divendres, 25 de febrer de 2011

Ryanair: cedim indefinidament al xantatge?


Per parlar de Ryanair, hem de començant dient que l’actitud de la companyia a dia d’avui és impresentable per no dir indecent. No es pot amenaçar un govern, ni jugar amb un sector econòmic d’una zona europea d’aquesta manera. Punt. Ara ja, podem entrar a analitzar el que es vulgui i parlar del paper d’uns i altres.

Tothom sabia que igual que l’arribada de Ryanair a Girona era un bé de Déu a la llarga el seu manteniment podia ser un infern. Les empreses, siguin multinacionals, línies aèries de baix cost o qualsevol d’altra transfronterera, treballen en un mercat mundial i no tenen sentiments. Ni pels seus propis treballadors ni pels territoris que els acullen. I no sempre en som tots prou conscients. El guany és la seva única ideologia i si en un punt no guanyen prou, pleguen veles i cap a un altre punt.

Ryanair sap que té segrestada una part important del sector turístic gironí. Per mantenir la seva presència a l’aeroport paga el govern, paga la Diputació i paguen els empresaris. És una inversió, sense dubte, però aquesta dependència genera uns perills molt clars que ara han esclatat. Hi ha plantejat el dilema de què fer davant d’un simple xantatge, si pagar o plantar-se. Si es paga avui, és evident que tard o d’hora (més d’hora que tard, em temo) s’haurà de tornar pagar; si no es paga, adéu al moviment econòmic que es genera en uns moments de crisi extrema. Tots els monopolis són dolents i el que tenim a l’aeroport de Girona és un monopoli, un monopoli que és exercit per algú molt conscient de la seva força. Ara bé, per dir-ho tot, el que no es pot explicar des de la racionalitat és que les institucions gironines i el govern de Catalunya estiguin acoquinant religiosament mentre Aena s’embutxaca milers de milions de les antigues pessetes a l’any gràcies a Ryanair. Diners que després fan servir per tapar el forat que li genera un aeroport del Prat a on Ryanair pot operar més barat i té totes les facilitats. Un aeroport del Prat on, a més, Aena que és Gobierno de España, incentiva la presència de companyies de baix cost per convertir-lo finalment en un aeroport de segona que no faci la competència a Barajas.

Amb aquest panorama, sobta que surti el PP dimecres al Parlament criticant a la Generalitat per no cedir al xantatge de Ryanair ja d’entrada i sense negociar res i en canvi no digui ni piu de com treballa Aena. Com sobta la rapidesa amb que el PSC ha aixecat la veu siguent còmplice principal de l’estratègia que Aena i el Ministerio de Fomento del ministre Blanco segueixen als aeroports catalans. Una veu dirigida contra el nou govern, no contra Ryanair, sigui dit de passada. Una mica més de responsabilitat de tots plegats no faria mal.

En resum, podem pagar i mantenir rutes però d’aquí uns mesos malauradament tornarem a estar on estem avui si no es canvia el model de gestió aeroportuari. La resta és simplement posar pedaços i allargar les agonies.

divendres, 4 de febrer de 2011

En Medi Ambient, més complicitat i menys imposicions

Algunes entitats ecologistes han posat el crit al cel per la desaparició del departament de Medi Ambient de la Generalitat. Molta altra gent al territori però, ho ha agraït. Aquest departament va néixer bé en el seu moment, quan el respecte al medi natural no estava a cap agenda governamental però ara ja no tenia cap sentit, menys en època d’estalvi i menys encara després de set anys en que ha estat l’excusa per aturar el país i castigar la gent que volia continuar vivint del territori. Iniciativa ha gestionat aquesta àrea des del fonamentalisme preservador radical i ha creat anticossos en comptes de generar complicitats que és el que realment necessiten aquestes polítiques. Ara el nou president, actuant amb sentit comú, ha dividit les competències de medi ambient entre les conselleries de Territori i Sostenibilitat i la d’Agricultura i Medi Natural. Això suposa una optimització clara de recursos i busca una major coordinació de l’administració. No calen per tant crides tan dramàtiques com irreals, cal més pragmatisme i menys dogmatisme.

Si ho centrem a les comarques gironines, els darrers anys han estat negatius pel que fa l’acceptació de les polítiques mediambientals, no per les polítiques en si sinó per la manera d’aplicar-les. S’ha anat a la imposició pura i dura. Ho hem vist en l’aprovació del parc natural del Montgrí, les Medes i el Baix Ter o en l’ampliació dels Aiguamolls de l’Empordà, per citar dos exemples recents i punyents. El parc del Montgrí és una eina de preservació volguda per tothom al territori però es va gestionar tan malament que ha acabat rebutjat per bona part d’ell. Ningú ha discutit mai la necessitat de preservar el medi, no es tracta d’això malgrat sigui fàcil la demagògia del maniqueisme ecologistes bons-propietaris explotadors dolents.

Sempre he dit que si algú vol preservar el medi és la gent que en viu. Si avui hi ha alguna cosa a preservar és perquè durant generacions hi ha hagut gent que n’ha viscut i n’ha tingut cura. Aquesta gent calia escoltar-la i tractar-la amb respecte. En canvi, el tripartit ni tan sols es va dignar a contestar les més de 1.400 al•legacions que es van presentar. La prepotència va ocasionar rebuig i ho ha acabat pagant una idea de parc que, si s’hagués gestionat bé, si s’haguessin buscat complicitats, hauria estat un èxit rotund. Igual ha passat als Aiguamolls. En comptes d’aprofitar els seus primers 25 anys d’existència per valorar el que no funciona, el que és manifestament millorable per poder encarar els propers 25 amb garanties d’èxit, en comptes de fer això es tira pel dret i s’amplia la seva superfície en contra de tothom, d’ajuntaments, de propietaris, de pagesos...

En definitiva, dos exemples de com no s’han de fer les coses si volen que la preservació del medi sigui objectiu compartit de forma general i no aixequi reticències. Ja toca que quan es parla de preservar el territori la gent propietària o al gent que en viu ho pugui veure també com a quelcom positiu, com passa a bona part d’Europa, i no com una càrrega sobre la propietat o els seus usos tradicionals. Cal un canvi de xip, treballar per refer la mentalitat de la gent, i no serà feina fàcil. És però una feina que s’ha de fer.