Ens creiem la importància del turisme?

Sovint em pregunto si som prou conscients de la importància cabdal que té a casa nostre el sector turístic com a motor econòmic. De fet, a dia d’avui és el principal coixí que tenim, ja que ha permès mantenir els llocs de treballs en plena crisi. El turisme a Catalunya ocupa de forma directa 400.000 persones a Catalunya i representa el 12% del nostre PIB, que aviat és dit. En el passat recent, ens ha fet com mitja vergonya reconèixer la nostra dependència, sana, del turisme, com si fos una menysvaloració comparat amb el que suposava una dependència de la industria. Dèiem que érem zona turística amb la boca petita. Sortosament, aquesta concepció a dia d’avui ha canviat però encara ens queda molt de camp per córrer.

A vegades ha donat la sensació que els turistes veien sols i tot, que no calien polítiques de promoció ni una oferta que anés més enllà del sol i platja. Això ja no és així, el turisme és una indústria molt competitiva, mundial, i requereix l’atenció per part d’administracions i privats a que obliga la part de PIB que genera. I tenir present que qualsevol normativa nova, qualsevol impost nou, pot repercutir en la competitivitat d’aquesta indústria. Precisament, un altre dels problemes històrics és que en temes de turisme, tants caps tants barrets: les administracions han anat cadascuna per la seva banda i el sector privat ha fet exactament el mateix. Més que entrar en competència amb altres zones turístiques del nostre entorn, ens hem fet competència entre nosaltres a tots nivells. Aquest model propi de país subdesenvolupat ha estat deixat de banda però no del tot. Costa encara a l’actualitat unir esforços quan és bàsica la cooperació a totes bandes per optimitzar els pocs recursos disponibles.

Sortosament, la Costa Brava ha aguantat tots els xotracs que hi ha hagut primer perquè té un marc únic, i després perquè molta gent ha fet els deures i ha tingut visió suficient per adaptar-se i oferir al visitant el què volia trobar. La Costa Brava avui ja no són només l’encant de Cadaqués, les cales de Begur, els serveis de Platja d’Aro o el lleure de Lloret, sinó que també s’hi ha afegit el Dalí de Figueres, el romànic de Sant Miquel de Cruïlles, el cicloturisme per les Gavarres o el turisme rural de l’Empordà. I l’objectiu no és que vingui gent i vinguin només a casa meva; és que vingui gent, i si ve gent, que també passin per casa meva. Però la gallina dels ous d’or s’ha de mimar i se n’ha de tenir cura. La promoció continua sent una eina fonamental. En temps de dificultats, cal pensar molt bé cap a on invertim i en els objectius que busquem. Queden enrere els temps de bonança i un cert dispendi, d’equipaments poc pensats avui difícils de mantenir i de dubtosa utilitat.

I queden debats eterns que algun dia s’hauran de resoldre, que s’haurà de tenir el coratge de resoldre, com la desestacionalització de les vacances com es fa a França especialment i altres països, que ens eviti el col·lapse total de l’agost i ens permeti oferir un millor servei durant més mesos. Que molt poc perquè aquest tema esdevingui inajornable, potser ja ho seria si els conflictes al nord d’Àfrica no haguessin fet tornar un turisme que ja havíem perdut. O debats com la revalorització dels espais naturals com a eina turística sense malmetre les activitats del sector primari que es puguin estar fent en aquests espais. O com adequar l’oferta formativa dels nostres joves a la realitat econòmica del territori on viuen, cosa que avui encara no es dóna per increïble que sembli a aquestes alçades. En fi, s’ha fet i es fa bona feina, però en queda molta encara per fer perquè l’oferta ha de ser constantment dinàmica com ho és també una demanda cada dia més exigent i amb més alternatives de destí a les seves mans.