Vacances de Nadal? Sí, gràcies

Amb els reptes que té plantejats el món de l’ensenyament a dia d’avui, i els problemes que pateix, hauríem de pensar que el Consell Escolar de Catalunya té molta feina. Doncs sembla que no, perquè té temps per perdre fent propostes com les de canviar el nom de les vacances de Setmana Santa i de Nadal. Proposen els nous noms de vacances de primavera i vacances d’hivern. Sortosament, i cal aplaudir-ho, el conseller Maragall ha rebutjat aquesta petició del Consell Escolar i cal aplaudir-lo. La cosa és tant ridícula que faria riure si no fos per la càrrega ideològica que amaga, que no té res d’innocent. Es tracta senzillament de carregar-se la nostra tradició cultural, les nostres arrels, sota l’excusa d’una laïcitat tan radical i extremista com mal entesa, per no dir estúpida.

Quan un vol ser més papista que el Papa (mai millor dit) sovint s’acaba passant de frenada. Aquí ha passat això. No hi ha cap país del nostre entorn, cap, ni la molt laica i republicana França, que hagi tingut una ocurrència similar. Ignorar que festes ben arrelades socialment han tingut un origen religiós malgrat avui formin més part de la cultura o la tradició popular que de la religiositat, és absurd. A més, per Nadal es fa vacances perquè és Nadal, no perquè sigui hivern. Potser els membres de la comissió del Consell Escolar de Catalunya proposant no celebren el Nadal i els seria igual que els seus fills fessin les vacances la segona quinzena de gener, però a la immensa majoria de catalanes i catalans no ens és igual. Som així d’estranys. Com els francesos quan parlen de les vacances de Noël, com els suecs quan ho fan de les Christmas Holidays, etc. Tot gent rara.

Em fa autèntic fàstic aquest interès constant en el temps per part d’alguns de voler canviar la nostra identitat sota l’excusa d’un suposat pensament políticament correcte i profundament, en realitat, anticatòlic. Es comença deixant de fer pessebres o cantar nadales a les escoles i s’acaba canviant el nom de les coses malgrat l’oposició de la majoria de la societat. És la manera perfecta per perdre la pròpia identitat i anar cap a no se sap on. Be, sí que se sap: cap al desastre com a país i com a societat. Tenim una cultura pròpia mil•lenària que beu de les fonts que beu. Això inclou des de la llengua fins a fer cagar el tió passant per la celebració del Nadal i per fer les festes de tota la vida. Si amaguem la nostra cultura, els nostres fets identificatius, identitaris, d’altres ens imposaran els seus, no falla. Ho podem comprovar de forma clara en el cas de Tots Sants. Els intents de treure la càrrega religiosa a la diada ha comportat la invasió dels Halloween, aquesta mena de carnaval macabre importat dels Estats Units, una invasió que cada any va a més.

Tampoc és excusa parlar del respecte als nouvinguts amb creences diferents. Ells ja saben a on arriben i, igual que nosaltres hem de respectar el que fan a casa seva, ells han de respectar el que fem a casa nostra. No venen a un erm cultural ni a un país pluricultural; aquí hi ha una cultura pròpia, d’arrel cristiana. No volem ser millors ni pitjors, som el que som. El que no podem fer és negar-ho o fer invents estranys per amagar-ho. Això no és ser laic, no és ser respectuós amb les altres religions, no és ser aconfessional o políticament correcte: senzillament, és ser burro.