divendres, 31 de desembre de 2010

Que tingueu bona sortida i entrada d'Any!

Avui acaba un any que ha estat molt difícil i demà en comença un altre que pot ser pitjor. La gent està preocupada i les famílies estan patint els efectes d’una crisi de la qual la majoria no recorda precedents. Mentre l’activitat econòmica s’ha anat aturant i la llista d’aturats s’engreixava, s’ha trobat a faltar lideratge polític com mai s’havia trobat a faltar des de la Transició. La profunda entrada al túnel que hem patit ha coincidit també amb els pitjors governs a Espanya i a Catalunya, uns negant la crisi quan era més que evident i els altres mirant-s’ho des de la impotència. L’aplicació de mesures equivocades, també tard i malament, ha fet la resta. No hi ha alegria en el consum, no hi ha confiança en l’emprenedor i ningú fins a dia d’avui ha estat capaç de marcar el rumb a seguir. Hem vist estupefactes que mentre a Europa les grans economies eren capaces d’agafar el toro per les banyes, sigui exercint de govern sigui amb pactes d’estat amb empresaris i treballadors o sigui amb pactes govern-oposició, aquí Zapatero no només ha format part del problema sinó que l’ha agreujat. Fa temps que l’actual president del govern central hauria d’haver dimitit per incompetent.

Això sí, tampoc hi han ajudat gens Rajoy i el PP, que en cap moment han exercit d’oposició responsable. Hi ha moments en que no s’hi val asseure’s per esperar a veure passar el cadàver polític del teu adversari, hi ha moment que encara que siguis oposició has de tenir el que ells anomenen “sentit d’estat” i donar un cop de mà al que està al govern. Segur que costa, però aquesta és la grandesa de la política també. I aquesta grandesa s’ha trobat a faltar. Ho vam veure enguany quan després d’intervenir l’economia grega, la Unió Europea va estar a punt, a punt, de fer el mateix a Espanya. Ni PSOE ni PP van estar a l’alçada i, una vegada més, els nacionalismes perifèrics van ser els que van haver de salvar aquesta Espanya que els rebutja. Encara hores d’ara hi ha molt poca gent que sigui conscient de l’aprop que vam estar del desastre, de baixades de pensions i sous de funcionaris del 25%, d’acomiadaments massius a l’administració, de jubilacions als 70 anys, de sanitat pagant, etc, etc, imposats d’avui per demà des de fora. No se n’és conscient.

A Catalunya la gent va poder parlar a les urnes fa un mes i va provocar un canvi de color al govern, va donar un missatge clar a un nou president que ha demostrat tenir clares les seves prioritats, que són també les prioritats de la gent. El “gran gestor” del tripartit, però, el conseller Castells que ha alliçonat a tothom durant anys, deixa un forat a la caixa de 40.000 milions com a base sobre la que treballar. I ningú encara ha demanat perdó per la destrossa.

Els problemes de la crisis econòmica s’agreugen a Catalunya per l’espoli fiscal, per la quantitat de PIB català que es deriva cap a Madrid i no torna. En l’època de vaques grasses aquest tema no comporta les urgències que provoca ara. A Espanya hi ha una situació derivada de la mal anomenada solidaritat que no es pot mantenir perquè acabarem matant la vaca de tant munyir-la. Catalunya no pot continuar aportant la barbaritat que aporta i els que reben han d’entendre que arriba l’hora d’apretar-se el cinturó, que no ho diguem per gust, sinó que han d’entendre que es diu perquè puguin continuar rebent alguna cosa. El pacte fiscal amb Espanya per tant es fa inajornable, es vulgui o no es vulgui.

I parlant de pactes amb Espanya, 2011 serà també un any d’atacs contra l’autogovern de Catalunya i la seva cultura, amb la llengua a primera línia de front. Haurem de resistir com sempre hem fet, amb serenitat però sense permetre ni un pas enrera. La voluntat de ser del poble català, la seva identitat com a poble, no serà mai anorreada des d’un resclosit despatx de Tribunal Suprem o Constitucional. Ho poden intentar, ho podem passar malament fins i tot, ens podem indignar, però la voluntat dels pobles no hi ha sentència que la pugui esmicolar i menys encara les sentències fetes des de la ignorància i la mala fe.

Malgrat tot, permeteu-me que us desitgi a tots un Bon Any, a veure si entre tots fem possible que ho sigui una mica.

dissabte, 25 de desembre de 2010

BON NADAL!!!


Bon Nadal a tothom!!! Que l'Estel d'Orient ens guiï tot l'any i que no ens faltin ni la salut ni la companyia d'aquells que estimem.

divendres, 24 de desembre de 2010

Tenim President

No ho tindrà fàcil Artur Mas en la seva tasca com a nou president de la Generalitat. A la situació de crisi s’afegeix un estat deplorable de les butxaques del govern català. Però a més a més, després dels tres dies de debat d’investidura, es visualitza també que els equilibris parlamentaris seran difícils. Quedar a sis diputats de la majoria absoluta obliga a acords permanents, cosa que no és dolenta sempre i quan entre els grups polítics hi hagi un elevat sentit de la responsabilitat una cosa de la que, almenys jo, en dubto i molt. També cal dir que hi ha honroses excepcions, com ha estat el PSC. Aquí simplement es distingeix el que s’anomena un partit de govern, un partit que sap mirar més enllà de les pròpies necessitats partidistes en els moments en que és necessari, d’un partit.

El PSC però, està en plena metamorfosi no se sap ben bé cap a on. Els socialistes catalans estaran molts mesos immersos en un debat intern que no serà fàcil ni curt i que pot ser agre fins i tot en funció dels resultats de les properes eleccions municipals. En mig any, el PSC corre el perill de governar-ho tot a Catalunya a no governar gairebé res i això seria de mal pair per a qualsevol. El gran debat del PSC, l’únic diria jo perquè tots els altres en pengen, és de fidelitats: si ha de continuar fidel al PSOE o per primera vegada el seu principal objecte de fidelitat esdevé Catalunya.

He de reconèixer però, que, per a mi, la gran sorpresa del debat d’investidura ha estat Esquerra, per variar. Del PP ja no n’esperes res perquè la seva visceralitat contra la llengua i contra l’autogovern l’autoexclou per ser un soci estable de CiU. La seva particular competició amb Ciutadans per veure qui és més espanyolista els fa passar de frenada i a la llarga els perjudicarà electoralment. Perquè el petit increment de vots del PP les passades eleccions no va ser per l’estatut, va ser pel seu radical discurs sobre immigració, que ningú s’equivoqui. Tornant a Esquerra, que també té uns quants debats pendents, costa d’entendre el seu NO a la investidura del president Mas. El nou president va fer el discurs d’investidura més sobiranista que s’ha escoltat a la cambra en moltes legislatures, molt més que qualsevol del tripartit, i va parlar de dret a decidir sense límits. Ni Jordi Pujol ho havia fet. Tot i així, Esquerra, que va votar Sí a Montilla, va votar ahir NO a Mas. Qui ho entengui que ho expliqui.

Pel que fa a Iniciativa, continuen amb el seu discurs integrista dirigit a una minoria molt minoria i sense visió de conjunt, és a dir, continuen igual que quan eren al govern. Per tant, el nou govern no en pot esperar res, com tampoc de Ciutadans, no cal dir-ho, ni tampoc de Solidaritat. Molt fluix en Laporta, prepotent com sempre i sense ser capaç de lligar una frase on no hi hagués independència. Ni crisi, ni sanitat, ni educació, ni seguretat, ni foment de l’ocupació, res que no sigui independència i ganes de sortir a la foto. Una cara sense límits això sí, atrevint-se a demanar “humilitat” a Mas (ell precisament!) i a recordar al nou president que el 62% dels catalans no l’havia votat. Ho diu algú a qui més del 60% dels socis del Barça van censurar amb el seu vot i no va deixar la presidència. Tela marinera.

Per tant, vist el panorama, queda clar que res serà fàcil però després de 7 anys d’oposició, la campanya viscuda i els discursos escoltats aquests dies, penso també que queda clar que tenim president, que té molt clar on som i on hem d’anar, i que és capaç de pensar com a president de Catalunya i no només com a dirigent de CiU, cosa que no ha passat els darrers 4 anys. Esperem que la responsabilitat que van demostrar els ciutadans els 28 de novembre donant amb el seu vot una majoria forta, un missatge clar, i anant més a votar del que hi havien anat el 2006, esperem que aquesta responsabilitat, dic, s’encomani a les forces polítiques catalanes. Estem en una situació prou complicada per evitar jocs de politiqueria de curta volada i com molt bé va dir el president, tots hem de remar en la mateixa direcció. Ja n’anirem parlant.

Bon Nadal, i que l’estel d’Orient ens il•lumini a tots.