divendres, 28 de setembre de 2012

La fi d'una etapa


Ahir el catalanisme polític va tancar una etapa i en va obrir una de nova. Plena d’incerteses però també d’il·lusió. Una etapa en la que no es vol anar contra ningú -tampoc contra Espanya-, sinó una etapa que ha de servir, simplement, per no morir, per poder continuar sent catalans, una nació. Ho va dir ahir al Parlament en Ramon Espadaler: “no som aquí per dilapidar l’herència dels nostres pares; som aquí per millorar l’herència dels nostres fills”. Aquesta és la clau. Catalunya no podia quedar com fins ara per més temps, no es podia permetre el luxe de quedar quieta mentre els seus recursos eren espoliats per un estat que ni tan sols complia els compromisos que tenia adquirits i signats. Exemples n’hem tingut aquests darrers dies amb el no desdoblament de la Nacional II, el decret del Ministeri d’Educació  i el no pagament tampoc el 2013 de la ja famosa disposició addicional tercera de l’Estatut ni del deute generat. Quedar-se immòbil, que vol dir sense el 8-9% del PIB català que va a Madrid i no torna, i permetre tot tipus d’agressions contra la llengua, la cultura o l’autogovern era una sentència de mort. Així de clar, sense radicalismes, només descrivint la realitat i dient les coses pel seu nom.
El catalanisme polític va enfocar les acaballes del franquisme i la complicada transició amb esperit pactista, no rupturista. Encara el dia 20, quan el president Mas va a la Moncloa a defensar el pacte fiscal tal i com li havia encomanat el Parlament, existia aquest esperit. Però la mentalitat del colonitzador que regna a l’estat, la mentalitat centralista i recentralitzadora, ho va fer impossible. Després de més de trenta anys d’autogovern recuperat, d’haver col·laborat en la governabilitat d’Espanya en els moments crítics, ja hem vist com ens ho paguen. Fins i tot, amb humiliacions com la retallada de l’Estatut votat pel poble català després del xou impresentable de mesos i mesos del Tribunal Constitucional. O amb declaracions insultants. O no reconeixent ni tan sols l’aportació econòmica que realitza Catalunya en favor de la majoria de comunitats espanyoles.
Podem dir, doncs, amb el cap ben alt i la consciència molt tranquil·la que hem fet el què havíem de fer, que ho hem intentat. Ara, s’ha acabat. La Constitució es va aprovar el 78 amb el cadàver del dictador encara calent i amb l’alè dels militars al clatell. Tot i així, és un text que permet una interpretació molt diferent, molt més oberta del que s’ha fet. Però Espanya no vol canviar ni ser canviada.
Tant la manifestació del 10 de juliol del 2010 com la del passat 11 de setembre demostren que la societat catalana, independentment d’edats, orígens i professions, n’està tipa, que vol decidir el seu propi camí. Ahir és el que va recollir el Parlament de Catalunya i és el que el president Mas farà també dilluns quan signi la convocatòria d’eleccions. El poble ha de parlar i ha de poder decidir el seu futur. A quin demòcrata poden fer por les urnes? Quin demòcrata pot negar el dret d’un poble a decidir el seu futur? Doncs sembla que n’hi ha uns quants, malauradament. Però no se’n sortiran. Entre altres coses, perquè avui Catalunya ha trobat un lideratge en la persona del seu president, que sap que té tot un poble al darrera. El 25 de novembre s’ha d’anar a les urnes amb missatges clars, sense fer por a ningú ni permetre que ens en facin, i de les urnes ha de sortir també un missatge clar. Una part de les possibilitats d’èxit depenen d’això. El camí serà llarg, incert, ple de dificultats i joc brut, però és un camí que s’ha de fer, primer, sense buscar dreceres, i, segon, amb la gran majoria del poble català fent pinya. Si ho aconseguim fer així, ens en sortirem, n’estic convençut.

divendres, 21 de setembre de 2012

Que parli el poble!


He format part durant anys d’aquesta majoria nacionalista no estrictament independentista que hi havia a Catalunya, d’aquest gruix de persones que crèiem que podíem viure com a catalans dins una Espanya plurinacional i plurilingüística sense necessitat d’un estat propi. Igual que ho havien cregut les generacions polítiques hagudes des de la transició fins avui. Ens havíem equivocat. Espanya no vol ser canviada, vol continuar sent unitària, centralista i uniformitzadora pel que fa les nacions que hi conviuen. La mentalitat colonial i el pòsit franquista han fet molta feina en l’imaginari col·lectiu. No cal entrar en detalls ni exemples. El “no” d’ahir de Rajoy és l’epitafi final perquè no és un “no” del PP, és un “no” del PP compartit pel PSOE i els principals estaments socials espanyols i, per què no dir-ho també, per la gent del carrer.
Una vegada comprovat empíricament pels més resistents a la credulitat que Espanya ni tan sols vol parlar –ni parlar!- d’una demanda avalada no ja pel Parlament sinó per una amplíssima majoria del poble català, que ni tan sols vol reconèixer que Catalunya paga més del que li toca al pot comú, hem de seguir el nostre camí. S’obre una nova etapa, gens fàcil, però sense alternativa, els separadors no ens han deixat alternativa. De la nostra banda tenim molta gent fent pinya tot i que encara en falta més, i un lideratge sòlid, el del president Mas. Enfront tindrem una Espanya que ensenyarà la seva cara més salvatge, que la té i molt. Per això, com va dir el president, calen àmplies majories i sobretot capacitat de resistència perquè res, no ens enganyem, res no serà fàcil i haurem de patir.
Davant la realitat que se’ns planteja cal meditar molt bé els passos a fer i cal molta serenitat i el cap clar. Aquesta vegada a més, tenim totes la premsa internacional mirant el què fem i una bona part d’ells, del nostre costat a dia d’avui. S’ha d’aparcar l’estómac per moltes provocacions que se’ns vagin i fer servir exclusivament el cap. Hem d’aconseguir no pifiar-la per primera vegada en 300 anys. Per això ahir el president no va voler fer anuncis en calent i per això serà important el debat de política general la setmana vinent al Parlament. Hi ha elements de debat que es poden avançar perquè no són cap secret. CiU guanya les eleccions fa 22 mesos amb un programa electoral que parlava de transició nacional i del pacte fiscal com a proposta estrella de la legislatura. Els ciutadans del país van donar el seu vot per fer això, ni per fer menys d’això ni per fer més d’això. Per tant, el cop de porta de Rajoy dóna per acabada la legislatura catalana.
A més, sigui amb eleccions o amb referèndum el poble ha de poder parlar. I en democràcia, el poble parla alt i clar a les urnes, votant. L’exercici de la democràcia en estat pur és la millor arma que tenim al nostre abast, la voluntat serena i decidida de ser com a poble. Arriba el moment de la veritat perquè ara això va de veritat, arriba el moment de demostrar que ens creiem que som una nació i que volem fer el nostre propi camí, sense anar contra ningú però amb la fermesa de tot poble que vol exercir el seu legítim dret a l’autodeterminació, a construir un estat propi. Que sapiguem ser dignes tots plegats de Catalunya!

divendres, 14 de setembre de 2012

Prou!


Catalunya diu prou. Aquest és el titular que més destacaria a l’hora de resumir el clam de dimarts. Aquest prou ha portat molts catalans al convenciment que amb Espanya no hi ha res a fer, que s’ha intentat durant trenta anys llargs però que és inútil. L’independentisme ha passat de la marginalitat a la més absoluta centralitat. Els continus incompliments, atacs i menyspreus d’Espanya han fabricat independentistes a milers, uns més convençut que altres, tot sigui dit també. No és casualitat que el tema econòmic, la butxaca, hagi estat el motiu principal de l’esclat, per molt que dir això emprenyi als independentistes de tota la vida. Molts estaríem còmodes en una Espanya plurinacional que ens deixés viure com a catalans i amb un concert econòmic.
Si al PP fossin intel·ligents, el dia 20 Rajoy hauria d’oferir al president Mas les negociacions per al pacte fiscal que reclama el Parlament de Catalunya. Però no ho són i no ho faran. Per ells seria una mostra de debilitat que ni els grups de pressió ni el seu electorat no toleraria. Ni el PSOE els faria costat. Per tant, la trencadissa està servida i només queden dos camins: o el referèndum o les eleccions, dos escenaris complicats perquè la legalitat està de part d’Espanya. Em preocupa -i molt- la inconsciència de molta gent a l’hora d’exigir la independència ja, com si això fos d’avui per demà com un joc, com si Catalunya fos un monòlit de pensament únic. I Catalunya té també molta gent que se sent espanyola o tant catalana com espanyola. Em preocupa que se’ls menystingui i acabin tots mobilitzats també. El país es partiria per la meitat o, millor dit, ja ningú amagaria que el país està partit per la meitat i començaria una batussa civil d’imprevisibles conseqüències. Ahir mateix, el sempre impresentable Francisco Caja, des de Barcelona (no des d’Extremadura o Castella) demanava la intervenció de l’exèrcit. I s’està configurant un front antiindependentista PP-PSOE a Madrid i sembla que també hi serà aquí.
Vull dir amb tot plegat que s’hauran de fer els passos que s’hagin de fer, però tothom ha de ser conscient de les dificultats, del què pot passar i decidir amb tota la informació a la mà. Preguntes: Quina part del deute espanyol haurà d’assumir Catalunya? Quines empreses multinacionals marxaran en quedar fora de la Unió Europea i fins i tot potser de l’euro? Per exemple, què farà Wolkswagen amb Seat? O és que no es té clar que quedarem fora de la Unió i només hi podrem entrar amb el permís d’Espanya? Quina prima de risc pagaria una Catalunya independent per finançar-se als mercats? Perquè s’haurà de fer. I com pagarem funcionaris i pensions si no hi ha ni un euro a la caixa? Tot això ha de tenir respostes abans de prendre una decisió i, després es pot estar disposat a assumir-ne els conseqüències. Però el que no es pot fer és amagar les coses perquè es prengui una decisió determinada.
O és que s’ha d’amagar que Espanya s’oposarà a un procés d’independència d’una forma molt més unida del que acabarem estant nosaltres? I s’hi oposarà amb la llei a la mà, els articles 2 (indissoluble unitat, pàtria indivisible), 3 (l’exèrcit com a garant d’aquesta integritat) i 155 (suspensió de l’autonomia) de la Constitució a la mà. S’atreviran a actuar? Jo penso que Espanya lluitarà amb les ungles per evitar que marxi el 20% del seu PIB. L’ús de la força serà el darrer, però no és descartable en un escenari altament radicalitzat. D’animals n’hi ha a les dues bandes de l’Ebre, malauradament.
Hi ha tota una maquinària administrativa i judicial per posar en marxa abans d’enviar els tancs, des de la suspensió de l’autonomia passant per la inhabilitació de càrrecs públics i altres mesures coercitives. I Europa no dirà res o ben poca cosa, entre altres motius perquè voldrà cobrar tot el que s’està deixant a Espanya i serà més fàcil que cobrin amb Catalunya dins que amb Catalunya fora. No ho dic per fer por, ni per dissuadir ningú de res, que no es mal interpreti. Només es tracta d’analitzar-ho bé, s’hi ha de pensar i si es veu tot assumible, si -com va dir el president Mas- hi ha grans majories i voluntat de resistència, tot és possible. Però per fer el pas endavant, s’ha de ser molt conscient d’on ens posem i que tot plegat és molt complicat.

divendres, 7 de setembre de 2012

11S: un missatge alt i clar

Quina diferència hi ha entre aquest 11 de setembre i el de l’any passat? Què ha passat en un any? Bàsicament, que la crisi ha empitjorat i que el PP governa a Madrid, que a efectes pràctics és el mateix que si ho fa el PSOE però aquests del PP els pot la xuleria portes enfora. Això fa emprenyar i molt el personal a casa nostra i augmenta la sensació que tots tenim de ser cornuts i haver de pagar el beure. En resum, hi ha hagut un increment d’independentistes per culpa exclusivament de la butxaca primer i del fàstic que fan algunes declaracions de personatges del PP després, d’altra banda semblants a les d’un Rodríguez Ibarra o un Alfonso Guerra. Hem radicalitzat els nacionalistes catalans però no veig que hagi augmentat la base social del nacionalisme.

De fet, el nacionalisme té un problema clar d’unitat que no ha permès fer una manifestació com la del 10 de juliol en que tot el sentiment patriòtic català s’hi trobés còmode. I s’ha fet expressament. Al final però tothom n’ha passat i per això la mani serà un guirigall i tothom explicarà la fira segons li vagi, des dels independentistes que demanen un nou estat fins els d’Iniciativa queixant-se per les retallades. Tanmateix, cal que la mani sigui un èxit i tothom treballa per aquest objectiu. Serà un missatge clar al govern de Madrid en uns moments en què estem a l’aparador internacional, no pel fet nacional sinó per la crisi que afecta l’estat.

El dia 20 el president Mas anirà a la Moncloa a parlar del pacte fiscal, potser la darrera estació del trajecte comú amb un estat que no només ens espolia sinó que, a més, se’n fot. Un milió de persones al carrer el dia 11 ajudarà i molt en aquesta negociació, independentment de amb la pancarta que hagi sortit cadascú. El que s’ha de demostrar que hi ha un poble que està cansat, fart, de ser maltractat, que s’ha acabat abaixar el cap i que estem en el decisiu moment del caixa o faixa. Aquest és el missatge que ha d’arribar a Espanya. Res serà fàcil perquè, és cert, per molta gent que hi hagi al carrer, n’hi haurà més a casa i no oblidem que el segon i el tercer partit del país no estan ni pel pacte fiscal. I que Catalunya és molt gran més enllà de l’Empordà, el Segrià o Osona, que també hi ha un Hospitalet o un Badalona.

Per això és molt important que la gent que, des del catalanisme mateix, en aquests moments no opta per la independència vegi que no hi ha res a fer, que són els separadors que no ens volen, que hem fet tots els intents i més per poder sobreviure com a nació dins aquest estat però que és impossible. El sentiment independentista del país ha d’arribar a ser molt majoritari per tenir èxit en comptes de fractura social, i a dia d’avui no ho és. Potser d’aquí mig any ho serà, però avui 7 de setembre no ho és, per greu que sàpiga a molts. El Parlament, elegit fa menys de dos anys, va traçar al juliol un full de ruta clar  amb els vots de CiU, ERC i Iniciativa. Ara és l’opció democràticament vigent i la que situa la pilota en el teulat d’Espanya. Si ens foten la porta pels morros, només queden dos camins: referèndum o eleccions anticipades amb programes clars. I qualsevol dels dos, són camins de no retorn. Que ho tinguin ben present.
Ens veiem dimarts a la tarda a Barcelona.