Botifarra del PSC al dret a decidir

Ja és trist que el millor regal que hagi rebut Mariano Rajoy en el segon aniversari de la seva victòria electoral no hagi vingut del seu partit, sinó d’un seu rival teòric, el PSC. Diumenge Pere Navarro i els seus van fer botifarra als seus compromisos electorals i van embolcallar amb paper de seda, lluent, la seva renuncia al dret a decidir. És el que va fer el consell nacional del PSC, dominat per l’àrea metropolitana i la gent de comarques col·locada en llocs de responsabilitat en el partit. L’efecte de l’aplaudiment de Navarro en la convenció del PSOE de la setmana anterior, en què els socialistes espanyols van collar els socialistes catalans, que, una vegada més, es van deixar collar de bon grat. De fet, al PSC se li ha d’agrair moltes coses pel que fa el seu paper en la cohesió social del país i en temes de llengua i cultura catalanes, però se li ha de recriminar que sempre que ha hagut de triar entre PSOE o Catalunya hagi acabat triant PSOE.

Aquesta vegada però, dol especialment. CiU, ERC, PSC, ICV i la CUP formàvem una majoria parlamentària molt sòlida i transversal si parlem de dretes i esquerres en favor del dret a decidir i de la consulta. Tots ho portàvem al programa de l’any passat i la gent va votar. Només la dreta espanyolista del PP i el populisme espanyolista de Ciutadans negaven a Catalunya ser un subjecte polític amb capacitat per poder decidir lliurement i democràtica el seu futur com a país. No hi ha cap enquesta que reflecteixi que el dret a decidir està avalat per menys de 3 de cada 4 catalans o que la majoria dels electors del PSC no ho avalin. Ja feia temps que als socialistes els tremolaven les cames, sigui per vots diferents al Parlament i a Madrid (miracle!), per la canya dels seus “companys” espanyols o el foc amic des de dins com el de l’exministre Corbacho i associats que són més espanyol que el porompompero. I les cames els han flaquejat definitivament justament quan es feia el que ells havien demanat sempre, intentar una consulta pactada amb Madrid i dins el marc legal. Què hi ha més legal que anar al Congrés, tal i com estableix la llei, a demanar que l’Estat cedeixi la competència per fer referèndums per poder-lo fer dins la legalitat vigent? Com es pot assumir des del PSC que si Rajoy diu no, no hi ha d’haver consulta? Quin dret a decidir és aquest? El que busca un federalisme simètric, un federalisme para todos com el famós cafè?

Alguns creuen que el PSC havia d’afluixar per evitar una federació catalana del PSOE, la qual cosa és un error perquè els forts aplaudiments a Navarro a la convenció per part de tots els crítics del socialisme espanyol una vegada va haver passar pel tub demostra que el PSC ja assumeix aquest paper de federació catalana del PSOE. No hi ha diferència. Per cert, s’ha de donar menjar a part a la nova presidenta andalusa, Susana Díaz, que té un discurs monotemàtic centrat en Catalunya igualet, igualet, al del PP dels millors temps. Tant que parla de Catalunya sense venir a cuento i tant poc que parla dels ERO quan és un tema que coneix molt més i de més a prop. O de la marranada ètica que suposa ser presidenta d’una comunitat sense haver-se presentat coma cap de llista a les eleccions andaluses de l’any passat. La pregunta ara és si anant de la mà de PP i Ciutadans aconseguirà el PSC millorar els resultats electorals. Quan hi hagi eleccions se sabrà però penso que han de tenir en compte que els problemes del PSC desgraciadament per ells no són només pel dret a decidir. José Montilla, gens sospitós d’independentista, va fer el pitjor resultat del PSC el 2006 sense debat sobiranista i encara el va aconseguir empitjorar el 2010, per perdre després els socialistes bous i esquelles a les municipals del 2011 amb el debat sobiranista encara ben incipient. Una realitat que els hauria de fer reflexionar, tot i que la única realitat certa a dia d’avui és que el PSC regala aire fresc a Rajoy ventant una coça a on més mal fa per a les aspiracions de la majoria de catalans.

Menys sandàlies i més respecte per la paraula

Parlament prové de paraula i el Parlament de Catalunya hauria d ser el temple de la paraula, de l’intercanvi d’opinions i de formes d’entendre la realitat, el lloc on els representants que escullen els ciutadans confronten els seus programes. Catalunya segueix aquesta tradició serena, que res té a veure amb imatges d’agressions físiques, baralles multitudinàries, tumultuoses, que ens tenen acostumats països més allunyats geogràficament. I si un català ha de tenir respecte pel seu Parlament, per una institució històrica, perseguida, reprimida, amb membres assassinats per la seva defensa de Catalunya, un diputat n’ha de tenir més encara, de respecte. Per això, sóc dels que troba totalment fora de lloc el comportament del diputat de la CUP ensenyant dilluns la sandàlia i insultant en una comissió parlamentària a l’expresident de Bankia, Rodrigo Rato.

En una comissió parlamentària, quan es con-vi-da algú a anar-hi, se li ha de tenir un mínim de respecte per grossa que l’hagi feta. I si no, no el convidis. Una comissió no és un tribunal i molt menys encara hauria de ser una taverna de tercera. Ni la guerra d’Iraq té res a veure amb Bankia, ni el Sr. Fernández és jutge de res. Rodrigo rato va fer una gestió bancària per la qual està imputat i seran els tribunals els que decidiran quin càstig ha de tenir, així funciona per bé o per mal l’estat de Dret, que entenc costi d’entendre a un comunista. Un pot suportar diputats circulant pel Parlament amb roba esparracada, samarretes publicitàries amb més adhesius enganxats que un Ferrari o ensenyant els calçotets pujant les escales davant teu si no creus que la vestimenta és també una forma de demostrar respecte a la institució.

Però la mala educació costa més de pair i, sobretot, la fatxenderia. Poc argumentari tens si podent fer servir l’arma demolidora de la paraula, de la crítica contundent i argumentada, ho substitueixes tot per la barroeria i l’insult. Això no és ser més democràtic, en tot cas és ser més limitat en els recursos. L’insult és l’argument dels que no tenen arguments. Jo podria dir que els diputats de la CUP són una mena de família Adams parlamentària, però no ho faré perquè em desqualificaria a mi mateix. S’han de combatre en el camp de les idees, no en el dels insults, perquè d’insultar en sap tothom, d’argumentar no. La llàstima de tot plegat és la mala imatge que s’ha donar del Parlament portes enfora. No és cap anècdota, ni s’ha d’agafar a conya. Els nostres adversaris (i alguns, també enemics) ja s’han cuidat d’esbombar-ho. És igual que el Sr. Fernández representi a quatre gats, va ser la foto agraïda del dia pels que no volen bé al nostre país. Ja se sap que els extrems es retroalimenten i això és el que passa. Si la política actual, amb tots els seus errors i males praxis, ha de ser substituïda per aquesta mena d’actituds, si aquesta és la política que ve de recanvi, pobre Catalunya.

Abans d’acabar i canviant de tema totalment, des de la capital del Baix Empordà vull agrair la incansable feina feta per tots aquells que van lluitar contra el foc que va patir dilluns la nostra comarca. Bombers, Mossos, SEM, Creu Roja, Adfs, Proteccions civils,  i sobretot molts veïns i gent anònima que van col·laborar i van vessar solidaritat per tots costats. Quan davant aquests tipus d’emergències som capaços de treure la part bona que tenim dintre, de solidaritat amb la comunitat, d’ajut al veí, és en aquells moments que penso en què, potser, no està encara tot perdut en aquesta societat nostra.

I tant, que són uns pressupostos socials!

El conseller Mas-Collell ha presentat aquesta setmana al Parlament els pressupostos de la Generalitat per al 2014. Dues realitats a destacar: per primera vegada els darrers anys, no hi ha noves retallades a les xifres de despesa i la seva “obsessió” per protegir, per blindar, l’estat del benestar. Sembla que alguns partits de l’oposició els molesta aquesta realitat però 71 cèntims de cada euro que gastarà la Generalitat l’any vinent serà per educació, sanitat i benestar social, el percentatge més alt fins ara en uns pressupostos. Aquest fet es veu clarament també en l’increment de 91 milions d’euros als recursos que s’aporten a partides com el PIRMI, les beques menjador, la lluita contra la pobresa infantil o els habitatges de protecció socials per a persones que han patit desnonaments.

Però a més d’aquesta vessant social, són també uns pressupostos que tenen per objectiu generar activitat econòmica i crear llocs de treball i, en aquest sentit, incorporen una aposta per la recerca i la innovació, amplien l’oferta de places de formació professional, despleguen el fons per al foment del turisme, contemplen nous instruments per a l’Institut Català de Finances i impulsen les polítiques d’ocupabilitat.

Malauradament però, són uns números molt limitats, que no es corresponen amb la creació de riquesa i l’esforç fiscal dels catalans, i que no es poden analitzar sense tenir en compte la situació econòmica actual però tampoc sense tenir present l’agressió econòmica constant que pateix Catalunya per part de l’estat. Parlo de l’espoli fiscal que és el marc general del drama, i dels incompliment continuats del govern de Madrid, sigui amb la disposició addicional tercera, les beques, la dependència, etc. Enguany també es concreta amb l’escandalós objectiu de dèficit exigit per Madrid i que ha estat recorregut als tribunals i també amb els 1.700 milions del FLA que havien d’arribar per pagar proveïdors i que Hisenda ha descomptat a darrera hora malgrat la paraula donada.

És evident que en aquest escenari s’ha de fer un esforç addicional per part del país que es tradueix en el pressupost del 2014 en una previsió d’ingressos de 864 milions d’euros a través de la venda d’actius reals, és a dir, patrimoni, 1.454 milions d’euros per la via de les concessions i 174 milions d’euros provinents de taxes i tributs propis. Això és vendre’s el país? Jo en dic possibilisme polític per mantenir la qualitat dels actuals serveis públics que ja no poden aguantar més ajustos i sense escurar encara més les butxaques dels catalans. Dimecres el president Mas va reptar l’oposició a dir d’on retallaria dos mil milions d’euros per estalviar-se vendre patrimoni i fer noves concessions. El silenci sepulcral encara s’escolta avui.

 

El mateix que s’escolta quan, si mirem portes endins de casa nostra, el plom propi que portem a les ales es tradueix en haver de pagar 2.077 milions d’euros d’un deute generat en la seva immensa majoria durant els anys del tripartit (8.300 milions només el darrer any, el 2010) i l’invent tripartit de la inversió diferida, que fa que els pressupostos del 2014 hagin d’incloure una partida de 787,5 M€ per pagar inversions ja fetes. Si després del que hem dit, algú encara pensa que la qüestió nacional i la qüestió social no van lligades o que Catalunya pot sobreviure sense cap canvi amb l’actual relació amb Espanya, sincerament, que s’ho faci mirar.

Un país que defensa poc les seves tradicions?

Fa uns quants anys que miro amb certa perplexitat la transformació de la Diada de Tots Sants en una mena de carnaval macabre. I dic certa perquè amb el que hem vist per Nadal amb el Pare Noel i altres elements va en la mateixa direcció. A Catalunya, les castanyes i els panellets han estat substituïts per les carbasses i els caramels, amb poca resistència per parts dels autòctons, també cal dir-ho.

 

Halloween no va cuallar amb la meva generació, que ja era televisiva al cent per cent, ni en la següent que ho era encara més, però ara sí, la qual cosa indica que la laxitud en aquests temes ha anat a més. Som un país que inexplicablement defensa poc les seves tradicions, un fet que no deixa de ser un contrasentit en una Catalunya que ha estat capaç de defensar la seva llengua de duríssimes i seculars agressions i que avui exigeix exercir el seu dret a poder decidir el seu futur en llibertat. Però quan parlem de tradicions, fem aigües i som capaços de qüestionar-ho tot, sigui pel bombardeig mediàtic de la cultura anglosaxona però també per la immigració que acollim. Vull destacar també el paper de les escoles, que amb el seu paper actiu han esdevingut un dels principals comercials del Halloween a casa nostra, juntament amb Port Aventura i algun gran magatzem. I, evidentment, el dels pares, que sovint hem deixat fer als nostres fills, això sí, atribuint sempre la culpa del què passa als demés, sigui la tele, internet o als altres nens. 

 

En el fons, demostra que com a societat tenim un problema perquè una societat pot anar modulant les seves tradicions, però aquelles que són més arrelades, les més íntimes per dir-ho d’alguna manera, malament si es perden, però més malament encara si són simplement substituïdes per tradicions d’altres cultures. I no he entrat en el sentit religiós de tot plegat, que ja seria el súmmum: resulta que canviem una diada religiosa de record a tots els difunts amb l’esperança de la salvació per una diada totalment pagana feta en honor del mal! Insuperable. Evidentment, no crec que els trets vagin per aquí, que la voluntat sigui aquesta, però sí que penso que tot plegat seria digne d’un ampli i detallat anàlisis sociològic que no farem, per falta de temps i de titulació adequada.

 

De fet, tindrem ocasió de tornar-ne a parlar el més vinent, quan un senyor gruixut amb barba blanca i vestit de vermell vagi empenyen una mica més com cada any el tió fora de les nostres llars o els Reis de les nostres finestres, en unes dates en què cada vegada costa més poder posar un caganer en un pessebre. Que tingueu un bon dia de Tots Sants i bon profit uns facin les castanyes i els panellets!