divendres, 10 de gener de 2014

Un Rei amortitzat

El darrer gran mite de la transició política espanyola està fent aigües per tots costats. Parlo de la Monarquia borbònica, imposada al tro pel dictador Franco i obligada a mantenir per la Constitució del 78. No negarem aquí el paper destacat de Joan Carles de Borbó en la fi de l’antic règim i la instauració de la democràcia constitucional, fins i tot el seu paper moderador i arbitral en moments importants. Però avui estem a l’any 2014 i aquest mite de la Monarquia suposadament exemplar i exemplaritzant va començar a morir quan la premsa es va atrevir, finalment, a trencar el tabú que l’envoltava durant dècades, aquell vassallatge que obligava els mitjans a lloar el rei i la seva família o callar, que sovint és el mateix que amagar. Això ha permès que durant anys, la Monarquia hagi anat fent sense aixecar ni fred ni calor entre bona part de la ciutadania, fins i tot entre una majoria de republicans. Tant de dretes com d’esquerres.  Ara però, el debat, interessat o no, no hi ha qui l’aturi.

Tenim per una banda l’esclat del cas Undargarín en el pitjor moment possible, en moments de crisi que generen patiment a moltes famílies i en què la societat rebutja amb més contundència la corrupció i el malbaratament de recursos públics. Però la part gran del pastís se l’emporta el propi monarca, primer pel seu ritme de vida i per les seves escapades tipus Botswana, segon per les Corines de torn, i tercer, pel seu estat de salut. Sense oblidar la seva pèrdua de paper moderador en temes com el procés català, ja que des del primer moment està jugant fort a favor d’una de les parts. Deien que Joan Carles tenia una veritable obsessió per garantir la continuïtat dinàstica en un estat que no és especialment monàrquic, que hi hagués més reis després d’ell però, a dia d’avui, les seves actuacions semblen dirigides a aconseguir el contrari.
En uns moments de qüestionament de la monarquia per primera vegada en gairebé quaranta anys i també de la seva pròpia figura, si el que realment li importés fos la dinastia hauria de demostrar més generositat. Sinó, haver humiliat al seu pare obligant-lo a renunciar als seus drets dinàstics, en base a què ho va fer, a assegurar la continuïtat de la seva branca de Borbons en el tro o només per asseure’s ell a la cadira? Quan parlo de generositat, parlo de fer un pas enrere, de canvi generacional. El rei avui està amortitzat com a tal, la societat espanyola i el món han canviat moltíssim d’ençà 1975 i els reptes plantejats són molt diferents. La majoria d’aquesta societat disposada a aguantar més reis es pot sentir més ben representada per un rei com Felip de Borbó, que pot aportar un toc de modernitat i un canvi de formes de fer. I que, de passada, pot amagar a l’armari i fer sortir de primer pla bona part de les actuals vergonyes familiars.
Diuen per Madrid que enguany serà l’any de l’abdicació de Joan Carles I, malgrat seu. Diuen que abans de l’estiu i tot, enfocat com una gran campanya publicitària de la institució i de la marca España que ha d’intentar eclipsar un possible judici a la infanta i també el procés català. Veurem. La veritat és que mi, sincerament, aquest debat em cau cada vegada més lluny i sense ni tan sols haver de recordar el què han aportat a Catalunya tres-cents anys d’intermitències borbòniques. Si recordo això en el seu conjunt, em venen ganes de demanar que Joan Carles continuï regnant molts anys al ritme actual, a veure si es carrega la dinastia definitivament, la veritat.