’any vinent serà per educació, sanitat i benestar social, el percentatge més alt fins ara en uns pressupostos. Aquest fet es veu clarament també en l’increment de 91 milions d’euros als recursos que s’aporten a partides com el PIRMI, les beques menjador, la lluita contra la pobresa infantil o els habitatges de protecció socials per a persones que han patit desnonaments.

Però a més d’aquesta vessant social, són també uns pressupostos que tenen per objectiu generar activitat econòmica i crear llocs de treball i, en aquest sentit, incorporen una aposta per la recerca i la innovació, amplien l’oferta de places de formació professional, despleguen el fons per al foment del turisme, contemplen nous instruments per a l’Institut Català de Finances i impulsen les polítiques d’ocupabilitat.

Malauradament però, són uns números molt limitats, que no es corresponen amb la creació de riquesa i l’esforç fiscal dels catalans, i que no es poden analitzar sense tenir en compte la situació econòmica actual però tampoc sense tenir present l’agressió econòmica constant que pateix Catalunya per part de l’estat. Parlo de l’espoli fiscal que és el marc general del drama, i dels incompliment continuats del govern de Madrid, sigui amb la disposició addicional tercera, les beques, la dependència, etc. Enguany també es concreta amb l’escandalós objectiu de dèficit exigit per Madrid i que ha estat recorregut als tribunals i també amb els 1.700 milions del FLA que havien d’arribar per pagar proveïdors i que Hisenda ha descomptat a darrera hora malgrat la paraula donada.

És evident que en aquest escenari s’ha de fer un esforç addicional per part del país que es tradueix en el pressupost del 2014 en una previsió d’ingressos de 864 milions d’euros a través de la venda d’actius reals, és a dir, patrimoni, 1.454 milions d’euros per la via de les concessions i 174 milions d’euros provinents de taxes i tributs propis. Això és vendre’s el país? Jo en dic possibilisme polític per mantenir la qualitat dels actuals serveis públics que ja no poden aguantar més ajustos i sense escurar encara més les butxaques dels catalans. Dimecres el president Mas va reptar l’oposició a dir d’on retallaria dos mil milions d’euros per estalviar-se vendre patrimoni i fer noves concessions. El silenci sepulcral encara s’escolta avui.

 

El mateix que s’escolta quan, si mirem portes endins de casa nostra, el plom propi que portem a les ales es tradueix en haver de pagar 2.077 milions d’euros d’un deute generat en la seva immensa majoria durant els anys del tripartit (8.300 milions només el darrer any, el 2010) i l’invent tripartit de la inversió diferida, que fa que els pressupostos del 2014 hagin d’incloure una partida de 787,5 M€ per pagar inversions ja fetes. Si després del que hem dit, algú encara pensa que la qüestió nacional i la qüestió social no van lligades o que Catalunya pot sobreviure sense cap canvi amb l’actual relació amb Espanya, sincerament, que s’ho faci mirar.