divendres, 22 d’octubre de 2010

Uns mals pressupostos que no ajudaran a sortir de la crisi

Aquesta setmana hem vist com tirava endavant la tramitació dels pressupostos generals de l’Estat gràcies a bascos i canaris. Curiosament, el PNB ha salvat Zapatero qui ha condemnat al país amb uns pressupostos dolents i el manteniment d’unes polítiques econòmiques que ens allunyen de la sortida de la crisi. Els bascos han practicat pura i dura la política del peix al cove que tant s’ha criticat a CiU en el passat, això sí, sense cap mena de “sentit d’estat” però es veu que això només es demana als catalans als bascos és igual. Sigui com sigui, la realitat és que tira endavant un projecte de pressupost que no serviran per recuperar l’activitat econòmica ni crear llocs de treball, quan hauria de ser la prioritat. En comptes d’aprimar l’estructura política de l’administració, es retalla la inversió. Com es pot reactivar l’economia d’un país si la despesa en infraestructures es redueix un 40%? Les inversions més eficients i més necessàries per a la competitivitat, sigui el corredor del Mediterrani o sigui en investigació, caldria no només no aturar-les sinó fins i tot accelerar-les.

Però l’obsessió del govern socialista per la reducció del dèficit, que és important, no pot oblidar-se de l’atur, el tancament d’empreses, la morositat i el desànim que tot plegat provoca. Ni tampoc el dèficit, mentre hi hagi altres polítiques per fer, pot ser excusa per retallar drets socials com les pensions. No es poden congelar les pensions, és un error greu que afecta un dels col•lectius més vulnerables de la societat. Ni tampoc es pot reduir dèficit a costa de deixar de fer polítiques per crear ocupació. Com poden aprovar-se uns pressupostos que només preveuen crear 43.000 llocs de treball en un any quan arrosseguem 4milions i mig d’aturats, el percentatge més alt de la Unió Europea? Una empresa que dona feina a una persona que està a l’atur és evident que treu una càrrega a l’estat, que deixa de pagar la prestació a aquesta persona. Doncs no seria lògic bonificar d’alguna manera aquest fet, amb una subvenció directa i amb bonificacions a les cotitzacions? O, un altre exemple, perquè no es pot capitalitzar el 80% de la prestació a la qual es té dret si un aturat vol muntar el seu negoci i autoocupar-se? És millor tenir la persona dos anys asseguda en un sofà o visquent de l’economia submergida? Pot a dia d’avui un govern responsable rebutjar mesures com aquestes quan estem al 20% d’atur? Costa d’entendre perquè no s’és més valent en aquest terreny.

I si a nivell global, el trist panorama és aquest, pel que fa a Catalunya tornem a veure com se’ns rifen mentre el PSC xiula i mira enlaire. Resulta, per variar, que els pressupostos només preveuen un 15,2% d’inversions a Catalunya quan n’hauria de venir el 18,59% del total. Si a aquesta per al 2011 li sumem que el 2010, enguany, l’estat deixarà d’executar a casa nostra el 26,5% de la inversió pressupostada, la disbauxa és complerta. Donat que les sumes són fàcils de fer ens trobem que que l’estat deu a Catalunya gràcies als incompliments reiterats de la ja famosa disposició addicional tercera de l’Estatut entre el 2007 i el 2010 la xifra (agafeu-vos a la cadira), la xifra de 2.755,4 milions d’euros. Però per acabar-ho d’arreglar, dels diners previstos per l’estat d’inversió (que ja hem vist que no són els que toquen) doncs d’aquests, des del 2005 cap aquí s’han deixat d’invertir 3.124 milions d’euros. O sigui, que cada 5 anys l’estat s’estalvia un any d’inversió, que aviat és dit. Per si les xifres no són prou escandaloses i no indignen prou, afegirem que els pressupostos, per exemple, sí que preveuen complir estrictament amb el que toca a Andalusia, per exemple, o donaran a Castella i Lleó el doble d’inversió de la que li pertocaria. Això sí, els insolidaris continuarem sent nosaltres, més faltaria.

Si amb la que està caient, encara queda algú a part de Montilla que considera que no ens hem de seure amb Espanya i dir, senyors, fins aquí hem arribat: o girem això com un mitjó de forma immediata o ja us ho fareu, si encara queda algú que pensa que el que passa és normal, que s’ho faci mirar.

divendres, 15 d’octubre de 2010

La desafecció no afecta només la política

Aquests dies d’intensificació de trobades i xerrades amb col•lectius d’arreu del territori per copsar quins són els seus neguits i propostes davant les eleccions del mes vinent, hi ha temes que apareixen sempre: crisi econòmica, atur, immigració... Un d’aquests temes reiteratius és també el descrèdit de la política i dels polítics. És evident que existeix, que hi ha aquest descrèdit, però penso que també hi ha en tot plegat un pòsit de tòpic. O és que no estan desacreditats els sindicats, per exemple? O els empresaris? I la Justícia? I etc, etc? Hi ha desencís i passotisme de la gent vers la política, cert, però que no hi ha també desencís de bona part de la gent cap a tot allò que reclami participació en afers col•lectius, des d’una associació de comerciants a una associació escolar de pares i mares. Per tant, el desencís és molt més profund i difícil d’acotar a una activitat, mereix molta més reflexió el fet de que la gran majoria de la gent va de la feina a casa sense plantejar-se la participació altruista en tasques comunitàries. Ni les oenegés han escapat d’aquesta realitat. La gent no participa en res i els ajuntaments en som testimonis quan obrim processos participatius a qualsevol nivell, sigui per confecció dels pressupostos municipals sigui per establir plans de futur urbanístic o econòmic del municipi.

Per tant, podem parlar de la desafecció política i com intentar-la disminuir però aclarint primer en quin punt ens trobem, quina és la realitat que vivim. És evident que la llei electoral ha d’ajudar a incrementar la participació. Per exemple, a les eleccions municipals s’ha d’anar d’una vegada cap a les llistes obertes. Aquestes llistes només poden funcionar a les municipals o en unes parlamentàries amb circumscripcions més petites perquè si l’elector no té uns mínims coneixements sobre els candidats, acaba votant al partit. El Senat ens demostra que en circumscripcions grans, de centenars de milers de persones, la gent acaba votant el partit perquè no coneix cap dels candidats. Fins ara, aquests candidats anaven per ordre alfabètic i aquest era també l’ordre final de quin era més votat i quin menys. Aquesta setmana el Congrés han canviat aquesta norma i no caldrà l’ordre alfabètic. És de sentit comú.

Permeteu-me que insisteixi en el tema de la circumscripció que ha de ser molt important a la futura llei electoral catalana. Reduir el tamany de la circumscripció per facilitar l’existència del diputat o diputats de comarca i de districte és bàsic perquè és bàsic garantir un major contacte diputat-elector. Com és bàsic que en el teu poble siguis tu qui decideixi qui va o no a l’ajuntament i no qui digui el partit amb una llista tancada. Dit això, tampoc no podem obviar la necessitat de desterrar i castigar amb duresa la corrupció a tots nivells després de deixar clar també que és una pràctica absolutament minoritària per molt escandalosos que puguin ser alguns dels casos que es coneixen. I a dia d’avui, també cal donar imatge d’austeritat, austeritat en la gestió dels fons públics i austeritat també en els sous i serveis que es reben per exercir els càrrecs. Els cotxes oficials tunejats, els despatxos decorats llençant diners i els salaris estratosfèrics han de quedar definitivament desterrats. Sumant tot el que hem exposat crec que seria un bon inici per la feina que cal fer a curt i a mig termini i que s’ha de començar a fer ja.

divendres, 8 d’octubre de 2010

Montilla espanta els avis de Catalunya

No és cap novetat el poc respecte institucional que té José Montilla vers el càrrec que ocupa, el de president de la Generalitat. Qui no se n’ha estat d’utilitzar els discursos més importants de l’any, com el de la Diada o de Cap d’Any per escombrar cap a casa i criticar de forma partidista altres formacions no ha d’estranyar que ahir fes el que va fer: aprofitar el congrés de la gent gran de Catalunya per dir que les retallades de l’administració de la Generalitat que demanen des de CiU suposarà retallar els serveis d’atenció a les persones grans. O sigui, en un acte institucional fa un discurs de partit de campanya, per intentar espantar els avis davant un canvi de govern. La cara del personatge sembla no tenir límits, la veritat, i supera tot el desvergonyiment possible. Ja només ens quedava veure el president de Catalunya espantant els avis, un dels sectors més vulnerables de la societat. Amb aquest panorama, qui es pot sorprendre de les situacions mafioses descobertes al districte de Ciutat Vella a Barcelona?

Montilla sap perfectament que Artur Mas no ha parlat mai de retallar estat del benestar, només ha parlat de retallar enxufats del tripartit a la mamella de l’administració pública, és a dir, cal una retallada substancials dels 247 als càrrecs i 303 eventuals que hi ha en aquests moments a l’administració, que no cobren mil euros precisament. I cal també estudiar molt i molt a fons el creixement de les empreses públiques de la Generalitat, en que es pot contractar sense les rigideses de l’administració i fer fixes els contractats amb molta més facilitat. Només recordar que a a l’Incasòl hi havia 341 persones el 2003 i 494 el 2010; a GISA 102 persones el 2003 i 244 el 2010; i la més espectacular Forestal Catalana: 87 persones el 2003 i 321 el 2010.

Si volia explicar coses el president de la Generalitat a la gent gran del país, els podia haver explicat per exemple, perquè el seu govern va destina a polítiques socials el 2009 un 4% menys del que destinava CiU el 2003. El 2003, un 55,5 del pressupost de la Generalitat eren polítiques socials i en canvi el 2009 només ho va ser el 51,6%. Aquí veiem la realitat de la que ha volgut ser la gran bandera del tripartit. També podia explicar Montilla com és que el desplegament de la llei de dependència ha estat un autèntic desastre i a dia 1 de setembre passat encara hi havia 88.821 sol•licituds d’ajut pendents de tramitar. Que expliqui també com veu que 18.000 catalanes i catalans hagin mort durant el temps de tramitació dels ajuts, que expliqui aquesta vergonya del seu govern. I que els expliqui que el finançament d’aquesta llei havia de ser del 50% estat i del 50% Generalitat però la realitat és que de cada euro Catalunya hi aporta el 75% i Madrid només el 25%.

Una altra part del seu discurs hauria d’haver explicat perquè de les 10.000 places de residències geriàtriques promeses pel tripartit entre el període 2006-2010 només se n’han creat 6.800 o perquè els complements de pensió per a les persones vídues ha augmentat la quantitat de, atenció!!, 7 euros entre 2006 i 2010. Finalment, hagués estat bé un repàs del president a les llistes d’espera sanitàries i que expliqués perquè, per exemple, mentre a Espanya per una operació de catarates s’espera de mitjana 61 dies a Catalunya se n’han d’esperar 98, perquè mentre a Espanya per una pròtesi de maluc a Espanya s’espera de mitjana 90 dies a Catalunya se n’han d’esperar 100 o perquè mentre a Espanya per fer una artroscòpia s’espera de mitjana 72 dies a Catalunya se n’han d’esperar 91. Segur que la gent gran els hauria agradat escoltar aquestes respostes del seu president sobre els temes que els afecten en comptes d’un míting de partit.

Però no patiu que durant aquest mes i mig llarg veurem coses tant o més grosses. El tripartit no coneix la vergonya i alguns dels seus membres, com el mateix president Montilla, no han entès mai que el seu càrrec institucional representa a tothom, a la totalitat de les catalanes i catalans, i no només a qui els vota. Tot plegat molt lamentable però és el que hi ha.

divendres, 1 d’octubre de 2010

Els okupes d'Interior

Si algú creu que la imatge que va donar el país durant el dia de vaga general és la d’un estat desenvolupat del segle XXI, s’hauria de fer mirar. És cert que es va anar creant un ambient estrany de feia dies, amb una inèdita complicitat entre govern i sindicats, com si fos una cosa tolerada per uns i d’apreta però no ofeguis pels altres. A dia d’avui sembla clar que la vaga no va triomfar ni de bon tros, un fet que no vol dir que la gent aprovi ni de bon tros la gestió del govern, ni en matèria laboral ni en matèria econòmica en general. Hi ha molta més gent descontenta i fins i tot cabrejada de la que va fer vaga. Per saber això, que hi ha cabreig generalitzat no cal fer vaga en meitat de la tempesta, fer perdre hores de treball a les empreses que prou tocades estan ni diners a unes nòmines dels treballadors que s’han arronsat al llarg dels mesos. Ho sabem tots. De fet, els mateixos sindicats han aguantat tot el que han pogut abans de fer aquesta vaga perquè els sindicats en aquest país tenen una vessant partidista que no amaguen i que permet als governs anomenats d’esquerres tenir més màniga ample que amb els de dretes. O algú es pensa que amb el PP a la Moncloa els sindicats haguessin esperat al 29 de setembre per fer una vaga general?

Dit això, passem a valorar incidents. L’extrema esquerra, ara anomenada antisistema de forma interessada per obviar el terme esquerra, va tornar a fer de les seves als carrers de Barcelona. Va ser a Barcelona, no a Girona, a Tarragona, a Lleida o a Madrid o València: a Barcelona. Per què? Doncs perquè aquí hi hagut el caldo de cultiu i la tolerància per part de les administracions, especialment la municipal. De fet, els okupes sempre han estat defensats per partits com Iniciativa. Només recordar com la parella del conseller saura i llavors tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, Imma Mayol, assegurava textualment que ella també era antisistema. Tot un exemple a seguir que, evidentment, ha estat seguit. També la justícia ha estat cega, sorda i muda davant l’ocupació il•legal d’immobles i tant jutges com fiscals poden fer força més del que han vingut fent, en aquest cas i en molts d’altres. Aquesta tolerància ha comportat que okupes de tot Europa vinguin a Barcelona a demostrar les seves actituds per a la kale borroka o la guerrilla urbana. Si aquí hi ajuntem que els responsables catalans de l’ordre, la conselleria d’Interior, està no només en mans d’Iniciativa sinó d’un grapat d’ineptes començant pel de dalt de tot, doncs ja tenim l’auca al complert. Bé, al complert no perquè el número dos de la conselleria el tenim a Girona de manifestació mentre al centre de Barcelona és escenari d’una batalla campal. Aquí teniu el gran alliçonador, el gran crític amb la feina dels anteriors governants, la veu de la saviesa, deixant el departament per fer-se la foto a la mani de Girona, on encapçalarà la llista d’Iniciativa. I tant tranquil, tu, que quan la ineptitud prové de l’esquerra no té cap importància. I enmig de tot el festival, un silenci clama al cel, el del desaparegut president Montilla que encara deu estar de vaga des de dimecres. Ell que presumeix de gestió i seriositat ja veiem el govern que té i ja veiem el que fa a l’hora de destituir els que no estan a l’alçada: escaquejar-se i callar.

És evident també que els aldarulls de l’extrema esquerra no té res a veure amb els sindicats convocants de la vaga, però també és cert que les impactants imatges ofertes pels antisistema han servit també perquè no sortissin a primera pàgina les ofertes pels piquets. Uns piquets que han estat també un focus de violència i que és una figura neanderthalina que hauria de ser revisada a fons legislativament, bàsicament per fer-la desaparèixer. Que a més se’ls titlli d’informatius té la seva gràcia, com si algú no sabés que el 29 hi havia vaga, i penso que haurien de ser anomenats intimidatius. I, en tot cas, la informació es pot donar abans de la vaga i no el mateix dia. Mentre no es respecti el dret de la gent a treballar si vol, no hi ha vaga que pugui ser considerada un èxit. I aquesta, ni amb piquets.