divendres, 24 de setembre de 2010

Reduir l'administració ja!

Artur Mas ha posat aquesta setmana sobre la taula l’imprescindible debat sobre la dimensió que ha de tenir l’administració de la Generalitat. Va concretar una reducció del voltant del 25% per tot el que són càrrecs a dit i estructura inflada, res a veure per tant amb el que han intentat vendre els socialistes. Ni es parla d’acomiadar 55.ooo persones com va dir el pobre Iceta, que ja no sap què ha de dir, ni perilla l’estat de benestar. Quines bestieses! El que s’està parlant per exemple, és de reduir assessors. Tenim el govern que més informes ha encarregat de la història a empreses privades i tenim també el govern, inexplicablement, que més assessors té 303, quan en el darrer mandat de CiU eren 227 els integrants del personal eventual d’assessorament i confiança en tota la Generalitat.

S’està parlant també de reduir empreses i tinglados muntats pels diferents departaments en paral•lel a l’administració i que han estat autèntics coladeros per dues coses; una, disfressar deute i, dues, contractar amics i militants del tripartit a dit, no en places d’assessorament, sinó en places laborals normals. Alguns exemples, amb dades del propi govern a la mà, a més fàcilment contrastables:

A l’Incasòl hi havia 341 persones el 2003; 494 el 2010
GISA: 102 persones el 2003; 244 el 2010
I la més espectacular Forestal Catalana: 87 el 2003; 321 el 2010

El que he dit, un coladero que ara, en veure les enquestes i pensar alguns que això s’acaba estan treballant a marxes forçades, en temps de crisi i mentre es rebaixa el sou als treballadors públics, per deixar tota aquesta penya ben col•locada i que ningú els pugui despatxar. Des del mes d’abril s’han publicat 292 convocatòries de comandament singulars o de lliure designació i s’han fet 607 nomenaments.

No està mai de més recordar que en aquests moments, la Generalitat de forma directa o a través d’empreses seves està pagant 226.000 nòmines quan fa només 7 anys enrera, en l’últim govern de CiU en pagava 140.000. És a dir, el tripartit ha creat 86.000 funcionaris, més de 12.000 per any. L’excusa que donen és les tres M, mestres mossos i metges però això és una gran mentida. No només han augment un 29% els col•lectius que no són ni mestres ni mossos ni metges sinó que l’increment del sector públic empresarial, o sigui, les empreses creades per la Generalitat ha estat desmesurat: el 318%, que aviat és dit.

La cosa s’agreuja de forma notable quan aquestes dades s’acompanyen d’una política d’amiguisme per incorporar amics i militants a places de nova creació, amb la qual cosa a efectes reals el Govern tripartit s’ha carregat el principi de transparència del qual tan presumeix. Aquesta contractació de personal per empreses es fa habitualment sense complir les normes: no hi ha convocatòria pública, fan contractes laborals indefinits, transformen contractes laborals d’alta direcció en laborals indefinits per assegurar la reserva de plaça i l’increment de retribucions, etc. Tot un festival.

Per tant, cal una racionalització de l’estructura creada pel tripartit perquè és inasumible. Una racionalització que ha de servir també per fer una administració més àgil, més moderna i adaptada a les circumstàncies que ens toca viure. Hem de ser capaços de treure burocràcia del nostre dia a dia, que fer qualsevol gestió no sigui un viacrucis ni que obrir una empresa o un negoci no sigui una aventura. L’administració ha d’estar ara més que mai al costat del ciutadà i facilitar-li les coses, sigui per avaluar una dependència o sigui per donar suport als emprenedors. El contrari, senzillament, ja no serveix per res.

dimarts, 14 de setembre de 2010

Montilla torna maltractar Maragall

No m'agrada que es diguin les coses a mitges i en el tema de les declaracions del president Maragall s'ha fet. Per què Montilla no parla clar i té la valentia de dir el mateix que va dir però de forma que tothom ho pogués entendre: ni més ni menys que CDC s'havia aprofitat d'un malalt i que les declaracions Maragall les havia fet perquè no sap el que es diu. Això és el que volia dir. La cara dura del cap del PSC no té límits, per si algú encara no ho sabia. Quan interessa o diu el que volen escoltar, endavant Maragall, però ara que els hi xiulen les orelles resulta que no es apte per parlar.

A Maragall no el va fer fora de la Generalitat a mig mandat l'alzeimer, el va fer fora l'aparell del seu propi partit amb Montilla al capdavant. Per això es va donar de baixa del partit la seva dona primer i després ell. Els dirigents del PSC es van comportar com a miserables i la venjança acostuma a ser un plat que es menja fred. No han d'estranyar ara les declaracions de Maragall. A banda de ser el que pensa la majoria de catalans (es pot mirar l'enquesta que es vulgui) les seves declaracions es fan en el moment que couen a qui han de coure. Perque coure ho han fet i molt!!

divendres, 10 de setembre de 2010

Calia fer durar un altre mes aquest govern agònic?

No tornarem a entrar en el surrealista debat sobre la data electoral, però penso que si Montilla per una vegada a la vida hagués fet de president de Catalunya en comptes de primer secretari del PSC hauria convocat eleccions per a l’octubre. La legislatura catalana està més que acabada -fins i tot ho repeteixen els seus socis d’ERC- i és pur sentit comú. Els país necessita quan abans millor un nou govern que afronti els reptes, des de la crisi econòmica fins a les derivacions de la sentència del TC. Tenim al davant un panorama gens alentador que Catalunya no té cap necessitat d’afrontar a precari més enllà de les necessitats electorals dels socialistes, nerviosos com mai. El viatge de Montilla a la Xina en va ser un exemple, bombo i platerets per a no res, almenys de moment, o no res de nou si es vol. De peix al cove, ni un, vaja.

El PSC vol deixar córrer temps tenint ben present la dita de que “pitjor no podem estar”, a veure si aquestes setmanes extra permeten, a ells o als socis, revifar-se i aconseguir fer realitat un tercer tripartit. Pobres de nosaltres! Veurem molta comèdia aquests dos mesos, no en tigueu cap dubte. No és casualitat que TV3 comenci a semblar el No-Do. Veurem intents patètics de resucitar l’estatut amb l’ajut del “govern amic” que no serviran per ares; veurem el gran estadista Montilla inaugurant tot el que es pugui inaugurar, estigui acabat o no; i també veurem moltes cartes als Reis, molta intoxicació i, si cal, molta guerra bruta, no en dubteu. La “crosta” socialista no marxarà fàcilment i farà servir totes les males arts que siguin possibles, hagin de fer ells la feina bruta o els lacais de torn. Ja hem vist el galdós paper d’ERC en la impresentable comissió del cas Palau. Ara bé, ja poden anar fent que la gent no és tonta i set anys de desgavells del tripartit no s’amaguen en dos mesos. Hem patit el pitjor govern de la història de Catalunya i ja n’hi ha prou, penso que és un clam.

Els moments que vivim, els difícils moments que afrontem, exigeixen lideratges forts i governs sòlids, i al nostre país no tenim avui ni una cosa ni l’altra. A més a més de la situació general, hem de combatre l’atac més important dels darrers trenta anys contra l’autogovern i ho fem amb una mà lligada a l’esquena per culpa de les servituds i el vassallatge vergonyós del PSC vers el PSOE. “José Luís, te queremos pero queremos más a Catalunya”, va dir Montilla a Zapatero en un acte públic, ho recordeu? Doncs ni una sola vegada els 25 diputats del PSC a Madrid han votat diferent del PSOE, ni una!, ni tan sols per defensar allò que el PSC havia votat al Parlament de Catalunya. S’han estimat més escopir a la cara als seus diputats d’aquí que fer quedar malament els seus caps d’allà. I per si la cosa no fos prou clara, retorna cap aquí el delegat del PSOE català, el ministre Corbacho, a vigilar que ningú es desmandi i controlar l’endemà del 28-N. Un ministre la gestió del qual és l’enveja d’Europa! Missatge clar: marca Castells i torna Corbacho, en clau catalanista ja està tot dit.

Sigui com sigui, mentre l’atur no para de créixer, les dades econòmiques estan totes en vermell i el desànim generalitzat regna entre els emprenedors, “gaudim” d’un govern agònic que aguanta només per por a les enquestes, només per la seva pròpia supervivència. Digne final per al tripartit, trist resultat per a Catalunya.