divendres, 30 de novembre de 2012

Surrealisme a la política catalana


No parlaré més dels resultats electorals de diumenge perquè ja s’ha fet abastament i permeteu-me que em centri més en l’endemà perquè la situació, a priori, arriba a extrems de cert surrealisme. Catalunya deu ser l’únic país del món en què la majoria dels partits no es presenten per governar sinó per quedar segons i poder liderar l’oposició. Si això podia tenir mitja explicació -posant-hi- ganes en plena campanya electoral, quan les travesses eren una CiU amb més de 62 diputats, una vegada les urnes han parlat i han deixat el president Mas amb 50 diputats ja no té cap sentit. Els reptes de país pendents, referèndum però també dia a dia, són tant i tant importants que no els pot afrontar un govern dèbil. I aquí tothom té la responsabilitat que té, el primer el que té 50 diputats però el segon el que en té 21, després el de 20 i anar fent.
Si hem de fer cas del què diuen els màxims dirigents d’Esquerra, a Catalunya tindrem el primer partit de l'oposició que farà de govern des de l'oposició: ho votarà tot i dirà ok a tot el que faci el govern, però parlarà en nom de l'oposició. Mare de Déu Senyor! Quanta i quanta gent va votar ERC convençuda que farien govern amb CiU arribat el cas? És responsable que governi sol un partit amb només 50 diputats, cosa que no havia passat d’ençà 1980? Amb el què tenim al davant? És lògic ni voler-ne parlar tan sols de governar en coalició? Mireu que van tenir poques manies amb en Maragall i sobretot amb en Montilla, però es veu que governar amb nacionalistes als d'ERC els hi fa urticària. Quin és el problema de fons, d’entrar o no al govern? Doncs interessos exclusivament de partit, intentar salvar-se de la impopularitat d’uns ajustos inajornables i a veure si així fan un grapadet més de diputats a la propera aprofitant el desgast de CiU. El que passa és que aquests ajustos, estiguin en el govern o a l’oposició, ERC els haurà d’acabar votant perquè en cas contrari no s’aprovaran. I si no hi ha ajustos, no acomplirem amb els objectius de dèficit que ens imposa Europa. I què passaria en aquest escenari? Doncs ja tindríem l’excusa perfecte perquè l’estat espanyol ens intervingués amb l’aplaudiment internacional. I adéu referèndum també! I si algú es pensa que als de Madrid els tremolarà la mà, està molt equivocat. I més ara que la lectura que fan és que ells han guanyat i els d’aquí hem perdut, que serà una lectura equivocada però que és la seva.
De fet, vivim en un país de lectures equivocades i fets curiosos. O no és curiós que l'endemà mateix de la votació, a primera hora del matí, s'imputi els dos periodistes del Mundo? Es veu que el divendres devia ser complicat o poc agraït. I no n’és també de curiós que l'endemà de l'endemà peti mig PSC? No tres dies abans, l’endemà de l’endemà. Però segur que tot es casualitat. O potser també és culpa d’en Duran! La realitat com jo la veig és que no tothom és conscient del què s’està jugant Catalunya i encara n’hi ha que es dediquen a la política de vol gallinaci. El més trist de tot és que són precisament els que més importància haurien de donar al procés obert. I en comptes de pensar en les properes generacions, pensen en les properes eleccions. Però ens agradi o no, és el què hi ha i el que la gent ha triat.

divendres, 9 de novembre de 2012

Unes eleccions diferents


Aquesta nit han començat les eleccions catalanes més diferents, i també més importants, des de 1980. Agradi o no agradi, empipi o no empipi, el poble de Catalunya decidirà el dia 25 què vol fer amb el seu futur, si accepta el full de ruta que ofereix el President Mas o, si al contrari, prefereix continuar com estem. No són unes eleccions en què la notícia la trobarem en si aquest puja 3 o 4 o l’altre en perd 10, com passa sempre, ni són unes eleccions en què es dubta de qui governarà el país. Vivim temps excepcionals i aquestes també són unes eleccions excepcionals. Molta gent -jo entre ells- havia cregut que tot i ser difícil era possible viure com a catalans dins una Espanya plurinacional i plurilingüística. Passats 30 anys, la crua realitat ens ha demostrat què això no és possible, que Espanya no només no vol ser canviada sinó que veu la diferència com un greuge a reparar i no com una riquesa. Trenta anys que, gota a gota, han fet vessar el vas. Gotes com la humiliació de retallar un estatut votat pel poble, gotes de menyspreu per la llengua pròpia del nostre país, gotes d’espoli econòmic “in crescendo”, gotes de desagraïment per part dels que reben la nostra solidaritat, gotes d’incompliments en allò escrit i que és llei, gotes d’impagaments, etc, etc, que han esdevingut els darrers dos anys un autèntic ruixat i els darrers dos mesos una tempesta tropical.
El 25 Catalunya hauria d’enviar a Espanya i al món un missatge clar: les persones que formen aquesta antiga nació volen decidir, amb llibertat, quin ha de ser el seu futur i ho volen fer democràticament, a través d’un referèndum. A qui pot fer por la democràcia amb majúscules? A qui pot fer por que un poble decideixi el seu futur? Sembla que a molts, especialment en una Espanya que demostra una preocupant manca de cultura democràtica. Les bestieses, amenaces i pors que han escopit aquests dies algunes boques no ens deixen indiferents, però tampoc ens faran caure en cap provocació. Catalunya ha de fer el seu camí amb serenor, amb seny, sense presses, però ja no pot fer -no podem fer- cap pas enrere. És això o desaparèixer com a país. No encetem cap camí de roses sinó un camí ple d’entrebancs i incerteses però l’únic possible per un poble que vol continuar sent-ho. Un poble que mira amb enveja com estats com el Canadà o la Gran Bretanya han festejat, han mimat, el Quebec i Escòcia, respectivament, per evitar que marxin. Aquí en canvi, garrotada rere garrotada és el que hem rebut del nostre estat, fins i tot per part d’aquells que més agraïts haurien d’estar de l’esforç fiscal dels catalans.
El juliol de 2010, arran la humiliació de l‘estatut amb sainet inclòs del Tribunal Constitucional, el poble va sortir al carrer i va donar un avís. Espanya se’l va passar per on l’esquena perd el seu nom i després de dos anys de més del mateix, l’11 de setembre Catalunya va dir prou. No vam ser els polítics, o els mitjans de comunicació, o els sindicats, va ser la gent que va dir prou, n’estem farts i fins aquí hem arribat. Doncs és això, el 25 s’hauria de tancar una etapa i obrir-ne una altra, i és el que es farà si és el que el poble decideix, lliurement i democràticament. I el qui no ho entengui, hauria d’anar a classes de reciclatge democràtic.

divendres, 2 de novembre de 2012

Catalunya és Europa


Un dels punts claus del discurs de la por que aquests dies alguns fan que campi per l’opinió publicada és la suposada sortida de Catalunya de la Unió Europea en cas d’independència. Hi ha interpretacions per a tots els gustos i només una cosa certa: que ningú no ho sap perquè estem davant un cas del qual no hi ha precedents. Ara bé, una altra cosa és certa també: perquè et facin fora de la Unió o no et vulguin, algú ha d’impulsar-ho. És a dir, tinc la sensació que es dóna per fet que el que hagi de fer Espanya en cas d’independència de Catalunya sigui amargar-nos l’existència tot el que pugui. És, sembla, el que donen per bo Sánchez-Camacho i la seva camarilla cada vegada que deixen anar l’amenaça, com si fos el més normal del món. I això s’ha de tenir clar, que aquesta gent jugarien contra els interessos dels catalans en cas d’assolir l’estat propi, ja que no és un tema menor.
La prova de la incertesa són les mateixes veus discrepants que hem escoltat de la pròpia Comissió Europea les darreres setmanes. La vicepresidenta Reding ve a Espanya i en una entrevista se’n fot rient dels que diuen que Catalunya quedaria fora de la Unió. El govern espanyol posa en marxa la seva maquinària amenaçadora i Reding fa una carteta privada, es veu, on diu el contrari del què havia dit. El mateix portaveu de l’executiu comunitari ha dit blanc i negre en més d’una ocasió, i un altre vicepresident gens sospitós de nacionalista català, el socialista espanyol Joaquin Almunia, ha assegurat que no es pot dir amb certesa que un Estat Català quedés fora d’Europa. També tenim l’informe del Parlament britànic en què s’assegura que Escòcia no podria ser foragitada en cas d’independitzar-se, redactat ni més ni menys que pel director general honorari de la Comissió Europea i persona que ha supervisat tres de les darreres ampliacions de la Unió. Un punt a tenir molt en compte: mentre el Parlament de la Gran Bretanya fa informes defensant que Escòcia continuï a la Unió en cas d’independència, el Parlament espanyol ens amenaça amb les plagues bíbliques i el veto, com si fos el més normal del món.
En resum, en aquest tema no hi ha res clar i, oficialment i més enllà d’opinions, la Comissió només es mullarà si algun estat demana de forma oficial un dictamen. Espanya ja ha dit que no demanarà res. Per alguna cosa deu ser. Perquè en aquest tema falta a la veritat tant el que diu que sortiríem d’Europa automàticament com el que diu que no hi ha dubte que ens hi quedarem com si res hagués passat. La reunificació d’Alemanya va demostrar que Europa pot ser molt flexible quan vol, fins al punt d’incloure dins les seves fronteres un estat sencer amb molts més milions d’habitants que Catalunya, l’antiga RDA, sense haver de fer ni tan sols un tractat d’ampliació.
Que el camí no serà fàcil ho sabem del primer dia, però llegit amb deteniment l’informe britànic hi ha gruix jurídic suficient per no donar res per tancat. Debatre sobre el sí o el no d’un tema que cap dels que parli pot dir res amb seguretat no deixa de ser una pèrdua d’esforços. No hi ha exemples, ni jurisprudència, ni precedents, del què parlem. L’objectiu del full de ruta del President Mas (com era el lema de la manifestació de l’11 de setembre) és Catalunya nou estat d’Europa. Cap aquí hem d’anar en comptes de perdre el temps, com deia l’admirat Pla, amb collonades.  La gent ha de votar el 25 sense por, amb el cap, amb el cor i amb la cartera i tot si es vol, però sobretot sense por. I el 26, el missatge ha de ser que el President ha estat reforçat per liderar el procés i que es plantarà a Madrid a negociar amb una majoria aquí igual que la que té el PP allà. Si això no va així, haurem acabat abans de començar.