Mà dura contra el "festival" de mangants

Els corruptes i els estafadors són personatges que persegueixen les societats des que l’home camina sobre dues cames. Fa molt de mal, en temps de forta crisi, en temps que la gent perd la feina i a moltes famílies costa arribar a final de mes, veure el “festival” de mangants que alguns han muntat.

A casa nostra, el cas Millet ens ha deixat astorats, primer, per la significació simbòlica del lloc on s’h produit els fets i, segon, per la magnitud de la tragèdia. A més de la sang freda i la cara del principal protagonista, ens ha de preocupar –i molt!- la manera com han fallat tots els sistemes de control que haurien d’haver evitat la xorissada massiva i continuada en el temps de fons públics. També rebenta que el principal responsable dels fets circuli tranquil•lament pel carrer després d’autoinculpar-se i ni tan sols hagi declarat encara davant el jutge. Tela marinera!

I si a casa nostra el cas Millet és el que obre portades, a la resta de l’estat ho fa el cas Gurtel que afecta de ple al Partit Popular. Veurem fins a quin punt és un episodi de quatre pillets que han utilitzat el partit o si estem també davant d’un cas de finançament irregular de la formació política. De moment, sembla que els trets van per la primera opció. La corrupció política, malauradament, no és cap novetat a cap país però sempre reclama mesures immediates de cirurgia. Però immediates no vol dir no meditades. Tendim massa als judicis mediàtics paral•lels i a obviar les presumpcions d’innocència. Precisament, un dels problemes que hi ha en política és com restituir el càrrec a algú que, per exemple, s’ha vist obligat a dimitir per unes acusacions que en un judici es demostren falses. L’alcalde o diputat que ha hagut de plegar i resulta innocent, com torna? Ja no pot i és una injustícia que clama al cel. Com també ho són les constants i interessades filtracions que surten dels jutjats quan hi ha temes sota secret de sumari. Això és corrupció judicial però no es castiga mai ningú.

I tampoc no és cap exemple gratificant l’actuació clarament polititzada tot sovint de la fiscalia que, cal recordar, no és un òrgan judicial independent. El fiscal general de l’estat, el cap dels fiscals, el nomena el govern de torn i dins la fiscalia hi ha estructura jeràrquica, o sigui, que uns manen i els altres creuen, no són independents. I quan els que manen són del partit contrari dels encausats, les suspicàcies són inevitables.

Dit això però, és evident que en el cas Gurtel s’hauria d’haver aplicat ja fa alguns dies, com a mínim, la cirurgia. Ahir ho va fer la presidenta de Madrid sota el risc de perdre el càrrec atorgat pels electors si els diputats imputats fan el boig, un altre tema de reflexió política i jurídica. Però ara menys que mai es pot anar amb reaccions tèbies. La gent està fastiguejada i avorrida d’esmorzar, dinar i sopar escoltant o llegint quina és la darrera pilleria feta amb diners públics. Reclama mesures contundents i responsabilitat als partits. A uns, responsabilitat per actuar contra els ja més que presumptes corruptes i, a uns altres, responsabilitat per callar i ajudar a no crear més desafecció quan en el passat ben recent han tingut des de ministres a directors generals passant per responsables del partit llargues temporades a la presó per corrupció.

Com se sol dir, no hi ha un pam de net i acabi com acabi tot només hi ha una cosa clara del que passarà: un augment del desencís dels ciutadans cap a la política i cap a les institucions públiques del país. Mala peça al teler.

(Opinió emesa per Onda Rambla Girona el divendres 9-10-09)