divendres, 30 de març de 2012

Els piquets els dies de vaga, prohibits, i els emmascarats en una manifestació, detinguts

Independentment del fracàs anunciat de la vaga general, que va ser evidentíssim a les nostres comarques, i de l’èxit de les manifestacions del “cabreig” general, el que va tornar a passar ahir a Barcelona no té nom. Les imatges que vam projectar al món les acabarem pagant. Ja podem gastar milionades en campanyes de promoció turística i ja podem dedicar esforços titànics a buscar inversors internacionals. Veient el que es va veure ahir, cafeteries cremant, batalles campals en ple centre de la ciutat, comerços atracats, etc, etc, s’ha de tenir ganes per venir o per invertir. O per comprar el deute espanyol que ens permet pagar l’estat del benestar. Comença a ser hora de dir prou. Prou a la impunitat. Avui tothom es desmarca del que va passar però ja durant el matí i la matinada, el comportament dels piquets va ser denigrant. Això també és violència, de baixa intensitat si es vol, però violència. I després a la tarda, va petar tot.

El dret a vaga i a manifestar-se són drets fonamentals, ningú en dubta, però com molts altres drets fonamentals han d’estar ben regulats. Què té a veure el dret de vaga amb llençar escombraries dins un comerç que ha obert, o insultar els treballadors que volen exercir el seu dret a treballar, també fonamental, o que té a veure amb el dret de vaga instal•lar barricades cremant a l’entrada de Mercabarna?

El primer que ha de regular una inajornable llei de vaga és l’activitat dels piquets, que directament haurien d’estar prohibits el dia de la vaga. Que informin si volen els dies anteriors a la jornada i deixin que el dia concret de la vaga tothom faci el que cregui oportú. Pel que a les manifestacions, s’hauria de detenir d’immediat tota persona que anés amb la cara tapada. Si això fos delicte flagrant, s’acabarien molts problemes. I si l’aplicació de les lleis es fes com s’ha de fer, o es canviessin algunes lleis que toca canviar, molts dels que ahir van delinquir estarien encara a la presó pagant per les destrosses de la darrera vegada, que recordo van ser fa quatre dies amb motiu del congrés dels mòbils.

Aquesta imatge de país tercermundista, de ciutat equiparable a un suburbi anglès o francès és intolerable. Barcelona ha de competir amb ciutats del nostre entorn i ningú s’imagina veure les imatges d’ahir en el centre de París, de Frankfurt o de Milà. N’hi ha que tenen interès en trencar la convivència social i que anem directament a l’enfrontament civil. Sona fort però és la trista realitat, que es pot amagar o obviar però no per això deixarà de ser menys realitat.

L’estat democràtic té l’obligació -repeteixo, obligació- de dotar-se dels instruments necessaris per evitar-ho, amb lleis i amb els instruments coactius que calguin, sense complexes. Ni podem tenir una Justícia que afavoreixi els violents i la seva reincidència, ni una policia acomplexada a l’hora d’establir l’ordre públic. La immensa majoria de la gent vol viure tranquil•la i segura, i paga els seus impostos per això, paga el sou de polítics, jutges, fiscals i policies per això. O ens posem les piles, deixem de banda l’acolloniment i s’actua amb la contundència que calgui o la cosa acabarà molt i molt malament, tant que la reforma laboral només serà una anècdota.

dimecres, 28 de març de 2012

L'imam parla i els/les progres callen

El cas de l’imam de Terrassa és un exemple clar del papanatisme, disfressat de bonisme, en què està instal•lada part de la nostra societat. Partits i associacions suposadament progres i certs mitjans de comunicació han fet molta feina en el nostre país en favor de relativitzar i treure ferro a tot allò immoral i fins i tot il•legal que provenia dels entorns islàmics. Van riure –ells, jo no- amb el comando Dixan malgrat una condemna de l’Audiència Nacional i malgrat algun dels acusats estar reclamat a Algèria; van tractar de turisme casual la visita a Tarragona de l’autor material de l’atemptat a les torres bessones; i van comentar amb incredulitat el possible atemptat del metro de Barcelona. Ara no sé què diran de la visita a Girona el 2007 de l’assassí de Toulousse, potser que va venir a veure el Temps de Flors...


Si el temes importants es tracten amb aquest rigor, no ha d’estranyar que en casos com una prèdica d’un imam s’intenti passar de puntetes. Les acusacions derivades de la investigació dels Mossos van ser posades en dubte d’immediat pels tertulians de guàrdia i els progres de torn. Les gravacions però, han fet tancar moltes boques. Aquest imam considerat moderat per alguns es dedicava a criticar les lleis del país que l’acull perquè són contràries a l’islam ja que no deixen apallissar les dones i explicava el bon home com s’havia de picar la senyora d’acord amb la religió i sense deixar marques ni trencar res. D’aquí deu venir la seva moderació: no se l’apallissa d’entrada, primer se l’amenaça amb el que li pot passar i després, només si no creu, de la maltracta això sí, moderadament, sense sang ni trencar ossos. Un autèntic cavaller... i moderat, això sobretot!

Abans de fer avui aquest comentari, he estat revisant hemeroteca i declaracions sobre el particular. De moment he vist –millor dir, no he vist- cap entitat feminista demanar per ser acusació particular d’aquest presumpte moderat. No he trobat tampoc ni declaracions sobre el particular de cap entitat feminista, ni tan sols d’alguns que s’han llençat al carrer en el passat per exigir coses a d’altres religions. Tampoc alguns partits que fan de comentaristes de cada decisió de la conferència episcopal catòlica han obert la boca aquí. Una altra cosa que també he vist són les manifestacions de suport al moderat per part d’associacions islàmiques terrassenques, els membres de les quals o són sords, o es queden dormits en els sermons o simplement, són encobridors de la comissió d’un delicte, encara presumpte. Aquestes entitats culturals haurien de ser dissoltes de manera immediata per la Generalitat si es demostra que han intentat encobrir un delicte. Ja està bé de prendre el pèl a la gent.

La comunitat islàmica hauria de ser la primera interessada en assenyalar amb el dit les ovelles negres que s’amaguen al seu si i, malauradament, no passa mai. No passa amb els imams, però tampoc passa amb els delinqüents comuns. I s’ha de dir i s’ha de denunciar. Dir la veritat no és ser xenòfob ni ser racista. El que és ser racista de veritat és perseguir el delicte contra la dona en els casos de persones d’origen espanyol i treure importància al tema en els casos de persones d’origen estranger. Aquesta doble vara de mesurar que ja es té a l’hora d’exigir drets i deures en la quotidianitat, també es manté en els casos més gruixuts, i comença a ser hora de denunciar-ho. El racisme no està en exigir a tothom els mateixos deures, està en intentar que alguns tinguin privilegis. En el nostre entorn més immediat, hem vist que polítiques que es venen practicant sobre immigració des de fa molts més anys que nosaltres estan fracassant de forma estrepitosa i nosaltres en comptes d’aprendre’n i intentar revisar el rumb de les nostres, optem per fer el mateix que han fet ells i que els ha portat al fracàs. Serà imperdonable.

divendres, 16 de març de 2012

No s'havien de manifestar abans?

Aquest crèdit de l’estat perquè els ajuntaments puguin pagar als seus proveïdors no deixa de ser un pegat més, un nou motiu per ajornar el debat pendent del finançament municipal. La mesura en concret suposa pels municipis fer un crèdit per import de les factures pendents, a un 5% d’interès que és un bon preu, a retornar en 10 anys. És evident que com estan les coses, els proveïdors que fa anys que tenen factures pendents de cobrament podran respirar. També és evident que alguns ho faran servir com una forma d’endeutament encobert, especialment els més sanejats que haurien pogut continuar pagant com feien fins ara a 90 dies en molts casos. Aquests tindran una millora en la liquiditat de tresoreria, que sempre és positiva quan les administracions superiors et deuen el que no està escrit.


De fet, és la cadena: l’estat deu fortunes a la Generalitat i la Generalitat, després, no pot pagar als ajuntaments. En el cas de la Generalitat però, s’hi ha d’afegir el forat deixat pel tripartit de més de 8.000 milions d’euros l’any 2010 sol i tots els compromisos adoptats sense partida suficient, siguin temes de dependència, de places conveniades de llars d’infants o d’obres del pla de barris. Un forat i uns compromisos irrealitzables que ara els seus autors, PSC, ERC i ICV, han oblidat fruit del cas d’amnèsia política més escandalós des de 1980. Els mateixos la gestió dels quals impedeix al Govern de Catalunya complir els seus compromisos són els primers que ara exigeixen pagaments immediats i més i millors serveis, i tenen la caradura fins i tot d’anar al davant de la pancarta en les manifestacions. Sóc regidor d’un ajuntament i tinc clar que la Generalitat no paga als ajuntaments; també sóc diputat al Parlament i tinc clar que l’estat deu molts diners a la Generalitat. La culpa és de l’actual govern? Catalunya ha votat un president perquè faci retallades per gust i no pagui, a un president que retalla per simple caprici en comptes de gastar i invertir? Per tant, hauríem de ser més curosos a l’hora d’analitzar la realitat i de buscar els perquès. Davant la greu situació que vivim es poden entendre moltes coses, que la gent estigui cabrejada, que hi hagi temor pel que ha de venir, desconfiança en la situació econòmica, però d’altres no.
Alguns haurien de tenir un sentit de la responsabilitat més alt, començant per sindicats i acabant pels partits de l’esquerra, que estan atiant per darrera la vaga general del dia 29 de forma descarada. La crisi és mundial però europea sobretot, i si nosaltres estem pitjor que d’altres dins el nostre entorn és per culpa de la mala gestió casolana afegida, del desastre de president que hi ha hagut a la Moncloa i de l’inepte govern tripartit aquí. Aquest ha estat el valor afegit en negatiu que hem tingut. I que aquests, en comptes de reconèixer la seves responsabilitat, demanar perdó i donar un cop de mà encara que sigui passiu als governs successors, que aquests repeteixo es dediquin a donar lliçons i plantejar exigències provoca autèntica vergonya aliena.

Sóc dels que pensen, espero que equivocadament, que arribarem a un moment en que perillarà la pau social si la situació no es redreça i tots hem de col•laborar en que això no passi. Quan dic tots, vull dir tots, també els que han provocat el forat que posa en perill l’estat del benestar i els qui mentre es feia el forat callaven i no es manifestaven. Si no anem per aquí, la cosa petarà i quan peti ja no hi haurà marxa enrere. Toquem fusta.